Els freds benissers; per Joan Josep Cardona

Destaca Benissa en la fama de ser la població més freda de la comarca. Madoz al seu diccionari, publicat l’any 1845, comenta que és territori combatut per tots els vents i que entre les malalties son les febres i les pulmonies les que predominen sobre les altres afeccions corporals. Quedem-nos en que la pulmonia és cosa que sovinteja quan fa fred. El diccionari de Madoz està fet sobre enquesta i normalment eren els rectors els que feien de corresponsals. Suposant que l’enquesta fos subscrita l’any 1835 pel rector del moment l’estadística no fallava. En eixe instant a les actes d’enterrament ja es pot veure alguna que altra certificació mèdica de la causa de la defunció. Per tant, a l’hivern la gent es mor de fred. I a Benissa, en feia i la gent el patia. Tant en l’època de que parlem com de les dècades que la precediren.

El segle XVIII està considerat a la nostra latitud com un dels períodes climatològicament més inestables dels que es té constància. L’hivern de 1708/9 el riu Ebre es gelava a l’altura de Tortosa. Es torna a repetir l’any 1750 una gelada impressionant que ens toca de prop i delma el pla de Teulada i això i l’escassedat de subsistències dels anys successius provocaren l’any 1787 una gran mortaldat infantil a Benissa. Que als hiverns nevava i feia fred ens ho constata la presència arqueològica de les neveres o pous de neu de les serres de l’interior com així mateix els que teníem a la nostra serra de Bèrnia. Queda com un fet recordat l’accident d’un veí de Pinos que sofrí congelació treballant en la recol·lecció de la neu caiguda per estabular-la a una nevera pròxima al Bancal Llarg. Es salvà d’una mort segura gracies als immediats auxilis que li administraren. La memòria cronològica del meu interlocutor situa el succés a darrers del segle XIX. La neu, producte molt apreciat a l’estiu, com a refrescant o com a medicina el tenim datat a Benissa l’any 1754 dins del protocol del notari Juan Pérez Clemente. Altrament el llibre de comptes del convent franciscà benisser constata l’any 1826 despeses fetes per adquirir neu amb la que poder fer gelat de llimona com a obsequi a les autoritats en la processó del corpus.

Si haguéssim fet un treball de conservació en moltes cases nobiliàries del nostre casc antic tindríem a la vista precarietats en l’escalfament. Un simple buit a una paret deixava a la vista el tir de la xemeneia. Sostres alts, portes i finestres mal ajustades, absència de cristalls i una permanent corrent d’aire ens fa suposar-les com a molt gèlides. Cal imaginar-se la dificultat per dotar d’un mínim confort aquelles cases senyorials. Les cases més humils, construïdes sobre un solar de pocs metres quadrats , tenint pròxim el corral i amb l’amuntegament humà en un espai més reduït possiblement ho podrien superar millor. Ara, aquelles cases típiques del gran eixample benisser de darrers del segle XIX i primers del XX, amb una planificació de planta baixa on després del breu espai que anava, o va, de la porta al menjador, continua al pati del corral i cuina i té entre mig l’escala d’accés al pis superior el corrent de vent era permanent. La calefacció domèstica no podia ser altra més que el foc enforfoguit de cuinar en la llar a ras de terra. La llenya, pel gran consum que es feia per a cuinar, o coure el pa als forns públics impossibilitava malbaratar-la en altres menesters.

Defensar-se contra les nostres inclemències hivernals era quasi impossible. No cal més que estudiar els protocols notarials i veure les dots matrimonials dels segles XVIII i XIX per comprovar la mínima presència de mantes en els aixovars de les núvies. Sabent-se que de vegades el parament del llit corria a càrrec del nuvi tampoc sovintegen a l’hora de manifestar-se com herència de pares a filles. En la vestimenta hivernal de l’home tenim constància, i ja expressat en el nostre treball sobre el vestit de benissera i benisser, que aquest s’abrigava a l’hivern amb una capa de color blau clar. Ara, als peus, les simples espardenyes de cànem, i això en dies de festa. En tot cas calces, però per a mudar i lluir. Les dones, pel contrari es podien lliurar millor a base de diverses capes de camises i faldes.

La meua generació ha conegut els durs hiverns de la dècada dels anys cinquanta. Famosa la gran gelada de -9º del dia de la Canalera de l’any 1954 arribada com a culminació d’uns anys anteriors també prou cruels . La nostra vestimenta integrada per uns pantalons habitualment de tela de pana, curts i durs ens produïa a les tendres cuixes unes doloroses crostes que s’havien de curar amb el martiri de la glicerina. La majoria, mal calçats amb espardenyes de sola de cànem, abrigat el cos amb un simple jersei i junyida al coll una subtil bufanda eren víctimes de constants refredats i perenne tos. Imaginem ara a les pobres xiquetes amb les cames a l’aire i uns breus calcetins de cotó. Sense altra alegria calefactora que la tendur que, gracies a les corrents de vent mai produí cap cas d’asfíxia, anàvem directament al llit que s’havia d’escalfar minuts abans per les nostres mares amb una rajola posada prèviament al foc i embolcallada amb papers de diari i una tela de llana.

La vida, malgrat aquelles inclemències, seguia el seu ritme. Si exceptuem aquella gelada descrita i la setmana de neu de l’any 1956 que obligà a parar els treballs a fer al ras, els rigors hivernals es passaven amb normalitat. En la gelada descrita, i excepcionalment, se’ns permeté als estudiants de l’acadèmia Sant Antoni a proveir-nos d’una llanda i obtenir de la generositat de Bolufer, el forner veí al nostre estudi, unes brases que posàvem a sota de les taules.

Els soferts empleats municipals, en aquell caòtic edifici administratiu del cantó del Bot, van tenir que alimentar l’estufa amb la llenya recent podada dels arbres de la Glorieta amb l’insuportable fum i mal olor que podem imaginar. Funcionaren les classes escolars mercès la bona voluntat dels rectors de l’Escola de Formació Professional que manaren encendre en horari diürn les grans estufes que d’alguna forma calefactaven aquells llargs corredors d’edifici tan enorme. Durant més de dues setmanes vam jugar al futbol a l’era del Torrater (actual Residència d’ancians) observant les piques d’aigua de beure el ramat permanentment gelades i, cosa que avui seria una catàstrofe absoluta, el tràfec dels vehicles per la carretera, i dins de Benissa va romandre tancat en la nevada de 1956 per espai de tres dies a causa de glaçar-se la neu . I, en eixa mateixa setmana, i alguns dies més, vam estar absents d’electricitat. Tot ho vam resistir , i aquí estem per a poder-ho contar.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.