Tres cents anys després, per Bernat Capó

Som en l’any en el que s’acompleix el tercer centenari de la desfeta, ocorreguda en les darreries del mes d’abril, eixe del que es diu que és el més dolç de l’any, però que per a nosaltres fou d’una amargor tan pregona que, malgrat el temps transcorregut, es fan notar les conseqüències d’aquella tragèdia que tingué com escenari el camp de la tranquil·la ciutat d’Almansa.

Els valencians encara no ens hem recuperat d’aquella derrota, són moltes les seqüeles que ens va deixar. Una mica d’història no farà de sobra en el recordatori. D’una part els denominats austracistes, identificats com els maulets, nom satíric que rebien els partidaris de l’arxiduc Carles, integrants de les classes populars. I de l’altra, els borbònics, coneguts popularment com botiflers, que representaven el senyoriu i defensaven els drets dinàstics del Felip el V que acabà guanyant la gran i cruenta batalla -es conta que van morir mes de cinc-mil soldats en el curs d’una sola vesprada- i que perdé el poble valencià, que ha anat suportant els efectes al llarg de tres segles.

El borbó triomfant anul·là, absolutament i total, l’estructura política del vell regne valencià amb un sol decret, el de Nova Planta. Com sol ocórrer en totes les guerres, i si són civils encara més, els camperols van sofrir noves decepcions, restaurades les condicions imposades per l’estament senyorívol i aristòcrata que, ara i adés, obté la major part dels beneficis, sinó tots. Ens vam quedar sense país, sense drets i sense personalitat. El borbó ho va encendre tot en flames i els valencians de sempre, els que estan a la que cau, es posaren al seu costat abandonant, fins i tot, la llengua pròpia.

Han transcorregut tres centúries i poca cosa s’ha aconseguit recuperar. Des d’aleshores ençà sols hem pogut obtenir una modesta autonomia -trista i sense el contingut necessari- de la que no tots els valencians gaudeixen de la mateixa manera. I no hem sigut capaços de posar-nos d’acord en l’origen de les nostres arrels, malgrat l’abundància de cognoms que ho clarifiquen de forma fefaent, tampoc si la llengua que parlem ve de dalt o sempre ha estat aquí. Des de la terrible desfeta i comptant amb la notòria desídia valenciana -especialment d’alguns valencians que formen en les files de la política activa- hem anat perdent terreny en el camp de la principal de les nostres senyes d’identitat.

L’esperançadora Llei de coneixement i ús del valencià ha anat perdent-se per un camí ple d’entrebancs i al moment present no és que s’haja oblidat per complet, però està tan arraconada que quan traspunta una mica per qualsevol lloc públic produeix malestar i menyspreu. Hem llegit, amb la natural decepció i disgust, que l’ajuda als ajuntaments, per part de la Conselleria d’Educació, per tal de promoure el que aquella llei tan prometedora deia, a saber, defensar el valencià, precisament, en aquest any que acabem d’encetar, ha començat a caminar com els crancs, cap enrere, fins el punt que les ajudes per a tal fi han tornat al mateix nivell que fa set anys. Per a tot un país com el nostre el pressupost no arriba al mig milió d’euros i amb eixa quantitat cal organitzar concursos, premiar la retolació, actualitzar les senyalitzacions municipals i crear les molt necessàries oficines de normalització lingüística que alguns ajuntaments s’ho han pres en broma.

Cal posar punt a l’assumpte, perquè resulta vergonyós assabentar-nos que la nostra Generalitat inverteix un euro i trenta-vuit cèntims per habitant i any en el foment de la nostra llengua. A l’hora de retallar, sempre que es tracte de valors culturals, tots tenen les estisores ben esmolades. En canvi quan es tracta d’aprofitar-se’n de la situació adquirida per l’innocent vot del poble, tothom es posa d’acord. En això es tiren de cap a la bassa com ho demostra ben palesament – i molt recentment- el fet de no haver-hi debat per les despeses d’unes medalles que costaran quasi sis milions de les antigues pessetes i es repartiran, com a bons germans, les senyories parlamentaries aprofitant l’avinentesa del tercer centenari de la batalla d’Almansa, fet històric que no admet commemoració, ni celebració, sols un honrós recordatori, perquè és una d’eixes fites que no es poden oblidar, donat el penós resultat que tingué per al poble valencià en general, amb les excepcions de sempre.