El disseny i la moda; per Joan Josep Cardona

Aquest article forma part del recull “Un llibre que va escrivint-se”, del llibre en projecte “GREIX I BORUMBALLA”.

Matt Damon interpreta el paper de l’astronauta Mark Watney en la pel·lícula “Marte” dirigida per Ridley Scott. El film tracta de la supervivència d’un humà abandonat a la seva sort en aquell planeta. A mesura que transcorren les seqüències, i si l’espectador és una persona llegida, anirà recordant la novel·la “Robinson Crusoe” de Daniel Defoe. La filmografia ens pot donar altres exemples de la soledat d’una persona quan les circumstancies l’obliguen a valdre’s tan sols per si mateix. Robert Zeneckis, en un tema semblant dirigirà a Tom Hanks en “Nàufrag”. Aquesta mena de films sempre són simbòlics. Mostren la capacitat dels humans per superar situacions límit amb tan sols l’auxili dels coneixements apresos en la seva formació. Quan la literatura no tenia possibilitats d’oferir al cine guions adaptats es resignava a editar llibres i més llibres amb l’intent d’alertar els humans de la hipòtesi en què es podria trobar una persona si fos l’única supervivent de la seva espècie en el món. Edmundo d¡Amicis en “Corazón”, i Parravicini en el seu “Juanito”, són l’exemple literari d’eixa remota probabilitat. Estimulaven en els seus escrits la imaginació dels xiquets per saber-se capaços de dominar contingències adverses. És, un símbol, entre molts, de la preocupació dels antics mestres per allò d’Ars longa, vita brevis. Aquelles bones persones tenien present la total culturització dels alumnes davant la imprevisió de la vida.

Aquestes cites inicials no tenen més intenció que situar-nos davant d’un actual panorama certament preocupant. Els més majors, habituats a un món on la tecnologia avançava molt lentament, tenim problemes d’adaptació a l’actualitat. Jo em confesse un absolut ignorant en la utilització de qualsevol aparell on la informàtica ha deixat enrere la mecànica. No sé res en absolut de les grans possibilitats que ens pot oferir aquest apassionant món que els joves utilitzen amb tanta normalitat. Per a més gravetat no puc interpretar les instruccions de maneig. La nostra educació es basava en la llengua francesa i en saber traduir correctament a Virgili directament del llatí. A la meua maduresa biològica em trobo en què els prospectes dels aparells electrodomèstics, ordinadors o telefonia estan escrits en anglès. Si algú em tradueix eixes normes, no veig per cap de costat les delicioses narracions de Daudet ni les grans històries d’Anatole France. Impensable veure a Horaci a l’ombra d’una olivera.

Sabíem nosaltres que el sistema de les forces es dividien en resultants i components. Una màquina d’escriure es basava en l’opressió amb els dits a una tecla i aquesta, movent un seguici de palanques, impulsava sobre el paper el tipus de lletra que travessant la cinta entintada imprimia el caràcter al paper. Qualsevol incidència de la màquina era detectable seguint el rastre seqüencial, donant-nos a l’instant la situació de l’avaria. Aquella educació pretenia que l’individu, per si mateix, podia resoldre els problemes que la vida li aniria proporcionant. Les excel·lències d’aquell sistema educatiu devien ser correctes. Actualment alguns centres escolars avançats, preocupats per a on anem a parar, comencen a posar-lo en pràctica. Alabo el gust.

Pepe Cardona, oncle de mon pare, dissenyador de mobles molt apreciat a València, era fill d’aquesta forma d’educar. Jo encara vaig aplegar a veure a les parets de la casa familiar de Paratella els grafits fets en carbó en la seva infància per aquest dibuixant de bon gust. Era llegenda urbana benissera que assistia tècnicament en el seus inicis professionals als Ivars dels mobles. Jo, que coneixia com tancava un tracte aquella prestigiosa indústria, sé el ball d’encanteri que els propietaris feien davant dels clients que els visitaven per fer un encàrrec. A mi em recorda un poc el treball d’un antic botiguer de robes amb els seus parroquians. Tot un espectacle. Passats els models de la casa, el client, i si no estava satisfet, apuntava que en tal comerç de València estava esposat un menjador i que era el que li agradava. Els Ivars prenien nota de la tenda, i afermaven als seus clients que tal dia i a tal hora tindrien a punt l’encàrrec. Pepe Cardona feia la maleta, aparaulava fonda i l’endemà passejava com qui no fa res per davant d’aquell comerç retenint mentalment tots els detalls del conjunt del menjador. Cap càmera filmadora actual. Cap enginy a l’ús. Simplement un ull clar i una ment ben moblada. Eren coses d’una educació que sabia per on es posa el fil a una agulla de cosir i formava societats acostumades a pensar sense intermediaris.