La política com a ofici

S’explica en tertúlies polítiques que en 2003 el popular David Serra va plorar després que Eduardo Zaplana, que és qui realment va fer la primera llista electoral que va encapçalar Francisco Camps, el submergira més enllà dels anomenats llocs de sofridors en la candidatura autonòmica. Serra, que era un dels joves valors del PPCV format al planter de Noves Generacions, va ser posat després en el segon graó de la Generalitat i va mantindre la nòmina pública. Quatre anys després, va tornar a les Corts.

Serra, que tancarà aquesta legislatura amb 45 anys d’edat i 16 anys dedicat a la vida pública, ha après d’aquella lliçó. Fa unes setmanes va renunciar al complement d’exclusivitat de 365 euros al mes per a començar a forjar el seu futur com a advocat. Està imputat i Fabra ja va advertir que no inclourà en les llistes els que tinguen causes pendents amb la Justícia. A Serra el primer toc d’atenció li va arribar en ser rellevat de la direcció del grup parlamentari i del partit. Hui es prepara per encarar allò desconegut: la vida privada. Ni caurà en l’error del 2003 ni vessarà més llàgrimes polítiques.

Quasi dos terços dels 99 diputats que hui ocupen escó a les Corts Valencianes acabarà aquesta VIII legislatura amb un mínim de 15 anys a les seues esquenes com a càrrecs públics. Cobrant de l’administració bé siga com a assessor, regidor, senador o diputat. Fins i tot hi ha algun valent que en el seu palmarès públic ostenta la quadratura del cercle.

Ara, amb la regeneració democràtica i la desafecció de la política com a assumptes estrella de sobretaula, són moltes les teories que advoquen per una limitació de mandats amb una paleta d’opinions de mil tons. Els vuit anys com a límit màxim és el patró que cadascú utilitza al seu gust.

L’únic partit que reconeix en els seus estatuts que un diputat no podrà estar més de vuit anys ocupant un escó és Esquerra Unida, que en el seu moment va veure com va haver de despatxar caps de fila com Joan Ribó, Joan Antoni Oltra i Ramón Cardona perquè van consumir el seu temps. EU només accepta una prorroga a les dues legislatures si se sotmet a votació la proposta i compta aquesta amb el 75% de recolzament. En 2015, Lluís Torró i Marina Albiol compliran el límit de vuit anys com a parlamentaris a les Corts i el normal és que deixen pas. Però feta la norma, feta la trampa. Torró, que és professor i no necessita la nòmina pública per a viure, porta 14 anys com a càrrec ja que a les Corts va arribar després d’estar dues legislatura com a regidor a l’Ajuntament d’Alcoi.

En la resta de grups polítics no hi ha limitació de càrrecs. Ni tan sols a Compromís, capdavanter de la regeneració democràtica, hi ha mandats limitats. Ni el Bloc els contempla ni la Iniciativa d’Oltra i Mollà han limitat mandats. Ara, quan es promociona una possible victòria a tres, semblaria impensable que algú deixara el pas lliure als futuribles dies de vins i roses després de lluitar durant anys en el fang. Si Morera, Oltra o Mollà van en llistes en 2015, enganxaran la seua tercera legislatura amb 12 anys de nòmina pública en el carnet. Un detall que no els allunya molt d’aquest PPSOE al qual demonitzen.

La realitat és que populars i socialistes, els dos grans partits que s’han alternat el Consell de la Generalitat i la majoria dels ajuntaments de la Comunitat, són els que presenten el major elenc de diputats que porten més de tres lustres enganxats a uns diners públics. La paga es percep bé en dietes, com sol ser en l’àmbit municipal, o com a sou per escó.

En el grup popular hi ha molts diputats que porten més de dues dècades sota el paraigua econòmic de les sigles. César Sánchez, un dels joves valors del PPCV ha obert un debat interessant: proposa un màxim de vuit anys a l’Executiu. Per al legislatiu, és a dir, les Corts, obri la mà i allarga el temps si es demostra que el parlamentari ho mereix. Algú podria discutir la tasca de Rafael Maluenda a les Corts malgrat els seus trenta anys a l’hemicicle (el més veterà juntament amb Rita Barberá) És obvi que no. Fins i tot l’oposició pagaria per tindre el seu particular Maluenda. A més, el diputat de Monòver va arribar al càrrec després de treballar moltíssims anys al sector del marbre, font d’ocupació a la seua terra.

En canvi, sí que es pot discrepar del blindatge de Luis Díaz Alperi, que porta 22 anys, en diferents etapes, encadenat al sou públic. El 1979 es va iniciar com a president de la Diputació d’Alacant i hui, en l’última fila de l’hemicicle, mata el temps sense pujar a la tribuna, prem un botó i li dóna temps per a atacs de manicura. En alguns casos les Corts s’han convertit en un cementeri d’elefants. A Pedro Hernández Mateo, un altre dels històrics, el va desenganxar de l’escó no fa molt una condemna judicial.

Tornant a César Sánchez, aquest jove popular que defensa la limitació de mandats, cal recordar que 10 dels seus 34 anys els ha passat com a càrrec públic. Hui és diputat i batle del Calp, on es va iniciar com a regidor amb 24 anys.

L’actual president de la Generalitat, Alberto Fabra, i el seu antecessor, Francisco Camps, que tenen 49 i 50 anys, respectivament, porten una vida temporal paral·lela. Els dos van arribar en 1991 a la vida pública municipal per a aconseguir posteriorment cotes majors. 22 anys que li han servit a Camps per tocar la majoria de pals (local, estatal i autonòmic) i a Fabra per a aparcar el seu treball d’aparellador amb la finalitat de prosperar en la vida pública.

Hi ha noms pegats a la història de l’autonomisme valencià com són el de Rita Barberá, batllessa eterna de València en el càrrec des de 1991, encara que comparteix deganat amb Maluenda en l’hemicicle parlamentari, i uns altres que perduren en l’imaginari col·lectiu com el de Juan Cotino, actual president de les Corts.

En canvi, la ufanosa plantilla de càrrecs com Serafín Castellano i Jorge Bellver, que encara no han botat la barrera de la cinquantena, no convida a pensar que ja estaven en això abans de les Olimpíades de Barcelona. Bellver va debutar en 1987 com a regidor d’Alfara del Patriarca i Castellano va despuntar des de 1991 com a batle de Benissanó.

Ricardo Costa i Antonio Clemente, als quals va arribar el seu moment d’entrada ja en la dècada del 2000, van fer molta mili al parlament des de 1995. Segueixen ací però cap ha descurat el seu vessant privat en tots aquests anys. Hi ha noms de la segona fila popular com els d’Esther Franco, Ángela Barceló, Carmen Amorós, Elena Bonet, María Fernanda Vidal i Antonio Peral que circulen paral·lels a l’èxit electoral del PP a la Comunitat des dels temps de Zaplana. I joves de trenta anys com Verónica Marcos amb una dècada en això.

Una de les anècdotes més curioses és la d’Alfonso Rus. Batle de Xàtiva des de 1995 encara que en la corporació des de 1983 amb tres partits diferents -AP, CDS i AIX- abans de pescar la vara de comandament.

En el PSPV la melodia de la cançó no és diferent. És complicat que a algú li puguen enlletgir la inclinació al càrrec quan els que manen són l’exemple per excel·lència de com sobreviure en això. El lermisme està ja considerat com un souvenir valencià. Ximo Puig, actual secretari general dels socialistes valencians, ja era cap de gabinet de Joan Lerma en la Generalitat fa trenta anys. Des d’aleshores, les Corts, la Diputació de Castelló, l’Ajuntament de Morella, el Congrés dels Diputats i tire perquè em toca.

El seu lloctinent, el que fa el treball brut en la Secretaria d’Organització, Alfred Boix, porta mitja vida pendent d’una paga pública. Té 45 anys i des dels 23 ostenta càrrec. En 1991 va aterrar a l’Ajuntament de Gandia i a partir d’ací va encadenar sous. Antonio Torres, l’actual portaveu socialista a les Corts, va ser el 1979 el diputat més jove al Congrés dels Diputats. Va arribar amb 24 anys. També va ser el més rebel, ja que va ser expulsat per desavinences ideològiques. Torres va ser readmès, nomenat amb càrrec en el segon graó de la Generalitat i hui, el Comandant, ha temperat el seu caràcter per a liderar un grup parlamentari en el qual està des de 1999.

Ángel Luna és un altre dels quals també llueix experiència. Entre Madrid i la Comunitat s’ha marcat una trajectòria pública de 20 anys que ha intercalat amb la vida privada. Després de perdre a Alacant, es va retirar per tornar el 2007 com a referent a les Corts. Les Carmen, Martínez i Ninet, també porten des dels vuitanta mentre unes altres com Clara Tirado, Ana Besalduch i Eva Martínez són meres aprenentes de les lliçons dels seus majors.