Sóc professora de llatí per vocació.
Als 16 anys, quan estudiava 2n de BUP ja ho tenia clar, volia donar classes amb l’entusiasme que ens contagiava a tots els alumnes la meua professora de llatí. També tenia clar que havia de ser professora de l’escola pública perquè sempre he pensat que és l’escola que ha d’arribar a tots, independentment del nivell social, cultural o econòmic.
Gràcies a un esforç ingent i guiada sempre per la passió que sentia per la matèria que estudiava, vaig començar a exercir de professora l’any 94. Tenia grups de 35 o 40 alumnes, als quals volia contagiar el meu entusiasme per ensenyar aquella assignatura que m’apassionava, volia transmetre la meua convicció que amb esforç tots podrien arribar a obtindre el graduat i el batxillerat, volia despertar interés als alumnes més apàtics,…Però era tan difícil amb tanta gent!
Amb els anys la situació va anar millorant. Es pretenia que l’ensenyament fóra més personalitzat, que l’avaluació fóra individualitzada, contínua i progressiva, que el curriculum s’adaptara a les particularitats de cada alumne,…
Aquest vocabulari, aquestes nocions eren noves per a mi, no sabia per on començar. Recorde nombrosos viatges a Benidorm, a Alacant i a Gandia per a assistir a cursos de formació; havia d’aprendre a portar a la pràctica aquest nou esperit educatiu en el que jo creia: l’educació era un dret que tenien tots i havia d’arribar a tots, i nosaltres, els professors, havíem de garantir eixe dret, adaptant la matèria a les característiques individuals dels alumnes, desdoblant els grups en les assignatures instrumentals, reduint la ratio dels alumnes per aula, reforçant les assignatures que presentaven més dificultats, diversificant les optatives, creant programes per a alumnes nouvinguts que desconeixien les llengües oficials,…
No puc dir que la situació fóra ideal, perqué l’Administració no complia mai les seues promeses, però sí que era més fàcil motivar els alumnes i transmetre’ls valors com l’autoconfiança, l’esforç i l’interés per a accedir a la cultura.
Però ara resulta que els nostres dirigents ens volen fer creure que com hi ha crisi econòmica, l’educació ja no pot arribar a tots. Tornem a tindre classes de més de 30 alumnes, es redueixen els programes d’ensenyament de llengües per a alumnes estrangers, es retallen els desdoblaments en les assignatures instrumentals, s’eliminen els reforços,…
Que em perdonen, però a mi no em convenceran.
Sempre creuré en l’escola pública de tots i per a tots i no em quedaré callada quan volen rebaixar-ne la qualitat, quan pretenen que només obtinguen títols els supervivents, perquè, recorden: sóc professora de llatí i de l’escola pública per vocació.
Amparo Bertomeu i Giner
______
Amparo Bertomeu i Giner és professora de Llatí i Cap del Departament de Cultura Clàssica de l’IES Josep Iborra.
Comentaris a la notícia
Centelles
Quan jo tenia 16 anys sabia que m’interessava, i quina matèria volia estudiar, però no em plantejava que arribaria a ser professor de secundària. “La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida” i cal ser honrat amb un mateix i el seu treball i fer les coses el millor que pugues.
Voleu deixar un comentari a la notícia?