El rètol de la Glorieta, per Joan Josep Cardona

Les dues darreres setmanes un exèrcit d’operaris han treballat dur per a deixar enllestides les obres de millora de la denominada Glorieta Nova. És obra que forma part de les cícliques remodelacions a que sempre ha estat sotmesa. Va nàixer amb la voluntat de ser un bulevard, però mai va exercir eixe paper. Mai sense saber què fer amb ella i sempre, i eternament, descurada. El seu destí sembla que no ha estat més que servir d’aixopluc a actes festers on es precisa concentrar masses de gent.

L’obra actual, dins del gust de les denominades “places dures”, ens la presenta transformada. És el calc que es pot veure en tants i tants pobles. Vivim eixe “clon” a tots els nivells i no estar en eixa línia et deixa fora de lloc. Es compren ara el perquè de les crítiques, comentaris i opinions diverses que s’han aixecat en esta versió moderna. La Glorieta mou eixe nivell de contrasts d’opinió per ser un espai que pertany a diverses generacions de benissers que l’han viscuda d’una o altra forma i que concentren en ella records i enyors.

A mi, per exemple, dins del munt d’opinions general, em provoca un disgust la desaparició de l’arc de ferro on es retolava el nom de Joaquim Piera i Mariana Torres, als que supose antics propietaris del cortó sobre la que s’aixeca. Era un arc de ferro amb la filigrana de les lletres que va costar molt de fer. Jo ignore qui ha decidit no reposar-ho i en no fer-ho ens ha privat de la conservació d’un signe d’identitat que ja s’havia fet carn en l’estètica del passeig. En el seu temps va representar una peça única que no es veia en els parcs de la comarca. En una restauració de fa uns anys va guanyar en dignitat pintant les lletres en color daurat . Ignore qui va ser l’autor d’aquell arc. Tant podria ser Baptista Ruano, el ti Vicent del Manyà, o del taller del ti Silvestre. Fos qui fou l’autor benisser el cert és que es va inspirar amb l’elegància de les entrades als parcs de les grans ciutats.

A mi, com crec que a tots els que no els satisfà aquesta remodelació, no ens empara cap criteri professional que justifique el perquè de la desaparició de l’arc. Simplement ens expressem pel sentiment de no perdre més memòria històrica. De fet aquest arc havia estat el marc de fons d’infinitat de fotografies que s’havien immortalitzat a sota d’ell. Tampoc ha estat afortunat la ignorància i record als tradicionals i bons tallers de forja que l’elaboraren. Amb la simple sensibilitat d’integrar-ho dins de l’actual remodelació hauria estat suficient. En temps s’escoltava el parer del poble. El pare Fabregat, pare de la historiografia local, testificava en els seus dies que l’autoritat escoltava, i així ens ho diu en un paràgraf de la seua història de la Puríssima Chiqueta (p/136) : por deferencia de NN, que con su delicado y prudente proceder busca complacer al pueblo dándole gusto y satisfacción en todo lo que le es possible (p/136 de Benisa y su patrona la Purísima Chiqueta). I això es dia en una època absolutista, autàrquica i absenta de democràcia institucional. No sé si en una molt propera, i important decisió a prendre dins del primer, i més emblemàtic edifici benisser, es seguirà el criteri de consultar, i ser justos amb les persones que millor el coneixen. I, d’alguna forma ser agraïts amb ells. No fer-ho serà institucionalitzar un costum on manca “finezza” , això que es sol dir “mà esquerra”.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa