Les grans secades de Benissa, per Joan Josep Cardona

La nit i part del matí del dia 21 de desembre de l’any passat fou plovisquejada. Fou pluja lenta i més aviat escassa. D’ençà aquella jornada que fins avui no hem tornat a veure una pluja consistent. Ha regnat durant tot l’hivern un clima sec amb perllongats episodis de vent sec de mestral. Acompanyat eixe període per unes temperatures més elevades del normal vivim una situació que es podria qualificar de secada greu. A preguntes interessades a saber si ja hem iniciat un cicle de secades i si existeixen antecedents de circumstancies semblants s’han de donar dos respostes. A la primera exposar la nostra ignorància. És cosa d’especialistes. En quan a la segona si que existeixen informacions estadístiques que els afeccionats a la meteorologia poden trobar en diverses fonts .

Però centrats en el nostre territori, és a dir Benissa, hem de començar parlant de la seua situació geogràfica que la ubica en una zona quasi pre-àrida. Tan sols cal recordar les paraules del geògraf Cavanilles quan en la seua publicació sobre el Regne de València, apareguda en l’any 1797, i a l’entrar al terme de Benissa diu que “..a la sazón es un sequeral aquel recinto” . No calen més consideracions per saber que ja, i des d’antic, el nostre territori és sec. A un lector actual, menor de cinquanta anys, li poden semblar excessives les observacions de l’eminent geògraf. Li minora eixa imatge la comoditat de posseir aigua corrent, jardins regats, territori quasi salvatge i de molta vegetació i, sobre tot, que la nostra economia ja no és agrària i que no té tanta dependència del clima.

Tenim elements de judici suficients per parlar de la gran necessitat de la pluja que tenien els nostres majors. El popular llibret del pare Fabregat (Benisa y su patrona la Purísima Chiqueta) aporta al final un himnari on no falten uns goigs per a petició de pluja a la patrona dels benissers (Os suplicamos, Señor, por la intercesión de la Inmaculada Virgen María que nos des la saludable lluvia, y que benévolamente riegues la superfície àrida y seca de la tierra…) . També comenta el franciscà benisser que un dels miracles de la patrona va ser la provisió de generosa pluja en una època de gran secada.

Passant ara a dades científiques ens deturem en l’estudi fet en l’any 1972 per a la nostra comarca per un grup de científics. Eren les bases per a començar a pensar seriosament en les nostres possibilitats turístiques. La mitjana de pluja que expressava per a Benissa, en el tram de l’any 1951 a 1970 era de 540 mm. per any. Ja sabem també que les nostres pluges solen vindre, de vegades, en una sola jornada. Així, aquest informe ens diu que el dia de màxima recollida de pluja fou de 85 mm. (octubre). Però manté el tradicional component plujós per als mesos d’abril i octubre amb altres quantitats inferiors a aquesta cita, però també molt respectables.

Un altre indicador d’interès fou el gràfic efectuat pel recordat pare Eusebio Arbona. En la revista de festes que nosaltres dirigirem en l’any 1973 li demanarem un treball sobre la seua especialització didàctica (el pare Arbona era un considerable entès en ciències naturals). Allí podem veure que en el període que va de 1912 a 1917 les pluges anuals mai van superar els 475 l. per m2. El pare Arbona recordava la finalització d’eixa secada en l’any 1916 estant ell a Llutxent i l’anècdota del gran volteig de campanes com a gran demostració d’alegria i gràcies a Déu. En l’any 1923 van augmentar a 698, però a continuació van tornar a baixar. Registra un pic de gran secada en l’any 1937 (183 l.).

En l’any 1981, en un cicle de gran secada, li vaig fer i publicar una entrevista (Información de Alicante 18/10/1981). El pare Arbona confirmava allí que la més gran secada coneguda fou la que comença en l’any 1910 i acabà amb una gran nevada en gener de 1913. Altre cicle fou el que va de 1933 a 1937. També el de 1943-44 i el de 1961 a 1964. En aquella entrevista manifestava el pare Arbona no haver conegut en sa vida tants incendis forestals i la desertització de moltes zones de la nostra demarcació (any 1981).

Els grans períodes de secada venien acompanyats de conflictes socials. D’aquesta forma al mes d’abril de l’any 1912 un grup de catorze treballadors del camp es presenten desesperats a l’ajuntament demanant jornals. Els bancals de ceps, per la fil·loxera i per la secada no podien oferir treball remunerat als més necessitats. La pròpia comissió de festes de la Puríssima es veu en la necessitat de limitar els actes degut a que els associats no han pogut pagar les quotes corresponents. L’ajuntament, per la seua part, acudeix a una assemblea que es convoca a Alacant amb la finalitat de que s’exonerés als contribuents de pagar les contribucions davant la gran calamitat pública. I és a partir d’aquest inici de dècada quan s’incrementa de forma notable l’emigració a Alger, després a l’Argentina i acabant amb els Estats Units ja més avant.

Aquella secada, que ja començava a notar-se en l’any 1910, no va estar exempta de les rogatives organitzades per la parròquia (…que a las dos y media se iban a hacer rogativas pidiendo a Nuestro Señor lloviera para mejorar los campos), el senyor rector mossèn Tomàs Giner, convidava a la corporació a sumar-se als precs.

Testimonis orals que em feren el seu dia d’informadors per a diversos treballs em manifestaven haver viscut en la seua infància aquelles calamitats. Per la penúria dels cabdals de les fonts i per l’escassedat de les reserves dels aljubs l’aigua fou quasi un producte tan apreciat com el propi pa. Testimonis del veí poble de Senija em confirmaven que d’aquella població anaven a obtenir aigua al pouet de Berdica. Allí, en ple moviment de terres per la construcció del ferrocarril del Trenet de La Marina, existí gran preocupació per si aquests afectaven les sènies d’aquell paratge.

En ple inici del desenvolupament de l’urbanisme salvatge, començat als primers anys de la dècada dels anys setanta del segle passat foren clamoroses les algarades populars per les denominades “guerres de l’aigua” amb els episodis localitzats al terme de Pego. Pobles enfrontats i problemes de tot ordre. Benissa tampoc es va lliurar. Es subministrava Benissa del pou de Benidoleig. Participava l’ajuntament com a soci cooperativista i amb uns drets de quota de rec. La solidesa d’aquell aqüífer no tan sols podia bastir als camps d’aquell terme, sinó que tenia excedents que Benissa li comprava. Va preveure el primer any de legislatura el consistori benisser d’aquella època (1974-1979) adquirir en previsió de futures necessitats un pou senyalats a Benigembla. En aquell moment ja estaven molt avançades les infraestructures de les nostres zones turístiques dels antics trossos de les Calsides, La Rectora i el tros de La Tomassa i era raonable atendre la creixent demanda de petició de dotacions d’aigua. S’ha de considerar que en aquella època es construïa sense les actuals obligacions de garantia de subministrament d’aigua. Qui coneix bé l’Administració d’aquells anys sap de la tradicional lentitud i el que costava portar a bon terme els projectes municipals. Però tot i això el 2 de gener de 1975 l’ajuntament aprovava l’inici de les obres de posada en marxa del pou de Benigembla.La tardor de 1974 fou seca i en l’any 1975 els camps de Benidoleig demanaven incrementar el rec. Dit això vol dir que els excedents venuts a Benissa no es podien garantir i el municipi tan sols podia bastir-se amb la seua quota corresponent. La premsa del moment, dins ja del desglaç de l’antic règim, es caracteritzà per una informació més oberta, plural i objectiva i, també s’ha de dir, amb un punt sensacionalista i una notícia, com de fet era el dèficit de subministrament de Benissa va ser explotada amb grans titulars a primera pàgina. A tall seguit (agost 1975) van vindre les manifestacions davant l’ajuntament de veïns de la zona de La Fustera indignats per no rebre subministrament. Va estar Benissa amb una setmana sencera sense aigua potable i una altra amb un subministrament molt precari . L’ajuntament, a mig enllestir les obres del pou de Benigembla, i davant la situació d’exaltació general, feu gestions amb els regants d’Orba que accediren a subministrar tandes de socorro a la xarxa de Benissa. La millora es va completar amb una urgent canalització de les reserves del pou de Benigembla., però en especial la compra en abril de 1976 de dos nous pous propers a eixe jaciment. Molt més greus que els casos de Benissa foren els de Xàbia, Dénia, Pego i bona part de la comarca.

Caldria resumir aquesta crònica de la secada oferint, d’una part perspectiva històrica i de l’altra la prudent recordança d’ella. Som de secà. Les generacions més joves no han patit aquelles situacions de greu mancança d’aigua. Segurament, i confiats amb els grans avanços i conquestes socials ens sembla tot assegurat. Cal estar avisats, i, en la mida que a cadascú ens correspon s’han de previndre a temps els problemes de la secada. Tenim bona part del terme feta un polvorí amb tants camps abandonats i amb una vegetació salvatge. Molts d’ells ens volten el poble. Davant, per dir un exemple, de ma casa (Pla dels Molins) s’aixeca una pèssima gestió del bosc de pinar. Ja han començat els irracionals incendis provocats a la nostra comarca. Cal estar en alerta i cal establir les atencions pertinents per a les necessitats bàsiques. No estem, per fortuna, vivint les angoixes dels nostres avantpassats, però tampoc tenim garantia absoluta de no viure moments de preocupació general. Bon gaudi de la magnífica primavera i l’esperança d’un estiu que vinga amb no massa basques i, per damunt de tot seny, molt se seny.

* Joan Josep Cardona Ivars és cronista oficial de Benissa