Amb l’arribada de la democràcia es va iniciar una tardana recuperació de la il·lustre figura de Juan Bautista Cabrera Ivars amb la col·locació d’uns taulells al·lusius al seu naixement i el del seu germà el capità de la Benemèrita, Francisco d’Assís, ben conegut per la fustigació del caciquisme vuitcentista de Benissa. Al carrer Sant Domènech de la població queda constància del fet i un carrer dedicat a cadascun dels germans. Els segueixen tres dècades de silenci. Sobre ells ja vaig parlar en el seu moment i en la revista del llavors Institut d’Estudis Alacantins, ara torne, en just i renovat homenatge, cap a tan rellevant personalitat, perquè en aquest 23 d’abril es compleix el 175 aniversari del naixement de Juan Bautista el major dels germans, primer bisbe espanyol de l’Església Espanyola Reformada Episcopal. El seu abandó de la disciplina escolàpia va ser crucial per a l’oblit i rebuig dels seus paisans. En el curs dels meus anys a l’Escola Pia, a València, desconeixia per complet l’existència del meu insigne paisà, ningú va donar notícia del seu enorme potencial poètic, ni de la seua eixida, ni de la seua mort ocorreguda l’any 1916. Era un escolapi desertor en un segle molt especial per a la història espanyola.
No és normal que els pobles obliden els seus fills mes il·lustres tret que les circumstàncies, sens dubte sempre injustes, convertisquen l’admiració, respecte i orgull per la figura irrepetible en odi irracional, epítet que mereix aquesta aversió insana. Al llarg de tot el segle XIX els esdeveniments desborden la convulsa societat espanyola. El primer toc el dóna l’anomenada Guerra del Francés. El desorientat, patit i sempre perjudicat poble espanyol contempla, atònit, la pèrdua de les colònies i de centenars dels seus fills en guerres absurdes, com ho solen ser la immensa majoria: l’abdicació de la coqueta Reina Isabel II que troba asil en territori transpirinenc: el viatge d’anada i tornada del designat Rei Amadeo que és rebut amb l’assassinat del seu valedor el general Prim, la desamortització de Mendizábal causant de la despulla del patrimoni eclesiàstic; la revolució de 1868, el trienni liberal, etc, una amalgama d’esdeveniments als quals se suma la llibertat religiosa mal rebuda en general pel ciutadà, encara suportant la pesada càrrega de ser súbdit. En aquest ambient es produeix la renúncia de l’il·lustre paisà dels benissers, la seua fugida a Gibraltar, on es troben bandejats els dirigents de la revolució entre els quals es troba Juan Prim, amb qui estableix vincles d’amistat que es reafirmarien amb l’autorització del general perquè Cabrera puga predicar la seua interpretació evangèlica per tota la nació espanyola.
La llunyana data del naixement de Juan Bautista Cabrera en 1837 s’uneix en un 23 d’abril amb la de William Shakespeare en 1564 i amb la de la mort de Miguel de Cervantes en 1616, ambdues segons el calendari julià. La coincidència entre naixement i mort d’aquests dos enormes escriptors porta a la UNESCO a declarar aquesta jornada com a dia Internacional del Llibre l’any 1995. No s’intenta establir comparacions, se salven les possibles distàncies, però cadascun en la seua especialitat ha sigut irrepetible. Cervantes en la novel·lística, Shakespeare en el teatre, Cabrera en els himnaris religiosos que el converteixen en el més important himnòleg en llengua castellana havent creat i traduït mes de quatre-cents, -entre els quals se li atribueix el “Más cerca de Ti, Señor”-, unit en la història de la nit tràgica del Titànic. La seua aportació a la narrativa assatgística espanyola aconsegueix una xifra important de títols,-potser el més conegut siga “El celibato forzoso del clero”-; crea periòdics i revistes i tal vegada pel conjunt de la seua obra va ser injustament marcat en el seu temps i el senya encara perdura, inexplicablement, en algunes ments involucionistes. Si la civilització és l’acceptació de totes tendències, en el nostre entorn encara queda molt de camp per conrear.
Juan Bautista Cabrera ha sigut un gran desconegut per als seus paisans. Menyspreat pel seu radical canvi d’orientació religiosa, negada la seua extraordinària tasca, silenciat, assetjat, insultat per haver format una llar, absolutament cristià, encara que no catòlic, envejat pel seu domini dels idiomes especialment l’hebreu, rivalitat que va establir amb ferotgia i encarnissament el teòleg Mateos Gago, enemic declarat de de les teories darwinistes, de l’evolució del clergat en general i del matrimoni en particular, negant amb la seua conducta l’exemplar tradició cristiana.
El Bisbe Cabrera, a qui tributem un merescut record, no va tornar mai a la terra que el va veure néixer. Gibraltar, Londres, Sevilla, Madrid i fins i tot Alacant el més a prop que va estar de Benissa. La incomprensió, la intolerància i les escasses llums de les autoritats li van impedir la tornada dies abans de la seua mort esdevinguda a Madrid l’any 1916 just tres segles després de la desaparició de Cervantes, l’il·lustre autor complutense.
Nota d’Infobenissa: Afegim uns vídeos d’interés
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=yawTvq3OnaE[/youtube]
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=XCymuDPLA6Y[/youtube]
Comentaris a la notícia
Vicente Ibañez
L´enhorabona a Bernat Capo pel seu articule, perquè sabia de la seua preocupació i interés en la recuperació i el reconeixement del poble de Benissa de un il·lustre paisà. Per desgràcia un paisà fora de l'ortodòxia regnant en el nostre poble i que ha fet un desconegut al bisbe Juan Bautista Cabrera. Tant de bo les autoritats actuals es facen eco d'això i realitzen la tasca de recuperació i del degut reconeixement del bisbe Juan Bautista Cabrera i de la seua obra.
Joan Josep Cardona
No és normal, com bé diu Bernat, que els pobles obliden amb tanta facilitat la memòria dels seus fills més il-lustres. I Benissa no és una excepció. Tan sols cal recordar el que jo mencionava el dia del soterrar del pare Melchor de Benissa, en l'acte de presentació del "Diccionari benisser". De miracle fou soterrat aquí, que els superiors provincials, amb el silenci de les autoritats benisseres, ja preparaven el fossar al cementeri conventual de Massamagrell.
La societat no va sobrada de referents sòlids i oblidar-los, si n´hi ha, és una temeritat. El nostre poble, i en la seua història, n´ha tingut en tot moment, però incomprensiblement s´han silenciat. La riquesa que això ens proporcionaria, si els posarem en valor, ens ajudaria a sentir autoestima com a poble. Un dels grans mals que ens te agafada l`ànima és la permanència en una eterna immediatesa amb la renuncia al bo del passat i amb la miopia cap al futur. Val el present i oblidem el passat. Temem al futur. Que la societat civil haja de recordar a la societat "oficial" de forma constant aquestes coses no és que siga mala (perquè dona senyals de vitalitat), però entristeix. Cal sempre estar recordant, esperonant i demanant coses, que, com diu Bernat, si forem una societat com cal això no passaria. però... Joan Josep Cardona
Voleu deixar un comentari a la notícia?