Tendral i marcit, per Emili Piera

Tendral i marcit és un llibre de J.J. Cardona Ivars, cronista i erudit de Benissa, inventor del Calendari dels Brillants (ara en part emancipats, pare i criatura, de les seues obligacions) i, de tant en tant, amic corresponent de qui açò escriu. Una obra ben diferent de les altres -tot i que podies entrellucar el seu adveniment entre les línies de treballs anteriors, i que sí necessita presentació.

Tendral i marcit és un conjunt d’estampes locals de la Marina Alta, fornides per la memòria i organitzades, també amb criteri d’almanac: d’hivern a hivern, com el calendari cristià, un calendari àlgid: comença amb els glaços en el seu punt més alt. Tanmateix és qualsevol cosa tret d’un llibre localista i tocarà l’aleta del cor de lectors de tota procedència -inclosos los hijos del rock’n roll-, si tenen algun rerefons rural, una mica de curiositat per conèixer les coses de la terra, les humils sorpreses del temps, els callats regals del passeig i l’observació.

La memòria és la més lírica de les nostres facultats, però el lirisme que trobareu a Tendral i marcit -que n’hi ha- no és ni esclatant i de mos travat a la gola, sinó ben contingut, amb una destil·lada dolçor i farçit d’ironia i humilitat. Cardona s’atén a les coses, als fets indefugibles, només alleugerits per la benevolència.

A través de novetats -tan modestes que no són ni novetats- com les fruites i verdures del món vell que anaven arribantals pobles seguint la roda del temps i els cicles vegetals, Cardona Ivars va component un joc d’espills, un conjunt d’animosos murals que més que fixar estampes, deixen passar petites corrents que travessen l’ull enlluernat de la memòria i on, com en una geometria cristal·lina, cada peça reflexa i condensa el conjunt.

Hi ha en aquestes estampes, dotades d’una deliciosa unitat, una sensació de dinamisme perquè l’autor -supose que molt conscientment- ha evitat els perills de la glorificació d’una època que fou més simple i pobra i per això mateix, ens sembla, sovint, més cabal ineta. Naturalment que la memòria inventa i falsifica, però aquí les facultats de la ficció interior es posen al servei d’una desarmant franquesa que no vol ni venjar-se (tindria tot el dret) ni cantar el món d’estrictes necessitats que patiren els nostres pares i avis i que encara coneguérem -ja molt millorat- els que tenim una certa edat. Hi ha personatges que demanen pista, però la seua presència no és tan forta que faça descarrilar una prosa excel·lent en l’escena sarsuelera de l’anecdotari. Figures de temps. Cardona fa el contrari que Azorín amb els mateixos materials i no sols per la tria de l’idioma sinó, sobre tot, pel sentit lleuger de la vida i l’escriptura, de notable qualitat.

Comprendria perfectament que més d’un lector digués que, tot plegat, l’interessa ben poc. Doncs encara restaria una prosa que sura per damunt dels fets quotidians, ben travada i d’un molt ric i encuriosit repertori lèxic, un llibre que val la pena, escrita amb una certa timidesa plena de somrisos i -ai!- ganes d’agradar.

Pel seu interés hem reproduït aquest article aparegut al diari LEVANTE-EMV el 17 de gener de 2014.