Acolliment i mai rebuig; per Joan Josep Cardona

No dic que sorprès, però si entristit per les manifestacions de monsenyor Cañizares, arquebisbe de València dites el passat 14 d’octubre al “Fòrum Europa”. Aquest, que és un òrgan de trobada del món empresarial, polític i cultural de València passa per ser un altaveu de prestigi. El nostre arquebisbe en digué de ben grosses i, entre altres, qualificà el moviment dels refugiats de la guerra de Síria cap a Europa com a “invasió” i com a “Cavall Troià”. Tal ha estat la magnitud de les poc afortunades paraules, tant les ja descrites, com altres perles, que el diari “Levante” de l’endemà li dedica dues pàgines centrals més un editorial. Els denominats “Rectors del Dissabte”, grup de rectors valencians que propugnen per l’entrada de la llengua valenciana en la litúrgia i considerats com un col·lectiu molt sensibilitzat amb els problemes reals del poble valencià diu, en el mateix diari el següent: “Con sus declaracions el cardenal se sitúa fuera y al márgen de la Iglesia”. Això és fort, molt fort.

Ja hem dit en altres articles publicats amablement per “Infobenissa” que, com a cristià m’és molt complicat justificar actituds, com la que el nostre arquebisbe manifesta una vegada i una altra. I tan grossa l’ha dita que fins i tot la mateixa Conferència Episcopal recomana prudència i seny. Però, molt m’he d’enganyar jo perquè monsenyor no canvie el seu discurs de viure en un món a part i en un moment o l’altre ens done a tots un altre motiu de tristesa.
En un principi del problema motivat pels refugiats de la guerra de Síria va estar sensible i demanà a les parròquies valencianes posessin a la disposició dels refugiats pisos o habitacles de propietat parroquial. Res a dir. Però ara, i no sé en quines raons es basa, posa en crit d’alarma la constant entrada de refugiats. Ningú fuig de la seua terra per capritx. Jo crec que monsenyor diu eixes paraules en pensament dels possibles quintacolumnistes infiltrats. Això és inevitable, però no és un problema de l’Església, sinó un problema, en tot cas, d’índole policial.

L’anterior papa, Benet XVI, mantenia sempre la idea del sentit d’Europa com a far cultural i amb la responsabilitat històrica de mantenir una cultura fortament arrelada amb les seues tradicions i que han servit al món per a conformar-lo. Més les idees, com a obra dels humans, tant poden ser bones, com dolentes, però ningú pot oblidar als grans pensadors europeus la seua extraordinària aportació a fer un món millor. En el recull d’entrevistes que li fa al periodista Peter Seewald (Luz del mundo), en l’any 2010, aplega a preguntar-li sobre les relacions del catolicisme amb les altres confessions. En referència a l’islam parla de la bona entesa que existeix en l’Àfrica negra (en qualsevol cas hem, de procurar, per un costat viure i exposar vivament la grandesa de la nostra fe, i, per l’altre entendre l’herència dels altres. El que és important és trobar-se en comú, i allí on sia possible prestar en aquest món un servei en comú.) Pàg. 113.

El cardenal Carlo Maria Marini (Creo en la vida eterna), posa al final del seu llibre aquelles paraules tan gratificants, que no pensades per al moment que estem vivint, no deixen de ser un cant actual i ens obri a l’esperança: Però si jo aguditze l’oït/ Senyor/ i aprenc a discernir el signe dels temps/ escolto clarament els senyals/ de la teva tranquil·litzadora presència/ davant de la meva porta.

Intentat sempre extrapolar al nostre nivell de poble, el de Benissa, és clar, tot allò que aixecà un ressò que tant pot ser de joia, com de preocupació, i en el cas dels refugiats de la guerra de Síria ho és, exposem l’absència en fòrums, tertúlies, esmorzades o trobades d’amics una sempre i absoluta desinformació, quan no, una malèvola intencionalitat. Com, per exemple, escoltada hui mateix, la por que per la presència de refugiats es perden llocs de treball. Escoltar això entristeix.

Eixa malpensada no ha tingut en compte la inestimable contribució de les denominades “colombianes” al servei dels nostres majors malalts, feina pesada que cap de nosaltres fem a menys que siguen familiars molt directes. Com tampoc els treballs perillosos i insalubres i mal remunerats que nosaltres tampoc ens ve de grat fer-ho i que els encomanen fer-ho a ells. I també seria interessant pensar el maltracte psicològic a què els sotmetem. De ser un natural i d’aquí, i de tota la vida, ens hagués faltat poc per a denunciar això com el denominat “mobbing laboral”.

L’Europa, en aquest cas la Benissa nostra, enfront de les manifestacions una mica en pla “flatus vocis” del nostre arquebisbe, tan sols li queda evocar la seua càrrega històrica, el pes de la seua tradició i recordar que enfront d’ultramuntans arquebisbes-cardenals han existit i existeixen dones i homes disposats a considerar la humanitat com un lloc de trobada i d’entesa. I portem aquí un llunyà Sant Benet, pare del monaquisme, i pare d’Europa que al capítol 53 de la seua regla, en allò d’acollir als forasters diu.. Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior, i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat.

I si volem evitar perdre això que tant enquimera a monsenyor Cañizares, és a dir, a la nostra cultura tan sols hi ha un camí: buscar-la, entendre-la, practicar-la i divulgar-la. Monsenyor no ho fa, almenys en la llengua comuna dels valencians. Si l’estimés no diria en públic el que pensa particularment. Una mica d’amor per la nostra llengua li hagués estalviat eixa relliscada. El “Llibre de Saviesa” del rei Jaume diu en la regla 216 Molt es bon us al home que sap ben parlar e ben callar. Efectivament, monsenyor ni l’ha llegit, ni el llegirà, i, no fent-ho ja comença a practicar en persona ser un “cavall troià”, és a dir un castellà que no es vol integrar en la llengua del poble del qual és pastor. En aquest cas haver callat li hagués estalviat deixar-nos als catòlics compromesos tindre ara que ben parlar.