Prudència i seny; per Joan Josep Cardona

Del filòsof Plató no tinc més lectura feta que una traducció llatina procedent dels anys de batxiller. Plató és dur de llegir, però els pedagogs trien com exercici trossos transcendents. En la “República”, que és el bocí que tots els de la meua generació estudiantil vam treballar, tracta del passatge del govern del poble. En eixe punt el diàleg exposa el següent: amb la finalitat de que la cobdícia de posseir no surta de l’ànima dels governants i l’abnegació per l’Estat sia absoluta Plató creu necessari la supressió de tot interès individual. Ja no dic res més. Però és evident que la lectura no forma part dels interessos de la majoria de les persones. Això que diem “Cultura” es difumina en un magma líquid, confús i poc fonamentat. També pot ser una pose o una pedanteria. Ves tu a saber. El pensament de Plató, i durant segles, es quedà reclòs, mai millor dit, en el “Mite de la caverna” que és un dels fragments més coneguts de la seua obra. Entenem la caverna com el lloc de les biblioteques, centres d’estudi o reducte d’erudits. En la pràctica de la vida real, res de res. Per tant l’interès de Plató per educar governants quedà en una utopia.

Quan eixos pensaments els abaixem al nivell d’un poble de pocs habitants, com és el cas de Benissa la situació es complica. Es conegut el refrany castellà de “Pueblo chico guerra grande”. És una certesa innegable. La política, lluny d’entendre’s en termes filosòfics, s’agafa amb l’ardent vehemència de l’apassionament. Seria explicable si tractéssim del partidisme d’un equip de futbol, que no té més transcendència que l’obtenció d’un trofeu. Però en termes de govern de poble es juguen coses importants que ens afecten en la vida quotidiana. I amb això cal anar amb prudència. Totes les baixes passions ixen a escena i la convivència es trenca. La baralla passa de l’àmbit individual al familiar. Un poble es basa en la família.

Els intervinents en l’actual pacte de govern, i els habituals “Pepitos Grillo” que els envolten, haurien de contemplar la responsabilitat de circumscriure els termes del pacte en els límits normals d’una conversa “d’arreglar les coses” a l’estil dels vells “homes bons” . A fi de comptes un ciutadà al que aspira és a ser ben governat i poc li importa el color o bandera que encapçala el govern. Més si la imprudència de la pràctica de l’agitació es posa en marxa ja tenim servit el guirigall i de rebot la moviola de quin son els nostres pares, els avis i el cunyat de la dona del meu cosí. Les persones actuals queden tacades per una antiga difamació o una rancúnia la majoria de les vegades poc fonamentada. Això fa molt de mal i crea mala sang. Ves tu ara a traure el nostre pregonat cristianisme de processó i visca la Puríssima Xiqueta.

En la meravellosa diversitat de les persones que formem un poble sempre existeixen opinions ponderades, caps clars, rectes en procedir, amants de la justícia i de crear uns àmbits de convivència saludables i harmònics. Trobar-se cares agres, tindre la sensació de que quan t’aixeques d’una cadira estan ja malparlant de tu o allò de que “tu no faces cas, però m’han dit de tu…” son petites adversitats que calen i fan que la gent estime més el retir que la creativa convivència. Volen estalviar-se baralles inútils i amb això tenim ja davant dels nassos la pobresa en tots els sentits.

I així com en tots nosaltres és habitual fer individualment pactes de negoci trobem gran dificultat en quan això passa al nivell comú. Consensuar i acceptar resultats és quasi inassumible. Cedir posicionaments és quasi combatre contra una paret. I la generositat per suposat inacceptable. Quan apareix als diàlegs el terme “és competitiu” o “la vida és lluita” o agafem en el sentit d’aixafar el cap, fama i honestedat de l’altre, la seua família i el seu carrer..

Acostumats per genètica els benissers a parlar en mig del canyar, a la barra caixa, a cremar sota cendra se’ns fa difícil parlar a la claredat de la llum. Expressar obertament el pensament és com cedir una part dels nostres secrets. I si així ho fem privem a la resta dels nostres conveïns la riquesa constructiva privant-los de compartit amb ells el què sabem i de rebot nosaltres, a la vegada, no rebem d’ells la seva saviesa i experiència.

I, si ens adonem, en aquests moments en que els nostres polítics electes treballen per un pacte, trobe a faltar aquelles veus assenyades que des de la seua responsabilitat en càrrecs, treballs, estudis, professions, influències ( i senyale en totes direccions), estan muts i a l’espera de resultats. Cert és que hem votat a unes persones per a que duguen avant el govern del poble. I cert és que els hem atorgat la nostra confiança per a fer pactes . Més no basta això. La seua humana percepció no capta totes les possibles sensibilitats i bo seria que els ajudarem a completar la visió actual. No crec que tornem a tindre una oportunitat assembleària, però de les poques que n´hi ha hagut cal traure unes conclusions. Hi ha unes generacions joves (en totes les formacions) que comencen a entendre la política en altres termes. Tenen l’atractiu de la frescor . Estan més preparats. Han aprés i tenen ganes de fer coses. Parlen de participació. I la posen en funcionament. Parlen de transparència. I la fan publica. Per ahi va el futur. Han, estat i continuen essent persones llegides. Això és important. Importantissim.

Seria bo que la prudència dels silencis es trenqués i que l’experiència dels vells àugurs es deixi’s sentir acceptant la realitat del món actual. I seria convenient soterrar les velles pràctiques antigues i difamatòries i treballar en una entesa productiva. De doctes, dotories i xerrades gracioses anem més que sobrats. Ara, del vell clam de Plató, d’això si que anem faltats. Plató, en el cas actual, i de Benissa, es fa més necessari que mai. Fer pedagogia en eixe sentit és el que cal fer ara mateix. I per això estan els que diuen saber. Que ho posin en pràctica des de la civilitzada educació que se’ls suposa. És la seua responsabilitat. Quasi en el mateix pla que les persones que pacten el futur govern benisser. Que la prudència, com es sol dir, no ens faça covards.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.