Entrevista a Pepe Ribes: “El meu somni sempre ha sigut guanyar la Volvo Ocean Race”

A l’abril de 2011 Pepe Ribes finalitzava un repte personal i professional: la volta a món a dos sense escales, la Barcelona World Race. Dos mesos després, i després d’una operació de genoll, estava ja incorporat totalment al Team Telefónica per a disputar la que és la seua quarta Volvo Ocean Race, una volta al món també però amb 10 persones més i en un vaixell molt diferent. Analitzem amb l’alacantí les dues competicions.

Tant a la Barcelona World Race com a la Volvo Ocean Race es tracta de donar la volta al món però de maneres diferents, quina creus que és la principal diferència entre ambdues?

La preparació i les característiques que necessites per a ambdues regates són molt diferents. El primer que necessites per a la Barcelona World Race (BWR) és sentir que ets capaç de navegar al voltant del món sense parar. Comparat amb la Volvo Ocean Race, en què l’etapa més llarga és d’uns 22 dies i la intensitat és molt alta, quasi com una costanera, la BWR és més com un ral·li, en el qual necessites mantindre el nivell d’energia sempre alt perquè som només dues persones a bord, no 10. En la “Volvo” no obstant això aconsegueixes mantindre un nivell d’intensitat alt i prens més riscos ja que saps que tens més possibilitats de fer reparacions –eixir d’una situació crítica amb 10 persones és molt més fàcil que amb dues-. El risc és més calculat a la BWR.

Diria, a més, que el més important és que ací tens un àrea de la qual ets responsable i no has de pensar en tàctica o navegació. Això no succeeix a la BWR, on els dos tripulants han d’estar involucrats tant en la navegació com en la tàctica.

Trobes a faltar aquests rols?

La meteorologia i la navegació són dos camps que vaig haver d’aprendre molt ràpid per a la BWR, ja que abans no havia fet res d’aquest estil. És diferent ja que ací allò important és l’equip –cada membre de la tripulació té la seua pròpia àrea de responsabilitat, així que l’equip ha de treballar com un tot i fer-ho bé des de la seua àrea. En la BWR l’equip està format per només dues persones a bord i has de dividir totes les responsabilitats entre dues. Ací allò important és que les 10 persones cobrisquen totes les necessitats, mentre que a la BWR has d’assumir responsabilitats que en general no faries a la Volvo Ocean Race.

Les exigències físiques canvien d’una regata a l’altra?

És diferent, especialment a la BWR, en la qual pots usar el pilot automàtic, que és una part important de l’equip ja que et permet trimar les veles, anar a baix per comprovar l’ordinador… En la VOR sempre hi ha algú al timó, espentant el vaixell més i més tot el temps, sempre hi ha una pressió per part d’algú que està de guàrdia ja que el vaixell va sempre al cent per cent. En la BWR qualsevol pressió al límit sobre el vaixell té els seus riscos perquè estàs sol i és important que en els aproximadament 100 dies de regata tingues la ment clara cada vegada que eixes a una guàrdia durant tres hores i estant sol has d’espentar el vaixell tan fort com pots. En la BWR no pots navegar amb el nivell de pressió amb que ho fas ací, que sempre és al cent per cent o sempre intentant navegar al cent per cent.

Psicològicament, hi ha diferències?

Són conceptes molt diferents, la VOR dura molts mesos. Quan comences saps que tens molts mesos de competició, parades, i has de saber com reaccionar com un equip, saber si ho fas bé o malament i intentar millorar. A la BWR, una vegada has eixit el millor que pots fer és acabar. Per això, el període de preparació és molt important abans de la regata. En qualsevol vaixell la part més dura és eixir i arribar, el que hi ha al mig és el més fàcil. La VOR és molt dura per l’alt nivell d’intensitat amb que es navega i cada vegada els vaixells estan menys preparats per a navegar durant tres mesos, no crec que cap dels vaixells ací poguera fer-ho. Estan preparats per a navegar 15 dies i per tant pensats per a això i pots prendre una o altra elecció a nivell de la seua estructura i altres especificacions que no pots prendre a la BWR. Allí hi ha situacions en les quals arribes a estar fora de control i no pots trencar alguna cosa, necessites que tot siga una mica més fort. És molt difícil fer reparacions amb només dues persones, mentre que ací pots navegar molt més prop del límit.

Quin de les dues regates estressa més?

Depèn de la preparació de cadascú. Amb “l’Estrella Damm”, a la BWR, vam tindre la sort de tindre dos anys de preparació així que vam arribar a l’eixida relativament tranquils. Havíem treballat molt dur i completat el que crèiem que era una bona preparació, així que estàvem relaxats. El que més et preocupa a la BWR és tot el temps que passes a l’oceà sud, és la part més estressant de la regata, et passes un tall de temps al sud dels oceans Pacífic i Índic i saps que qualsevol trencament ací a baix et deixa en una situació molt delicada. En qualsevol regata que fas, el més important és la preparació. Si saps que estàs ben preparat, seràs una mica més ràpid o menys, però tindràs confiança en què acabaràs. Si la teua preparació no ha sigut bona, estàs més nerviós i estressat.

En certa manera, de vegades la BWR és una mica com navegar en solitari, no?

Teníem guàrdies de tres hores en coberta i tres hores de descans, així que després de més de tres hores només estàs molt cansat. S’assembla molt a navegar sol, a no ser que que hi haja un canvi de vela i els cinc minuts quan canvies de guàrdia. La veritat és que sí, passes molt de temps sol.

Has gaudit més d’una competició que de l’altra?

No, he gaudit amb les dues. Ara per ara la Volvo Ocean Race és la regata oceànica amb tripulació número u, perquè els vaixells són molt ràpids, les tripulacions molt bones i els equips són del millor que hi ha ara mateix. La BWR és com una prova de foc però un pot fer totes les funcions en el vaixell i aprendre altres coses: pots ser tàctic, patró… És diferent. En les dues regates gaudisc molt, he fet quatre VOR i espere poder fer una altra BWR.

Quin és el teu principal objectiu com a regatista en una i altra competició?

El meu somni sempre ha sigut guanyar la “Volvo”. En aquesta edició estem en el bon camí, si seguim així en les següent etapes estarem en un bona posició de cara a obtindre un bon resultat a Galway. Si podem aconseguir-ho, segur que el meu segon somni serà guanyar la BWR. I treballaria tan dur com poguera per fer-ho. Si no guanyem la VOR en aquesta edició, la faria de nou per a intentar guanyar-la.

Què et semblaria la idea de fer una volta al món en solitari?

Per ser sincer, abans pensava que fer una cosa així era impossible, que era una cosa com per a mercenaris, per a gent que està una mica boja, són regatistes molt especials. Però després d’haver fet la BWR com més pense en això, si sorgira l’oportunitat de fer la Vendée Globe per què no fer-ho? Seria una cosa especial –no parle en termes de resultats sinó com una experiència personal. Ser capaç de donar la volta al món sol és un repte personal molt gran. És com quan vaig fer la BWR: navegar al voltant del planeta amb només dues persones era una cosa molt gran per a mi. No sé… fa tres anys vaig pensar que era una cosa impossible i en el que mai pensaria, però com més ho faig, si tinc l’oportunitat, no diria que no.