Atrapats en el gel, per Vicent Cabrera

Atrapats en el gel és el títol de l’exposició itinerant que l’any 2006 es va organitzar per a donar a conèixer la llegendària expedició a l’Antàrtida de l’explorador Shackleton realitzada en el mes d’agost de 1914.

L’objectiu de l’exposició no era un altre que commemorar l’Any Polar internacional, donant a conèixer el que a principis del segle XX va constituir tota una proesa humana viscuda al Pol Sud, dirigida per un líder, Shackleton, acompanyat per un grup humà que, amb una inusitada determinació, força, actitud mental i optimisme, van ser capaços d’eixir airosos d’una aventura extrema, vencent el descoratjament i el pessimisme enmig del fracàs. Un fracàs que es va iniciar amb la pèrdua del seu buc que va quedar destruït després de veure’s atrapat en els gels de l’Antàrtida. És des d’aquell moment quan tota l’expedició lluitarà per un sol objectiu, salvar les seues pròpies vides enmig d’un infern de gel.

Premonitori del que el grup expedicionari anava a viure en les seues pròpies carns va ser l’anunci que el propi Shackelton va publicar per a reclutar a la seua tripulació per a semblant aventura: “Es busquen homes per a viatge perillós, sou baix, fred extrem, llargs mesos de completa foscor, perill constant. No s’assegura tornada amb vida. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.

I és que el que va començar com una aventura expedicionària per a conquistar l’extrem més llunyà del Pol Sud, va acabar per convertir-se en una lluita inhumana per la pròpia supervivència del grup expedicionari.

Les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials que a Occident i especialment en l’Estat espanyol estem vivint en l’actualitat, bé semblen reflectir encara que metafòricament el drama que van haver de compartir aquells expedicionaris.

A Espanya, les passades eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2011 van llançar uns resultats que en gran mesura avançaven o preconitzaven el que anava a ocórrer en les eleccions generals de novembre de 2011. El clar enfonsament electoral dels partits polítics que representen opcions d’esquerres, especialment el Partit Socialista Obrer Espanyol. Les raons semblen ser múltiples i entre elles n’hi ha clarividents i difuses encara que cal destacar les exposades en articles de premsa de Carlos González Treviño d’1 de desembre de 2011, de Manuel Martínez Sorpreda de 8 de desembre de 2011 i el de Joan Romero del mateix dia, articles tots ells publicats al diari El País.

No obstant això cap dels citats articles s’atreveix amb les conseqüències futures de la implantació d’un poder polític absolut del Partit Popular en pràcticament totes les institucions i en pràcticament tot el territori nacional.

Un país que des de 1996 inicia un imparable creixement econòmic fins l’actual crisi, financera, econòmica i social, bé poguera haver canviat els seus valors socials i molt em tem que així haja ocorregut en observar com el Partit Popular ha ocupat des d’un punt de vista teòric fins l’espai electoral de la socialdemocràcia, però només teòric perquè la pràctica, és clar, és més aviat la contrària i ningú, absolutament ningú hauria de portar-se a engany, bona prova d’això és constatar sobre quins segments de la ciutadania estan recaient les retallades de la despesa pública. Tot i així sorprén que comportaments polítics que hagueren de ser rebutjats del tot en una democràcia, són fins i tot premiats electoralment sense cap cost polític (El Govern Valencià, la Comunitat de Madrid o el propi Ajuntament de Madrid són només un exemple) Aquest fenomen no és només característic del nostre estat espanyol, pràcticament tota Europa participa del mateix. Itàlia pot ser el cas més paradigmàtic però no l’únic. Europa sencera, inclosa Espanya, sent països rics encara que en crisi, poden acostumar-se a viure sense esquerra tret que l’esquerra es reinvente i torne a ser atractiva als ciutadans i això requereix reestructurar el contingut de la socialdemocràcia i saber explicar-ho als ciutadans, ja que la tornada a les essències de la mateixa tan preconitzada per alguns, només ha aconseguit clamorosos fracassos en ignorar els canvis socials que en tota comunitat es produeixen.

El conjunt de manuals o llibres que a continuació vaig a exposar al lector són el resultat de lectures durant aquests anys d’incerteses polítiques, econòmiques, socials i com no, culturals, que estem vivint. Si bé no estan tots, són els que considere més imprescindibles per a comprendre els temps que vivim i que per les seues anàlisis, permeten atalaiar el futur que se’ns aveïna en les nostres societats dinàmiques i globals. Advertisc al lector que en ells no trobarà veritats absolutes. Aquestes veritats només es troben en l’àmbit religiós, en totes les religions, per raons evidents, però no en les ciències socials.

En l’esfera política, el llibre més destacat respon al títol “El Monstruo amable” amb un segon títol o subtítol molt més precís: “¿el mundo se vuelve de derechas?“. El seu autor és Raffaele Simone i està publicat per l’Editorial Taurus. Es tracta d’una anàlisi cridanera i sorprenent sobre el viatge de les societats capitalistes cap a posicions liberals o individualistes per raons econòmiques, però també per altres raons no estrictament econòmiques que tenen a veure amb la condició humana i que segons el parer de l’autor posseeixen en l’actualitat major pes que les econòmiques. L’última part del llibre és magnífica alhora que frustrant, no obstant això, segons el meu parer, resol gran multitud de càbales que duen a terme els teòrics de la socialdemocràcia.

Un altre llibre interessant en l’esfera política és l’escrit per Jose Víctor Sevilla, titulat “El declive de la socialdemocràcia” publicat per l’editorial RBA Editors. Es tracta d’una profunda anàlisi dels assoliments de la socialdemocràcia durant els últims 40 anys i la seua crisi actual. Aquests assoliments, hui més que mai, no haurien d’oblidar-se.

Un últim llibre recomanable en el plànol polític és el titulat “La trampa del consenso” de l’Autor Thomas Darnstädt i publicat per l’Editorial Trotta, encara que tracte de qüestions polítiques d’Alemanya, posseeix el mateix interés per als espanyols quan es discuteixen en aquest moment al nostre país reformes de l’estructura i funcionament de l’estat i de la irresponsabilitat política existent. Llibre il·lustratiu per a conèixer els tripijocs de la política en democràcia.

En el plànol econòmic el llibre més destacat sens dubte és el titulat “Esta vez es distinto: Ocho siglos de necesidad financiera” de Carmen Rinhart i Kennneth S. Rogoff, de l’editorial Fons de Cultura Econòmica. Aquest llibre demostra estadísticament que el fenomen dels desastres financers ocasionats per l’excessiva acumulació de deute públic o privat no és precisament res de nou i si els autors el xifren huit segles enrere i no més enllà és per la impossibilitat de disposar de dades o sèries estadístiques de major antiguitat.

Un altre llibre de natura econòmica sens dubte interessant és el titulat “23 cosas que no te cuentan sobre el capitalismo” de l’Editorial Debat escrit pel professor de Cambridge Ha-Joon Chang. La idea central del llibre és demostrar que aquells països l’estat dels quals ha harmonitzat una política econòmica combinada amb el mercat, han aconseguit majors èxits econòmics i socials o de benestar que aquells on l’estat ha deixat que el mercat faça i desfaça lliurement.

Per a finalitzar l’apartat econòmic, el llibre titulat “La economía del miedo“, de Joaquín Estefanía, publicat per l’Editorial Galixia Guttemberg. Atenció a aquest llibre perquè la mera descripció inimaginable de les pors que es generen en els ciutadans com a conseqüència de les crisis econòmiques justifica la seua lectura.

Ja en el plànol social, tal vegada el millor llibre de la dècada, sens dubte, és l’escrit per Richard Wilkinson i Kate Pickett, titulat “Desigualdad. Un análisis de la infelicidad colectiva”, editat per l’Editorial Turner. Tots aquells que tinguen inquietuds polítiques per mínimes que siguen, haurien de llegir-lo donat que el manual indica els brutals efectes que sobre els ciutadans recauen, quan conviuen dins d’una societat desigual econonòmicament.

Una altra curiositat en l’àmbit social la constitueix el llibre titulat “The acordion family” de l’autora Catherine Newman, encara no publicat en llengua espanyola, constitueix un veritable i interessant anàlisi sobre les relacions familiars i els seus efectes polítics, econòmics i socials que es produeixen en diferents societats, fins i tot les occidentals. Un llibre altament recomanable per a tots però especialment per als joves. Imprescindible per a ells.

En el plànol cultural, dos llibres igualment extraordinaris que aporten anàlisis totalment divergents. El primer respon al títol de “Cultura mainstream” de l’Autor Frederic Martel, publicat per l’editorial Taurus. Es tracta d’un fascinant descobriment sobre els fenòmens culturals que coneixem i com s’arriben a generar mundialment, des d’Avatar, Shakira, Spielberg, Michael Jackson, Best sellers etc., que acaben triomfant en gairebé tothom.

Finalment l’assaig de Mario Vargas Llosa publicat recentment, titulat “La civilización del espectáculo” de l’editorial Alfaguara constitueix tota una reflexió sobre l’estat de la cultura en els seus diversos àmbits actualment i la seua creixent frivolització i banalització. Una interessant reflexió sobre la deriva de la cultura cap al sainet actual.

La lectura d’aquests llibres produeix si més no perplexitat i satisfacció ja que són manuals absolutament perennes al pas del temps, aquest temps que com a ciutadans ens ha tocat viure, d’ací la seua excel·lent acollida per la crítica. El lector podrà trobar àmplies sinopsis i comentaris de tots ells en Internet.

Shackelton, l’expedicionari polar, va salvar als seus, veurem com actualment ens salvem nosaltres després de la nostra passada irresponsabilitat col·lectiva. De moment impera el “salve’s qui puga” però els manuals comentats indiquen el camí contrari per a la nostra supervivència.

* Vicent Cabrera Cabrera és regidor del PSOE a l’Ajuntament de Benissa.