Aquesta generació de joves benissers indignats, per Joan Josep Cardona

Darrerament vaig donar a conèixer unes opinions personals al voltant del moviment ciutadà de Reiniciem Benissa. Observe que, passada la sorpresa inicial l’entusiasme d’adhesions s’estanca. Cal entendre-ho dins de la més estricta normalitat. Tractem d’entendre l’aturada. Comprenent com som els benissers i valent-nos d’altres experiències ens eixirem d’aquest impàs. Anem allà:

En primer lloc cal pensar en la dificultat de promoure qualsevol mampresa ciutadana. Tot i fer-se aquesta emprant els moderns mitjans de comunicació, que de fet podria ser més exitosa, està aplegant a uns límits de convocatòria més que importants. No ens val, a mena de desencís, el numero d’adhesions. Miren els convocants del “Reiniciem” si un partit polític local, associació, etc. (fora del resultat de les eleccions), té uns èxits semblants. O una arreplega de firmes. O si un determinat espectacle té el mateix èxit.

Seria també curiós pensar els diversos segments de població, edat, condició laboral, estudis, etc. que han signat la convocatòria. Important saber la piràmide d’edat. Com pensar que possibles signataris i adhesions no utilitzen els mètodes moderns que s’han emprat i que ignorem si, de saber-se per part d’ells aquesta proposta la firmarien. Això no ho sabem, si no es va casa per casa a mena d’enquesta tradicional.

Si pels motius que foren no s’aplega a la meta que s’han fixat els convocadors no crec siga obstacle per defallir i abandonar. A mi no m’agradaria que aquesta lloable iniciativa entrés en allò que Ariosto diu Si fins avui m’ha anat bé amb la meua creença, ¿De què em servirà posar-la a prova? . Posar a prova les idees és fer camí . O també obrir-ne de nous. Les purifica, les posa a prova, les millora i les revitalitza. No fer res, en paraules de Stéphane Hessel és allò de serem envoltats per la mesquinesa, la mediocritat, i al remat engolits per la crisi mundial.

Pense jo que qualsevol societat, qualsevol massa, té sempre un rent, un llevat que fa fermentar la resta. Pense jo que aquest moviment benisser té un nucli líder que desconec, però que el presuponse intel·ligent, patriota i compromès . Sempre ha estat així i així serà mentre hi hagi món. Deurien aquests joves iniciadors pensar si estan davant d’un moment d’eixos que es denominen històrics i tirar endavant. Com també deurien els signants no ser “espectadors de balcó” i, en la mida de les seues disponibilitats, afeccions i voluntats ser el cercle concèntric del nucli principal.

Difícilment es pot predir quin ha de ser el nostre futur benisser. Ningú ho sap. En la meua vida professional bancària sempre se’ns parlava “de l’entorn canviant”. Treballar sobre eixes incerteses amb un bagatge de formació (com de fet quasi tots els joves ho tenen) ja és un avantatge. Els canvis i incerteses es naveguen millor amb una ment preparada. Pensadors qualificats com pot ser José Antonio Pagola (Jesús i el diner. Una lectura profètica de la crisi), diu el següent: en els propers anys donarem un salt cap enrere: ens espera una vida més pobra i precària, i no estem preparats per a viure més pobrament. No tornarem al benestar d’altres anys, sinó a una realitat desconeguda. Hem d’adaptar els ulls a la foscor per a percebre signes d’esperança . I l’esperança, com un esclat de joia, ve de la mà de Teresa Forcades. La Forcades, compromesa fins al moll dels ossos amb la dignitat de les persones escriu: …no necessitem pas veus que ens diguin que no hi ha alternatives, sinó creure que l’alternativa no vindrà des de dalt i començar o continuar perquè ja hi ha molta gent que està organitzant-se des de la base per dur a terme un canvi de fons.

Canvi de fons és posseir un potencial humà preparat, ambiciós, crític i disposat a la generositat. Ha d’obviar el tranquil·litzant quòrum que justifique les seues decisions. El quòrum ve de l’escolta assembleària i de la pulsació de sensacions. Fet això les decisions es prenen amb el seu fons, i la “forma” s’executa amb la ponderació, el seny i l’art de fer les coses amb la generositat de fer feliços als demés, que, a fi de comptes és al que tothom aspira. Més tot eixe programa mai es pot dur avant de no comptar amb el sacrifici d’uns pocs. És un fet històric i inqüestionable.

Si la societat fa defecció del seu exercici de responsabilitat en ser justament crítica, no li estranye trobar-se amb un equip dirigent municipal avorrit, prepotent, desanimat, continuista, aïllat i amb un discurs de caldo rescalfat que proposa actuacions tan arnades com passades de moda. Posats a no tindre oposició constant i trencats els vincles d’escolta als crítics i als moviments populars basen el seu discurs escoltant al “Pepito Grillo” de torn o al messianisme carrincló. Fomenten la temptació de posar en blanc nostra papereta quan ens convonquen a les urnes. Eixe desànim consistorial és com una grip que intoxica. Incapaços ja d’elaborar un projecte de poble integrador, participat i respectuós amb les propostes assenyades fan la impressió de voler acabar prompte aquest degoteig insuls i des-substanciat.

Un gran pecat benisser és el de la falta de constància en les coses. Som fills de la moda i del moment. Seria bo que el moviment Reiniciem Benissa fos conscient d’això. Tot projecte precisa això del que tant es parla: el full de ruta. Més la ruta, i be que o saben els maratonians, precisa de punts d’avituallament , és a dir: l’escolta permanent i la humilitat de ser eterns aprenents.

Que els promotors de Reiniciem Benissa facin fort el seu programa passa, primer que tot, per ser conscients de l’immens pou de depressió moral que viu el poble i l’avorrit panorama que es vaticina de no fer res. Han d’articular una forma de veure les coses amb dosis de realisme i d’ambició assumible. Més si això es fa sense estimar l’excel·lència que ens aporta fer-nos preguntes tractant de mirar més enllà del propi melic anirem malament. Quan la societat aplega a fer sorgir del seu si aquesta mena de protesta, com de fet és Reiniciem Benissa és que el got ja reglota. Ens correspon a tots els que estimem el poble, la seua gent i la seua història abaixar del balcó d’espectadors i unir-nos rere la pancarta. És el moment. I qui ha donat el primer pas ja sap que no té més alternativa que no defraudar. Si això ho fa passaria a ser com els programes electorals que no s’acompleixen. I això, ai , ja és de tot punt imperdonable.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa