L’any de la misericòrdia i la llengua valenciana; per Joan Josep Cardona

Amb tanta notícia descoratjadora amb què convivim aquests dies s’agrairien veus, testimonis i gestos d’esperança. Se’n donen molt pocs. I estic segur que si es produïren, dins de la més immediata proximitat, els visualitzaríem i ens ajudarien a tirar cap avant amb més ànims. Però no. Per no ser reincidents en comentar aquestes notícies poc edificants, que se centren en el món de la política m’agradaria eixamplar-les en altres àmbits. L’eclesiàstic. M’assabente que el pròxim dimecres, dia 3 de febrer, el cardenal-arquebisbe de València, monsenyor Antonio Cañizares, serà nomenat acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. Aquesta corporació es defineix com la més fervorosa defensora de les normes gramaticals de l’idioma valencià conegudes com a “Normes del Puig”. Són normes que no reconeixen la igualtat de l’idioma que parlem els valencians, els catalans i els mallorquins, i que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, nascuda d’un assenyat consens científic i polític ha posat pau en les estèrils i acarnissades polèmiques, que, en un temps originaren la denominada “Batalla de València”. L’Acadèmia Valenciana, elaboradora d’unes normes científiques, modernes i actualitzades de la Llengua és l’òrgan respectat per tothom. En una paraula, és el que els polítics li solen dir “la llengua cooficial”, amb el castellà, vàlides ambdues en el País Valencià. La Reial Acadèmia de Cultura Valenciana la rebutja i la combat, i, a més, fins en temps molt recents rebia dels polítics del Partit Popular generoses subvencions.

No anem ara i aquí a entrar en les terribles polèmiques on la nostra llengua fou objecte de la desgraciada “Batalla de València”, que tant de mal ens feren i que tanta rendibilitat política va donar a la dreta valenciana. No, el nostre propòsit és molt simple: Si tant l’honora al senyor arquebisbe rebre eixa distinció, més que siga des d’una entitat no reconeguda en el món científic, però al capdavall sensible amb la llengua valenciana, a quin sant ni ell la parla, ni l’estima ni la recolza? Jo considero això un contrasentit.

Un acte com el que se li oferirà al monsenyor es fa amb una estètica on ell pronuncia un discurs i un acadèmic li contesta. Caldrà veure en quina llengua parlarà el nostre arquebisbe, com també caldrà veure amb quina li contestarà l’acadèmic. Jo el conec. I l’estimo molt. I ell a mi, però les diferències de concepció lingüística són insalvables.

Actes com els que els comento se solen fer de tant en tant en València capital. Són molt arqueològics i a mi em recorden llunyans anys de pacífica mansuetud enfront dels poders de tota mena. Tenen, aquell perfum de càmfora, un poc opiacis, amb presència de gent uniformada, fracs, “mantilla y teja”, coent a més no poder, molta gent amb condecoracions i parlant-se els uns als altres, en el cor de València, amb un refinat castellà. Quan jo veig eixos revifats aromes arcaics els miro com qui veu passar un “Rolls- royce” vellíssim. Com una relíquia. Són coses que posen el cor tendre. Les persones necessitem de tant en tant prendre’ns un calmant que ens asserene de tanta mala noticia i buscar en aquests esdeveniments una mica d’humor negre. Que no en faltarà, de tela negra, a l’acte. Dic pels fracs, del vestit llarg de les senyores i molta sotana i vestit eclesiàstic.

Però ara cal posar-se una mica seriosos. Fa anys que l’església valenciana ha dit no a la introducció de la llengua valenciana en la litúrgia. A Déu Nostre Senyor se li ha de parlar en castellà. I perquè l’església valenciana no puga dir que no es treballa per introduir la llengua pròpia l’Acadèmia Valenciana de la Llengua elaborà l’Oracional Valencià. I per descomptat el Missal. Però ni els anteriors arquebisbes ni l’actual han tingut la caritat d’acceptar, com a mínim la seva lectura i conseqüent aprovació canònica. En puritat cap capellà valencià pot oficiar en la nostra llengua a menys que ho faci amb l’antic Llibre del Poble de Déu de mossèn Pere Riutort. És un oracional editat l’any 1974 autoritzat, entre altres quatre bisbes pel de València monsenyor Jose Maria Garcia Lahiguera. I és el que es fa servir si existeix algun bon capellà patriòtic que tinga eixa voluntat i caritat cristiana.

Però no tan sols és monsenyor Cañizares, ni el cabilde catedralici, ni molts rectors de poble els que no fan servir el valencià en la litúrgia. No, la cosa és molt més greu encara. Som els mateixos fidels catòlics, entre ells el de la nostra piadosíssima Benissa, els que prefereixen resar en la llengua castellana. Som els primers que protestem quan alguna iniciativa de posar-nos a resar en valencià intenta introduir-se en el culte. L’autoodi es manifesta una vegada i una altra i és l’església, l’única entitat que s’oposa obertament a emprar el valencià amb absoluta normalitat. Amb l’excusa que no l’han après en l’escola refusen molestos qualsevol oració en la nostra llengua.

Enguany l’església celebra el denominat “Any de la misericòrdia”, caldrà recordar, també els pietosos fidels benissers, que les obres de misericòrdia són set corporals i set espirituals. D’aquestes darreres hi ha dos que venen fenomenal al cas. Una: consolar a l’afligit (que som tots els que no podem resar en valencià en comunitat). L’altra: sofrir amb paciència les misèries humanes dels pròxims (que també ens toca patir-les als que voldríem resar en valencià). Ja veus, i de quina manera, ens sentim dejunis de misericòrdia tots aquells que tenim el gran pecat de voler pregar a Déu en la llengua que, de xiquets de bolquers, va ser la primera que escoltarem dels nostres pares.
No hi ha mans. Passarà aquest Any de la Misericòrdia i cap de nosaltres haurem guanyat cap indulgència. Tots anem, sabatetes i tot, a les calderes de Pere Botero. I que Déu Nostre Senyor també eixample eixa compassió als que reneguen d’ensenyar a qui no sap, que, mira per on, és també una de les obres de misericòrdia.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.