Juntes després de tota una vida

Dues dones que van conviure quan eren xiquetes a Benissa durant la Guerra Civil espanyola tornen a trobar-se en un hotel d’Alacant 67 anys després de separar-se després de la contesa.

Carmen tenia un somni: viatjar de nou de Madrid a Alacant per a retrobar-se amb Pepita, la xiqueta de 7 anys en la casa de la qual va viure durant la Guerra Civil. El va complir ahir, ni més ni menys que 67 anys després.

Un hotel d’Alacant va servir d’escenari per a la trobada. Minuts abans de les 7 de la vesprada, Carmen Portillo esperava en el rebedor l’arribada de Pepita. “Vaig a asseure’m amb la meua cunyada, a veure si Pepita em reconeix”, assenyalava aquesta dona de 77 anys, que ahir continuava jugant com una xiqueta abans de reunir-se amb la seua amiga de la infància. Quan Pepita va entrar, no va dubtar i va assenyalar Carmen. No va ser molt difícil, els ulls de Carmen ja la delataven.

-Tants anys!-, va assenyalar Pepita.

-Estàs molt jove-, va replicar Carmen, mentre es fonien en la seua primera abraçada després de tota una vida d’espera.

-Manolo, com estàs tan major?-, saludava Pepita entre riures al germà de Carmen, que també va viure a Benissa els anys de guerra, però a casa del metge del poble.

Pepita Llopis i Carmen Portillo van viure juntes gairebé tres anys de la Guerra Civil espanyola. Carmen i els seus germans Manuel i Paco -mort fa huit anys- van viatjar en 1937 amb uns altres 30 escolars del col·legi Amador de los Ríos de Madrid fins Benissa per a escapar dels bombardejos de la capital i ser acollits per diverses famílies d’aquest poble de la Marina Alta. Manuel, que va arribar marejat del viatge, es va instal·lar a casa del metge, mentre que Carmen i Paco, que no se soltaven les mans, van anar a parar a casa de Pompilio i Catalina, els pares de Pepita, que es van ocupar dels germans madrilenys fins el final de la contesa.

Fa tres mesos que Carmen va aconseguir el telèfon de Pepita a través del seu germà i des de llavors, “parlem tots els dies una hora”, apunta la de Benissa, que no oculta el seu pesar per haver deixat transcórrer tant de temps: “Estem molt velles ja. Hauríem d’haver-nos trobat abans”, a la qual cosa respon la seua amiga Carmen: “Si haguera viscut a Benissa, l’hauria trobada de seguida, però com se’n va anar a Alacant…”

Carmen i Pepita van ser amigues als 7 anys i ho segueixen sent 70 anys després, fins i tot amb més força. El dimecres per la nit es van telefonar, com cada dia, però per primera vegada es van acomiadar amb un “fins demà” abans de la trobada de tres dies organitzada per Esmeralda, una de les filles de Carmen. Ahir, ja juntes, entre abraçada i abraçada es preguntaven “has vist els meus fills? Javier ve demà”, “i tu els meus besnéts?”, “tens els mateixos ulls”, “ensenya’m la teua família”, “espera, que vaig a agafar el bastó”. Les presentacions van portar el seu temps, encara que la majoria dels membres es coneixia ja d’aquests tres últims mesos de converses telefòniques que, juntament amb el record comú, han aconseguit de forma espontània que entre ells es consideren membres d’una mateixa família. “Tinc molta alegria, ni nervis ni res. Hem sigut com germanes, germanes bessones”, reia ahir Pepita amb fonament perquè, per a més inri, les dues han nascut el mateix dia, el 29 d’abril de 1929. Carmen assegura que no ha pogut oblidar “ni un dia de la meua vida” la família de Pepita, els seus pares -Pompilio i Catalina-, “ell era un home guapíssim i molt alt; sa mare era rossa amb els ulls verds”. Els seus ulls s’entelen cada vegada que recorda aquests temps que, per a ella, “van ser els tres anys més feliços de la meua infància”, i no cessa d’agrair l’afecte i l’acollida que va rebre durant la seua estada a Benissa. “Jo els he volgut molt. Ens van cuidar molt bé”, insisteix la madrilenya, mentre Carmen respon senzilla amb un “vam fer el que havíem de fer”. El final de la contesa va suposar la fi de la seua convivència i l’inici d’una postguerra complicada. El pare de Pepita, activista a la República, va morir afusellat a Alacant i la seua família encara no sap on es troba soterrat. El pare de Carmen, metalúrgic, també va morir després que els seus fills tornaren a Madrid i hagueren de posar-se a treballar a curta edat.

Gairebé 70 anys després, ahir, en haver sopat juntes les dues famílies, van poder començar a posar-se al dia en la seua nova vida.

“Que ens vegem molts anys i tinguem salut”

“Que ens vegem molts anys i que tinguen molta salut els fills i els néts. Jo espere viure fins els 90 anys almenys”, brindava ahir Carmen amb pepita després de l’esperada trobada que, segons manifesten ambdues, es repetirà en més ocasions a partir d’ara.

“Ara ens veurem més perquè nosaltres, a més, vivim al costat de l’estació de tren a Madrid”, afegia Carmen, suggerint que Pepita i Jaime, el seu marit, siguin els pròxims en retornar-los la visita amb tren, “allí tinc llits per a ells”. Pepita va contestar afirmativament davant un pròxim viatge a Madrid.

Durant aquests anys, a Pepita l’ha acompanyada una fotografia presa pel seu avi en què està ella als 7 anys d’edat al costat de Carmen i Paco, els germans madrilenys, als pocs dies d’arribar aquests a Benissa. A Carmen, no obstant això, li basta la memòria per a recordar gairebé el detall la seua estada a Benissa.