La passió humana per la música no ha conegut temps ni circumstància, sempre lligat el bell art a la nostra condició de forma natural. A més, els diferents instruments i especialment la veu de l’home han sigut vehicles eficaços per a la manifestació d’estats d’ànim o dels processos psicològics i cognitius que generen la composició i interpretació.
Un segle enrere, els nostres avantpassats estaven exonerats per la providència de l’assetjament i assot de la televisió, la tecnologia punta, els “mass media”, i els conglomerats comercials de la xarxa que hui condicionen el mercat musical com tots els altres. El primer gramòfon no apareix a Calp fins la segona dècada del segle XX, importat per un emigrant local en la seua tornada d’Estats Units.
La música omplia la vida quotidiana amb espontaneïtat: durant els seus quefers els llauradors i mariners entonaven antigues melodies de tradició popular quasi de forma inconscient, explicant les seues històries cantades, memòria de la seua gent i tresor de la seua ciència, i els escassos moments d’oci també propiciaven l’ocasió per a la pràctica d’aquestes expressions, sempre ajustades a l’entorn cultural de la comunitat i al status social de l’individu.
Per a les classes més afavorides els estudis musicals suposaven una distinció, un símbol de condició. Les cases dels rics gaudien de “piano alemany” al saló, amb el qual els xiquets feien els seus primers intents estudiant el manual de solfeig de Don Hilarión Eslava ensinistrats per mestres particulars. Els avanços dels xiquets se celebraven en les vetlades íntimes familiars en les quals no faltava algun avantatjat artista de la localitat.
Pocs pianos alemanys haurien al Calp de principis del segle XX, per no dir cap, entre les comptades cases que es podien permetre aquest article dins del seu estil de vida. En les classes populars de la nostra població se sentia una vertadera devoció pels instruments de pua, la bandurria o el llaüt, la guitarra, el violí, i per descomptat la dolçaina i el tabal, útils relativament fàcils d’obtindre i que no precisaven d’una àrdua pràctica per al seu domini.
La dolçaina que coneixem en l’actualitat, és part de l’herència que la cultura musulmana ha deixat a les nostres terres, i té les mateixes característiques que la xirimita, instrument típic del mateix origen. A més, tots aquests instruments componien el millor acompanyament per als balls i festes populars, (polques, masurques, rigodons), acompanyats en ocasions per banda de música, i sempre vestits els balladors amb la indumentària adequada de l’època.
Famós nom ostentaven els dolçainers de Callosa d’En Sarrià, habituals en les festes de la comarca, encara que no faltarien a Calp virtuosos xirimiters.
Algun tipus d’agrupació devia existir en la nostra vila amb molt comptats instruments. Les de cornetes eren molt usuals i dotaven de gran brillantor les celebracions públiques.
Benissa comptava en 1905 amb una banda uniformada de 45 músics, dirigida per Diego Crespo Ginestar i Eduardo Bordes Crespo; habitual en tot tipus d’esdeveniments del seu veïnatge, entre les seues obres de repertori figuraven fragments de les òperes Cavalleria Rusticana, l’Anell de Ferro, Marxa triomfal d’Aida, o obres sacres com la Missa del mestre Salvador Giner. La primerenca mort de Don Diego va suposar un definitiu revés per a la supervivència de la societat musical.
El casino, per falta de teatres o sales a aquesta fi en la majoria dels pobles, era el lloc indicat per a les vetlades musicals a les quals acudien els veïns assíduament a gaudir dels espectacles oferits per artistes locals o de la comarca. En ocasions es condicionaven xicotets auditoris mòbils per a la celebració de curtes temporades líriques a càrrec de modestes companyies ambulants.
Al mes de Gener de 1905 són dos les companyies de sarsuela que es presenten al poble de Benissa, i no faltarien calpins a les seues representacions en un temps en què el teatre líric espanyol: la sarsuela, alçava vertader furor entre el públic. Els llibrets, d’argument senzill, plantejaven històries amoroses i temes costumistes, en els quals sobreeixia la intervenció dels actors o cantants còmics per sobre de les qualitats vocals dels solistes.
La Torre del Capità Cabrera comptava amb un xicotet teatre particular en el qual actuava la companyia del baríton Pablo Cornadó, dirigida pel mestre director Don Joan Fernández. El repertori que presenten durant els seus deu dies d’estada a Benissa incloïa les sarsueles “Tela de Araña”, “Término medio”, “Picio Adam y compañía”, “Gallina Ciega”, “Un pleito”, “Música Clásica”, “Salsa de Aniceta”, “Una vieja”, “Por Asalto”, “Viva mi niña”, “Torear por lo fino”, “La sordera”, y altres.
Aquestes obretes de sarsuela que hui dia ens resultarien infumables, eren representades en lots de dos o tres títols per vetlada, convertint els esdeveniments en jornades interminables. Aquestes companyies líriques s’anunciaven amb molt de rebombori quan eren en realitat molt humils empreses compostes per un grup de coristes d’uns 16 membres dels dos sexes, curtes orquestres que normalment havien de completar-se amb músics de la localitat, i es presentaven amb una senzilla posada en escena.
Els solistes es doblaven en les diferents cordes per a donar descans als “renombrados y distinguidos divos y prestigiosos tiples”. Així, d’aquestes representacions es va destacar l’actuació de la tiple Virtudes Fernández: “bonita y graciosa señorita, monísima en escena y de voz muy agradable”; o al tenor Francisco Martínez: “muy simpático y que agrada mucho al público”. Amb tot, el resultat de la temporada va ser apoteòsic, a un preu d’entrada que no excediria els deu cèntims. La premsa local així ho testifica:
“Dados los llenos que el Teatro obtiene, a pesar de sus malas condiciones, cabe pensar en dotar a esta población de un edificio construido expresamente para teatro, lo que al fin tendrá que hacerse”.
Es refereix la crònica al teatret provisional instal·lat a la carretera de Benissa, en el qual actuava la companyia que competia artísticament amb l’emplaçada a la Torre del Capità.
El “Coliseo-salón” del Capità Cabrera s’havia convertit en un referent cultural per als molts melòmans locals, suposem que adscrits a la seua ideologia política, i per açò, freqüentment, oferia vetlades musicals, balls de saló i xicotetes representacions teatrals a les quals acudien més d’un centenar de persones. Aquests esdeveniments es presentaven com l’ocasió idònia perquè la seua filla, la senyoreta Sara Cabrera de la Vega, demostrara les seues habilitats al piano interpretant valsos i polques.
Al març de 1902 acull el seu saló de Villa Amelia les actuacions del “notable pianista” Don Francisco Capó Cabrera i la “eminent bandurrista” xiqueta Remedios Sánchez, “concertistas sumamente aplaudido por la prensa alacantina”. El repertori oferit es va compondre principalment de “fantasies” de molt conegudes òperes.
L’acte es repeteix alguns mesos més tard amb els mateixos intèrprets, als quals se’ls van sumar destacats músics locals, Don Salvador Font Cabrera, Don Eduardo Bordes Ginestar i el violinista Don Melchor Salvador Cardona. Aquestes cròniques de societat arreplegades en les publicacions locals demostren el gust d’aquestes famílies notables per les obres clàssiques, i en plaure de reunió i audició, s’unia la trobada propícia i tracte social amb eminents coreligionaris distingits de pobles veïns. No faltarien a aquests esdeveniments alguns representants liberals calpins d’acomodada condició com Don Felipe Jorro o Don Domingo Marín, amics assidus del Capità.
Torres Orduña, resident habitual de la seua finca “El Olivar”, també mantindria habituals vetlades musicals per a no ser menys. L’òpera italiana despertava gran devoció, i els escassos cantants de la zona participaven en nombroses “nits líriques” contractats pels rics propietaris de la comarca. Distingida fama ostentaven els tenors Salvador Civera de Pedreguer i Francisco Doménech d’Ondara, formats a Dénia.
Els dos cantants presentaven un repertori eminentment italià, en el qual destacaven àries de dificultat vocal pertanyents a òperes com Cavalleria Rusticana o Tosca.
L’estil de cant d’aquesta època difereix molt substancialment de l’actual. La irrupció de l’escola verista en la composició i arguments operístics no havia malmés la tradició belcantista d’èpoques anteriors, procliu a l’efecte d’agilitats i filats. Els cantants interpretaven les obres amb una gran afectació, apegalosos, amb pauses i melindrosos, amanint les peces amb floritures vocals hui inadequades.
Se sentia una especial predilecció per les veus amb vibrato molt curt –Bernard Shaw escoltant al gran Gayarre afirmava sentir cantar una cabra–. El verisme obrirà les portes a un nou tipus de cant per la demanda d’una major intensitat vocal per a potenciar el dramatisme dels temes i “passar” la veu sobre la forta orquestració.
A l’agost de 1891 havia nascut a Dénia –tot i que en realitat el part es va produir en alta mar, entre Orà i Altea– el que serà gran tenor històric de la Marina sense parangó, l’anomenat “Piccolo Caruso”, Antonio Cortis. Antonio debutaria l’any 1916, al Teatre Espanyol de Barcelona, interpretant el paper de Cavaradossi de l’òpera Tosca de Puccini, estenent-se en un temps record la seua fama per les seues magnífiques condicions naturals intrínseques, elegància en el cant, color de veu i extensió del registre agut.
Fins la seua mort, esdevinguda a València el 1952, Cortis residirà a la seua vila natal, després d’haver vist el seu nom encapçalant els principals cartells dels temples operístics del món, Civic House de Chicago, Covent Garden londinenc, Colón de Buenos Aires o Scala de Milà.
Pel seu interés hem reproduït aquest article aparegut el 18 de juny de 2016 al blog de José Luís Luri
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?