El Pou d’Avall, per Joan Josep Cardona

El Pou d’Avall és un paratge situat a l’inici del barranc del seu nom. A Benissa els barrancs son sinònim d’aigua. El Pou d’Avall, per tant, en tenia. I a més en estar ubicat a poca distància del casc urbà se l’apreciava. La sequera endèmica en què ha viscut aquest poble trobà en aquell brollador una solució. Cal pensar que assortia a les gents més humils que no tenien cisterna a casa, situació que era l’habitual en la majoria dels habitatges. Per eixa circumstancia quan apretava la necessitat els jurats de Benissa manaven fer excavacions i obres per aprofitar millor els minsos cabdals. Rentar robes, abeurar els ramats i beure les persones no és cap broma. I a la Benissa dels segles passats poca broma es podia fer amb l’aigua.

Al segon llibre del Quinque libris (1593-1623) guardat a l’Arxiu Parroquial de Benissa es troba inusualment relligat un procés seguit en l’any 1598 pel rector Marc Ximeno i el capítol parroquial contra els deutors d’un censal. Allí es citen aproximadament quaranta declaracions de veïns. La declaració d’una veïna, Elisabet Crespo, no deixa lloc a dubtes. Diu textualment “..jornalia arandi in partita del Pou de avall, confrontatum itinere del Pla dels Carrals”. Documents posteriors constatats en els anys 1796, 1898 i 1942 ratifiquen la partida del Pou d’Avall. En l’any 1902 l’alcalde Pere Femenia efectua millores en les infrastructures del pou i font, com així mateix ho fa en 1907 l’alcalde Vicent Ivars, en 1924 Diego Ivars i en 1933 Joan Ivars. El conjunt hidràulic eren: els dos brolladors i marge de les fonts de les Maruques, el pou dit d’avall, la cava, l’abeurador, la font de Sant Pere, el llavador i la bassa de reg.

A banda de l’existència de les informacions que comente, en l’any 1941 fra Manuel Fabregat publica la història de la Puríssima Xiqueta. En la pàgina 30 cita clarament el Pou d’Avall i el seu homòleg de la Plaça. Està fora de dubte que gran part dels benissers actuals han conegut el conjunt hidràulic en ple funcionament i ús. Tan sols la instal·lació del servei domiciliari d’aigües potables feu caure en decadència la seua utilitat, que no desaparició.

Entre 1950 i 1953 existí el projecte de construir allí l’escorxador municipal, cosa que es pot comprovar a l’Arxiu Històric Municipal. Sobre l’espai del pou, tapat amb unes lloses, es feu la cementació aprofitant materials de la vella església de Sant Pere. La construcció mai va passar dels fonaments i, per tant, mai hi hagué allí escorxador, ni pou on tirar les deixalles dels animals allí sacrificats, que els benissers serem com serem, però no bruts i descurats.

Un consentit abandó convertí aquell espai, abans viu i apreciat pels benissers, en una selva impenetrable. Ara les construccions que van a fer-se destapen tot el que ja sabíem pels documents. Una visita de l’alcalde en funcions, i un tècnic, que no és arqueòleg, contradiuen el que la tradició i els documents manifesten. Mai existí el Pou d’Avall, enigmàtica resta arqueològica, memòria històrica tan sols viva en el pensament de desqueferats com jo mateix. Quatre pedres i tarquim. Front això aquest escrit meu no té cap valor. Jo tinc els papers històrics, però el senyor alcalde té la força descomunal amb els vots que rotundament li han donat els benissers, arguments irrebatibles que porten el plus afegit d’historiador, de cronista, d’arqueòleg, de sociòleg i totes les legalitats i raons que vostès li vulguen afegir. Per tant, senyores, jo sóc un total i absolut mentider, i els demane humilment perdó per la molèstia causada.

Joan Josep Cardona
Cronista Oficial de la Vila de Benissa