Una muntanya blava vessada a la mar, per Mariano Sánchez Soler

Pel seu interés reproduïm aquest article aparegut al diari EL PAÍS amb data de 17 d’agost de 2006:

La serra de Bèrnia vessa a la Mediterrània a través del Mascarat. És la primera muntanya que travessàvem els xiquets alacantins de la meua generació, mancats de túnels llargs i de misteris profunds. Acabàvem d’eixir de la postguerra i el viatge a Dénia resultava més tortuós que les tribulacions d’Ulisses. Un llarg trajecte en furgoneta, totes les revoltes del món, una estreta carretera de dues direccions i alguns llocs de melons i taronges espargits cada dos per tres.

Però Bèrnia ens saludava en acostar-nos i ens mostrava el seu poder mentre vèiem com el nostre vehicle es precipitava a les entranyes de la serra, per a creuar-la i entrar a la Marina Alta. A la nostra dreta, els massissos rocosos del Mascarat s’enfonsaven vertiginosament en la mar. A l’esquerra, havíem deixat una gran muntanya blava, nua, de cresta grisa i superba, que ens mirava com a formigues. És el que té la infància; pot destriar sobre el valor i la magnitud del que ens envolta, sense mesurar-ho tot en clau mercantil. I la Bèrnia, imponent, era vista com un tità corpulent capaç de trencar els núvols en el seu trànsit intercomarcal i convertir-los en pluja per a fixar els paisatges de les serres interiors.

En l’última primavera pujàrem a ella des de Xalò, pel nord, entre terrasses heroiques d’ametllers i oliveres a més de sis-cents metres d’altura. Després de detindre’ns al caseriu, vam arribar a peu, en menys de dues hores, el Forat que travessa la penya de banda a banda. Aigua fresca en una font reparadora, vessants florits fins les roques i, com a epíleg, un bon arròs amb conill i caragols. En això consisteix la felicitat. Però no hi ha treva. No siguem tan dòcils. La mateixa ruta estival que trepitgem nosaltres va ser utilitzada, quatre segles enrere, en una operació secreta de neteja ètnica (com es diu ara) contra els legítims habitants d’aquesta terra.

A mitjan segle XVI, la serra de Bèrnia era el refugi dels musulmans que s’alçaven contra l’expulsió i el bandejament. Per aquesta raó es va convertir en objectiu militar. Prop del cim queda la prova d’aquella ignomínia: les ruïnes del fort que Felip II va manar aixecar en 1565 per a reprimir les revoltes. Des del port de Moraira, sigilosament perquè ningú coneguera la seua destinació, van ser desembarcats els materials i les ferramentes. Un sobre segellat contenia els plànols, dissenyats per l’enginyer italià Antonelli, i les instruccions precises. El fort va durar fins a 1612 i va ser desmantellat quan va deixar de ser útil després de la gran expulsió de 1609. Tot just queden ja alguns arcs i uns murs de pedra. Els cercadors de tresors àrabs, que van proliferar als anys setanta de segle passat, van culminar la devastació.

Aquella Bèrnia, històrica i inexpugnable, ha format part dels nostres sentiments fins que els xalets, com a eixams, van començar a escalar i ocupar una part del seu vessant sud. La saturació urbanística de la costa desvia la depredació cap a les nostres muntanyes totèmiques per a furtar-los també el seu significat. No hi ha mite que es resistisca a l’influx de la rajola feroç. Són insaciables.