Hem tingut migjorn; per Joan Josep Cardona

El vent de migjorn és un visitant que es fa de pregar. Molt estantís. De poca permanència. És difícil de trobar en l’estadística anual una presència en durada de dies. Està clar que estem parlant d’ell en el més genuí i pur sentit, és a dir: un vent assidu, de veïnatge arrelat. Conegut, en una paraula. Això fa que a molts pràctics antics i casolans, antics llauradors del nostre país els resulta complicat interpretar la seva procedència. És vent que tendeix a una certa dissimulació facilitada per la seva orientació. Alguns el confonen amb un llebeig petit. No és cert això. Cal veure bé d’on ve. Si, com jo, s’observa des de ma casa del Pla dels Molins el rebrem entrant pel penyal d’Oltà i travessant Cocentari, Benimarraig i Fantaixat sortirà encarat a la Mallà Verda. A molts pràctics, casolans i antics llauradors del nostre país els resulta difícil interpretar la seva procedència. Però la seva presència mai enganya. És un vent del sud i, forçosament ha de ser càlid. Però, a diferència del seu germà, el vent de xaloc, no ve carregat de tanta humitat. Aquesta és quasi inexistent. Ho podrem veure quan visualitzem el terme i el veiem amb colors clars i nets. Com que té un germà en el cantó oposat, ço és el nord, i, amb més propietat el vent de tramuntana, per força ha de deixar l’atmosfera neta. Quan eixa panoràmica es presenta és rar que no ens envaeixi un estat de benestar anímic. Per conèixer-lo en la rosa dels vents tan sols hem de saber que té per veïns dos vents ben diferents. L’un a la dreta, el ja dit xaloc, i a la seva esquerra el llebeig. Un sec i l’altre humit.

Jo suposo que eixe component sec l’origina l’escàs recorregut per mar en el seu viatge des del nord del Marroc. Segurament no ha de tindre suficients arguments per anar carregant-se d’aigua. Però tot i això és coneguda la dita dels marjalencs de Cullera quan diuen allò de Migjorn aigua enjorn. Com que estem parlant de vents oposats és a dir el migjorn amb la tramuntana serà el refranyer també conseqüent amb aquest darrer vent del nord. Recordem la dita de la tramuntana la mou i el llevant la plou. Pot ser que això també es produeix per al migjorn en alguns altres indrets.

Eixa tendència a provocar canvis en el temps d’alenada del migjorn sol ser alguna vegada veritat. Com que aquests dies estem fent per al Calendari dels Brillants les observacions dels coneguts “Brillants d’agost” és rar que no ploga alguna jornada en l’interval dels vint-i-quatre dies que ens duren les anotacions. És estrany que en les clàssiques oscil·lacions del clima que solen ser freqüents en aquest instant de l’estiu no aparega una petita turmenta. Quasi sempre les hem tingudes. De no tenir aquestes impensades novetats la tradició que hem rebut dels nostres majors no tindria sentit. Per a ells aquesta ciència empírica d’endevinar a un any vista el clima es fonamentava en la varietat de clima que ara es produïa de forma quasi cíclica.

Hui, diumenge, un dia després de la festivitat de la Transfiguració del Senyor, popularment coneguda com “Sant Salvador” i on les antigues lectures de l’ofici canònic ens parlaven de les cabanes que els seus deixebles predilectes volien fer al mont Tabor és precisament el moment on l’arqueologia referida a l’observació del temps pren el nom castellà de “Las cabañuelas”. Nosaltres, mediterranis purs, tan amants de les perfumades nits estiuenques, en allò de prendre el ros i, com no la bondat del nostre clima ens allibera de fer barraques d’observació i la fem a la clara vista dels estels amb un got de fresca aigua llimó a les mans.

Un altre moment màgic i molt agradable de viure aquest vent tan suau serà allà pel mes de maig. Quan el nostre terme rural estava perfectament conreat, amb aquelles brocades d’un verd clar dels ceps, aquelles camades tan ben treballades i aquells bancals sembrats de blat a punt de granar apareixia un dia, i de forma impensada una albada clara. Aplegava el migjorn tan alegre, tan prometedor de collita. En eixe instant tan eufòric els estudiants del meu temps demanàvem permís a Don José Ribes, el nostre bondadós i savi mestre per obrir la finestra de la classe. Ell es llevava aquella eterna americana a quadres, es posava en mànigues de camisa, agafava un clarió i escrivia a la pissarra un tema de redacció. Eren els finals de curs, començaven a prémer les primeres calors i, com els ciclistes que fan l’esprint darrer es repassava a mort la dificultat de l’àlgebra i la trigonometria. Aquell home prudent i sant ens alliberava eixe dia de migjorn d’un insuportable martiri. Redactar una pàgina on apareixia l’oroneta solcant un bancal de roselles, somniar amb el madurar de les bacores i anhelar un bany a la llefiscosa aigua del bassal del Pou d’avall era un exercici de bona pedagogia i un cant clar i civilitzat a què pensar i somniar també ajuda a fer als humans a ser allò que es dia “homes de profit i dones assenyades”.