Pepe Borino, per Joan Josep Cardona

Jo sé que Pepe m’hauria demanat unes paraules de comiat. Sé que unes paraules fetes per mà amiga l’emocionarien. I aquí que estem commoguts. Passen aquests torbaments quan sobre el sediment de tota vida es percep el solatge daurat d’una amistat entranyable. Són els totals dels dies bells i de cant alegre. No en pots trobar altres. I jo, amb aquest amic que ha mort n’he tingut abundants. Ocorren quan has compartit etapes vitals com la joventut, que són dies de roses i vi. I són també inesborrables aquells de maduresa quan la rosa dona el millor perfum i el vi ja és fundellol.

Em quede jo parant i fent marxar les manetes d’eixe rellotge vital a voluntat seva, i meva. I comencem deturant-lo en el cor de l’església de Benissa. I anem a escoltar com cantava amb la seua bella veu de tenor la primera “puresa” al mes de Maria. Deixarem la mirada ubicada en el pomell de roses blanques que ell havia conreat a Benimarco i que ara estan a l’altar de les filles de Maria. Es fa això en mig d’un fum d’encens que puja altar amunt. Tampoc oblidarem a Don Francisco, que està presidint la funció. No el podem oblidar perquè viu front en front de la casa de Pepe i allí que va alguna nit amb son pare i sa mare a jugar una brisca amb Don Francisco i Montserrat, que li porta la casa, com ama que ho és.

D’allí podem passar a la cambra on assagem la missa “Te Deum laudamus”, del senyor Pietro Yon, amb el mestre Bertomeu damunt d’una cadira. Veurem amb quina dificultat hem de  pujar ell i jo a les notes agudes del “qui tolis pecatta mundi”. Fem de tenors amb Nassio Moll, cantem cosa de molt de compromís i això es comenta a la Cultural.

Allí, en la Cultural, que estem asseguts amb una colla desqueferada al voltant de Jeroni Mulet que vol que fem una funció a benefici de les festes. Es discuteix si és millor el cor dels guàrdies en el numero de Ali-Mon que allò dels soldats de Nàpols. Queda la cosa en que el passatge de “El asombro de Damasco” es pot fer. Per fàcil i per no ser exigent de vestuari, que això rebaixa la recaptació. I si volem podem traure una foto dels jocs forals de Benissa. Deixem-la al calaix, que tan sols en quedem tres dels sis que allí estem amb floc negre al nus de la camisa. Però anem a dir que tots estem bells, joves, sans i tenim una cara satisfeta acompanyant a Pepa Frau, que fa de reina.

Així, parant i donant corda al rellotge passem per Pepe el fester, per l’afeccionat a la musica melòdica, clàssica i de taberna. Als llibres. No ens oblidem de l’artista plàstic, com tampoc de l’amant de Marroc i de la romeria del Rocío, que fa amb Caye i amb Paquita la Fabiana. Ni la historiada pretensió de fer de sa casa un pati andalusí, o de manar posar al curull de la façana el “giraldillo” que allí està senyalant quin vent fa. O de Pepe l’amè tertulià, i del ciutadà compromès i sensible a les necessitats dels altres i del seu poble.

I ja en el comiat tinc a Pepe de company d’oficina. A ell li encomane delicades missions amb clientela difícil. Sé això per quan parla francès amb un accent marsellès que no sé d’on ha tret. I a ell li endreci aquella que ha estat de fàmula per allà el París de la France i que ve aquí de vacances fent-se la interessant. No sé que van entendre una i altre què era la “retraite” (pensió de jubilació). Sé que ell li senyalà el lloc comú i ella accedí cap allà. Quadrava ell la cartera amb absoluta serietat i aquella tornava molt satisfeta de la cambra de bany. Pare la maneta del rellotge i mire aquella vella foto de què parle. Érem bells , joves i no calia fer altra cosa que viure, com Pepe ha fet de sa vida, una vida de proïsme, de joia i d’esperar impossibles dies al mes de maig per fruir de les roses. No de Benimarco, que ja no les curava, si no altres també blanques, una com la que segurament Pepe ha manat l’acompanye al trau de la solapa del vestit blau marí. Va camí del Tossalet Blanc. Som a l’agost, amb gran sequera i allà on va fan falta roses fresques. Una, la seua, ens manca al roser de l’enyor.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.