La Fundació Piera Torres, per Joan Josep Cardona

Maria Anna Torres Orduña, muller de Joaquim Piera Torres, en data de 23 de juny de 1917, mort el seu marit, així com la seua única filla Dolors Piera, en l’any 1916, fa testament. L’acte efectuat a València davant del notari Salvador Romero, amb presència dels corresponents testimonis, té per objecte declarar el destí dels seus bens personals, alhora que els que li corresponen per part de la seua filla Dolors, única que li havia quedat després de la mort dels seus germans en edat infantil, que li provenen a la vegada del seu difunt pare Joaquim Piera, es destinen a la fundació d’un asil a Benissa “para acoger a los ancianos pobres siendo preferentes los naturales de Benissa”. Es destina com a edifici per a recollir-los la casa del carrer Desemparats, que fa cantó amb el cantó dit de l’Asilo. Esmenta l’acta de fundació que el regirà una junta de patronos formats per dos membres de la família, que en origen són el seu fill polític, Joaquin Abad Espinosa de los Monteros, i el germà de la testadora Carlos Torres Orduña als que complementarà l’alcalde, o el síndic de l’ajuntament i el vicari o rector de la parròquia. Regirà internament l’atenció dels vells una comunitat de monges, que en principi són de l’ordre de l’Oreto (branca de l’Esperança), passant després a les salesianes del Sagrado Corazón, i final i actualment a les Franciscanes missioneres. Es senyala a l’acta de la fundació que l’administració la durà un eclesiàstic, que al principi ho és mossèn Felipe Ivars, després mossèn Miguel Cardona, i a la mort d’aquest els rectors de Senija, el de Xaló i finalment el també benisser mossèn Vicent Llopis, que és el darrer administrador eclesiàstic. A aquest la junta nomena al seglar Juan Carlos Esteve, i després, i actualment a Luis Soler. D’aquesta forma, a excepció del període de la guerra civil, l’asil l’han dirigit dos membres de la família de la fundadora (Maria Anna) i l’alcalde i el rector de la parròquia. El costum, i també per ser l’habitual en èpoques antigues, la direcció interna de l’establiment l’han portat les religioses i l’administració el corresponent clergue.

L’economia de la casa es basava originalment amb el producte que donaven les terres de la fundació, que foren donades en arrendament i vigilades per un procurador pràctic, que sempre fou un llaurador de confiança dels patrons. La pràctica demostrava que aquesta darrera figura es convertí en un simple recaptador de l’arrendament. Era costum que els arrendataris, a més del preu estipulat ajudaren, en la mida de la seua caritat, a l’aportació d’algun obsequi de manteniment per a la casa (llenya, farina, vi, etc.). Com que això es deixava al criteri de la “caritat” uns ho feien i altres no, però pagar l’arrendament, tots pagaven. Pel temps, els arrendaments agraris donaren tan poca rendibilitat que l’any 1969 la junta decidí subhastar-los i amb el seu producte finançar el nou edifici del carrer Teulada (actual) sobre terrenys de la seua propietat, mentre que la resta del capital es col·locà a Deute de l’Estat.

Durant el període de la guerra civil de 1936-39 l’ajuntament es feu càrrec de l’administració i posà al front un delegat. La documentació que queda mostra que es seguí una impecable gestió donant compte dels ingressos i les despeses.

Abans de la guerra civil la gestió davant de les administracions era portada per Rafael Montesinos, familiar de la fundadora, el qual fou, junt amb la totalitat de la seua família, assassinat pels extremistes. En els successos d’aquell lamentable episodi es trobava refugiada en la seua casa Luisa Vives (fundadora de la Fundació Abargues). Greument malalta fou conduïda a l’Hospital Provincial de València on, morí pocs dies després i soterrada a la fossa comuna. Morts els antics membres de la família que formaven part del patronat els va representar Don Pepe Cabrera. La gestió de Don Pepe fou modèlica i plena de caritat, i més en els difícils anys de la postguerra. La casa que tenien a Bellita no fou, de miracle, un episodi que podríem llegir a qualsevol novel·la de Dickens.

Els recursos econòmics tornaren a ser els que originalment hem descrit als que anaren afegint-se els pocs que rebien (molts pocs) assilats de la seua paga de jubilació, fins l’actual modalitat.

EL MEU PARER EN LA POLÈMICA ACTUAL

1) Fou intenció de la fundadora crear una fundació per atendre les calamitats que patien moltes persones velles, sense recursos i sense família. Pensant en mentalitat de l’època aquests establiments, si existien, es devien a la voluntat de persones hisendades que havien decidit posar-ho en marxa (casos de Dénia, Xàbia i Pedreguer). L’Administració d’aquells temps, si en tenia, estaven a les capitals de província i creades per la Diputació Provincial (La Beneficència). Que en un poble tingueren un establiment com el de Benissa era un luxe, encara que pobre, però necessari per atendre problemes molts greus. La lectura antiga de les llistes de beneficència de Benissa demostra amb quina necessitat es vivia.

2) La fundadora, molt ben assessorada, feu en la seua època una previsió que el temps demostrà encertada. Distribuí la responsabilitat del centre en: 1.- L’ajuntament que en la persona de l’alcalde o síndic representava al poble i a l’Administració. 2.- El vicari o rector que, en mentalitat de l’època representava la caritat cristiana, l’experiència d’altres centres d’acollida i la tradició de l’Església en aquesta mena de fundacions (Hospitals de Sant Joan de la Creu, hospicis, les Oblates “recollida de dones públiques” o les Adoratrius). 3.- Dos membres de la família que representaven com a marmessors que l’important patrimoni fos sempre vigilat i que no es féra malbé. 4.- Ordenà que fos una comunitat religiosa la que regira la casa internament fonamentant-se en l’experiència que tenien els instituts religiosos femenins d’aquella època. 5.- Volgué que l’administració fos portada per un clergue. Havia de ser de Benissa. En aquella època això era molt valorat, primer per la tradició de bona gestió dels clergues i perquè en la comesa del càrrec havia de dir diàriament una missa per l’ànima de la fundadora. Qualsevol document d’eixe període, en quant a fundació particular, va per eixe camí.

3) La previsió per la supervivència de la Fundació fou sempre observada per la Junta de Patrons. En la postguerra fent el que es podia fer, en els anys seixanta canviant la forma d’arreplega de recursos. En els anys vuitanta fent front a la crisi de la institució religiosa. I sempre, crec, actuant amb criteri.

4) Quan la subhasta dels seus bens rústics de l’any 1969 la subhasta, a excepció dels terrenys de l’actual centre, i el de Bellita, que quedaren propietat de la Fundació, es seguí la legalitat administrativa corresponent. Bona part dels terrenys foren adquirits pels antics arrendataris, altres per diversos particulars i una altra per les emergents empreses locals del negoci urbanístic. La valoració fou la legalment establerta i tractant-se d’una subhasta publica concorregué qui volgué. Els patronos haurien pogut esperar una mica més front a la gran revalorització que poc després tindrien, però això no ho tingueren en compte, i és, a ulls d’avuí massa fàcil expressar aquest pensament.

5) Seguint la norma de l’acte fundacional considere (sense entrar a detalls, que no conec de les sessions de la Junta de Patronos),que tot dóna a pensar que s’ha actuat sempre com era el pensament de la fundadora, perquè, almenys no s’han donat motius d’escàndol públic ni res es diu a nivell de denúncia de l’actuació dels patrons.

OPINIÓ FINAL A MENA DE CONCLUSIÓ

He viscut durant tres anys l’experiència de tindre un familiar fadrí que decidí voler viure els darrers anys de la seua existència en un centre de residència, i que en aquest cas ha estat el de Benissa. Tant per l’experiència de les visites setmanals, i darrerament durant el mes i mig que durà la seua malaltia final que foren diàries, el vàrem veure feliç. Les seues necessitats de companyia amb persones de la seua edat, atenció sanitària, higiene personal i afecte ens mostrava que estaven plenament ateses. Així ens ho deia també el personal de la residència, la comunitat religiosa, l’administrador i el capellà.

Visitàvem assíduament la seua cambra particular i observàvem higiene i pulcritud, tant allí com a la resta d’espais de la residència. Una persona de tanta escrupolosa cura personal com era el nostre familiar, a més de bon menjador i amè conversador, ens ho hagués fet notar immediatament, o nosaltres ho haguérem advertit. Mai ocorregué, ni per part d’ell ni per part nostra.

Durant el seu període de darrera malaltia, així com el d’altres ocasions de malaltia fórem puntualment advertits del seu curs, així com de les visites que feien al centre mèdic de Benissa. La sol·lícita infermera actuava amb absoluta professionalitat alhora que amb tacte psicològic de primer odre. També era això observat amb les religioses com la resta de personal. Vàrem veure caritat, amor, dedicació i abnegació. Per part de tots. Quan el teníem a cura de nosaltres a l’hospital de Dénia rebíem dia sí i dia no la cridada de la superiora, de l’administrador o de la infermera interesentat-se de l’evolució de la malaltia. Recuperat i amb tractament, era rebut allí amb mostres de cordialitat i afecte, i se li administraven els medicaments sempre d’acord amb el metge que l’atenia. En l’aspecte administratiu hem estat tractats amb afecte i professionalitat pel senyor administrador.

Hui en dia es coneix que l’atenció continuada de persones majors o malaltes pels seus cuidadors solen patir una malaltia coneguda per “síndrome de cuidador”. Psicològica i física et gasta. Moltes famílies tenen eixa síndrome. Aquí també a casa nostra tenim nosaltres experiència. Pensem com han d’estar els que cuiden als residents de la Residència de Benissa, o qualsevol altra. Qui no es crega això que passe per eixa experiència.

Les diverses complicacions de la vida actual, i també el canvi de mentalitat, fan necessària la presència de centres de residències per ancians o per a malalts crònics. Així és. La convivència amb una persona major és delicada i precisa d’una constant atenció que no sempre es pot donar de forma adequada. La qüestió és en quines condicions es poden mantenir els establiments de residències, a quins costos econòmics, assistencials, psicològics, etc.

Pense que algunes coses de la Residència sí que es poden millorar com per exemple una rotació permanent dels empleats amb la finalitat de cuidar la seua salut psicològica i que això, pel seu comportament – molt humà – no afecte als residents. Treballen amb un segment de població molt sensible que es sap al final dels seus dies i que precisen jovialitat, gana de viure i distracció o ocupació. Això es pot resoldre amb els professionals que hi ha sobre eixa branca assistencial. Un entorn més amè com pot ser la decoració, un jardí en condicions i una recreació que no passe de l’adormiment davant de la televisió amb tota mena de programes idiotitzants. Crec que la seua atenció mèdica és, vist el que he observat, bona. Clar és que un metge resident és ideal, però pensem el que costa i qui ho paga això. Les ratio per empleats-residents és baix i que milloraria amb més personal. Tan sols cal recordar com es va retallant per tots els costats i que fins i tot s’han llevat les subvencions a dependents. La qüestió és que la crisi és molt, molt forta.

Pense també que un centre com aquest precisa d’una constant preocupació per estar al dia perquè la inèrcia de treballar amb persones ja molt velles i cansades “influeix” en la nostra forma de veure les coses. També nosaltres ens cansem i ens envellim. Una persona major vol pocs canvis, però els més joves hem de pensar en fer-los la vida més amena i descobrir-los les oportunitats que encara tenen. Deuria la Junta de Patrons viure eixa visió moderna i actualitzada.

No deixe de lamentar, i no amb dolor, la tan fàcil propensió benissera a deixar solta la llengua sense saber de primera ma les causes dels problemes. ¿No seria més constructiu veure quines coses poden millorar i aportar solucions?. Les barbaritats que s’han sentit per bars i tendes són, si jo fos l’esmentat, per portar al jutjat al qui tan frívolament critica coses que no coneix. Si algú es creu mal atès en la residència ja sap que una denúncia en forma, i fonamentada, sempre la pot presentar. En canvi sempre esperarem que siguen altres qui facen la denúncia. Mai nosaltres, tan tranquils a casa. I, mira per on, sempre critica aquell que mai, mai de la vida ha fet alguna cosa gratuïta i a favor del poble ¿És de veres o mentida ? O, com diuen els castellans “ni sirvas a quien sirvió, ni pidas a quien pidió”, i a tot això afija’m la ignorància, que n’hi ha molta. I a més, en qüestió de saber-se comportar-se com a malalt, o familiar, molts haurien de pensar-s’ho dues vegades abans d’emetre un judici temerari. ¿Molta gent sap el que és passar un any amb un malalt de demència senil a casa?. Amb diners això sempre estarà mal pagat, i critiquem a qui ha de regir, com pot, una residència com la de Benissa, o una altra de semblant.

A la pregunta que he vist dir a diversos polítics de ¿Qui paga la neteja actual que s’ha fet?, no deixe de considerar-la d’una insuportable frivolitat. ¿Qui ha de pagar?. L’ajuntament (és a dir, nosaltres). Si senyor,¿ i per què?. Segurament per no haver actuat com a representants de l’esperit de la fundadora, en defensa d’aquella confiança a la que ara hem d’atendre corrent i de pressa. Com es també de lamentar que abans de les notícies actuals de la premsa mai cap grup polític s’haja interessant per saber coses de la residència ni demanar explicacions o transparència de tot ordre. Com que a Benissa no sabem valorar les coses que tenim han d’estar la premsa o altres qui ens traguen els colors. Mai he vist que sapiguerem valorar, ni defendre, les nostres coses (un taller de formació professional, una antiga església, un patrimoni urbà, una cooperativa de vins, una fàbrica de mobles, un fill il·lustre, una obra personal ben feta). Som per naturalesa insensibles a les coses patrimonials i comunes i tenim tendència a la deixadesa en fer perdre tot allò que ens deixen en llegat o patrimoni. A despreciar i mai, mai reconèixer mèrits i treballs d’altres.I gràcies hem de donar que persones, com fou Don Pepe Cabrera, model de persona i exemple de president de la Fundació no fos com la majoria dels benissers. I, a més, va salvar el patrimoni de la Fundació Abargues, l’altra de Benisa.

CONCLUSIÓ: La Fundació Asilo de Nuestra Señora de los Dolores, San Joaquín y Santa Ana com també la Fundació Abargues és un patrimoni de Benissa i que hem de defendre front a futures contingències que els polítics locals haurien de contemplar . És necessari un toc d’atenció i un canvi de marxa que faça possible no avergonyir-nos del que hui pensaria que hem fet amb el seu llegat, aquella Donya Maria Anna Torres i Orduña, membre d’això que amb una mica massa alegrement, quan no amb rancor ,es sol dir “Els rics de Benissa”. Qui tinga ganes pot instruir-se una mica de la història de Benissa i la gent que ha mirat una mica més pels altres i, si no troba la resposta que vol, hi ha una cosa que es diu “contrastar”. Tan sols fa falta voluntat i ganetes. Com també un deure per a tots aquells que tenen l’obligació de donar llum perquè és la seua primera exigència, la de ser referents de la sensatesa, l’esperit constructiu i l’estima pels demés, pel seu poble, i també per si mateixos, d’allò que Romain Rolland va dir “je ne suis de la melèe” , que és com dir “d’aquells que toquen el cel amb un dit”. De res.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de Benissa

Bibliografia (per si algú vol saber més): La beneficència a Benissa. La fundació de l’Asil (J.J.Cardona. Revista de festes de la P.Xiqueta. Any 1996. Las fundaciones en Benissa. Juan Carlos Esteve. Revista de festes de la P.Xiqueta. Any 2000. Calpe, tierra i almas. Llibre de José Luis Luri. Arxiu Municipal de Benissa (llistes de beneficència).