Peatge a Calp, una necessitat o un frau?, pel Col·lectiu El Runar

Durant les últimes setmanes s’ha parlat, i molt, de l’eixida de l’autopista a Calp. Des del col·lectiu el Runar hem defensat un model sostenible on s’adoptaren solucions efectives a llarg termini i que garantiren la supervivència del nostre patrimoni natural. Hem demostrat com ninguna de les alternatives proposades eren viables funcionalment, ambientalment i econòmicament, i tot així, encara ens preguntem si realment Calp necessita una eixida a l’AP-7.

Cal dubtar molt que la qualitat de vida dels calpins es millore amb una eixida que els proporciona un minut de reducció de recorregut quan després es necessita 20 minuts per trobar un aparcament dins de Calp. Però clar, un cull allò que ha sembrat. En una societat on s’amuntonen les finques unes damunt de les altres, on la població ha crescut sense integrar-se a la identitat tradicional de Calp, on els passejos ecològics els fan de granit, on els seus espais naturals s’an convertit en jardins aïllats i on els seus hotels reben als turistes amb un “Bienvenidos a la California de la Costa Blanca” que espanta; no sabem si els edificis a banda de tapar el penyal també els han tapat els ulls als polítics que els representen.

El ritme de creixement que ha triat Calp comença ara a tenir les seves repercussions. La manca de recursos hídrics i energètics a l’estiu i la falta de sòl per afrontar els nous reptes del municipi són més que evidents. I mentrestant demanen una solidaritat que ells no han tingut ni amb si mateix. Calp ha de començar a buscar les solucions i els recursos allí on naixen el problemes. La millora de la N-332 o el transport públic com el tren hi poden ser un bon exemple però sobretot s’ha de cercar un altra manera de conviure amb el medi.

És per això que les necessitats no vénen predeterminades si no que som nosaltres les que les creem i les assumim com indispensables. De segur que tot i fer l’eixida a Calp no ens conformariem. La vida trepidant on no es guanya bastants diners per poder gastar no solament està hipotecant el nostre futur si no la nostra pròpia qualitat de vida. I desgraciadament massa sovint es confon la qualitat de vida amb un consumisme devorador. Un passeig tranquil per Oltà i Canelles o simplement el coneixement de l’ús d’una planta medicinal ens pot aportar la mateixa felicitat que saber que a final de mes un pot pagar la lletra de l’últim cotxe que s’ha comprat. Fer creure que és indispensable realitzar aquesta infraestructura significa admetre que estem disposats a pagar per una cosa que no ho val i això en tots els casos s’anomena frau.