Quan la fira es suspenia; per Joan Josep Cardona

En el sentit etimològic la fira significa festa. El denominat “Liber usualis”, compendi de versicles musicats utilitzats pels preveres i monjos en l’ofici del rés de les hores canòniques se’l coneix amb el nom de “feria”. Així la festa referida a Sant Antoni Abat pren el nom de “In feria sancti Antonius abbas”. Eixe oracional era solemnement cantat en la parròquia de Benissa l’any 1634. La missa cantada i els oficis propis de la “feria” els pagaven els hereus de l’hisendat Antoni Morell d’acord amb una fundació que aquest havia creat anys abans. Una funció litúrgica amb el seu moviment escènic, sermó i la música eren en temps antics un autèntic espectacle. Era, per si mateix, una festa. La nostra actual fira naix de la mà de la funció prèvia i religiosa celebrada a honor de Sant Antoni. I seria el complement que vindria a tall seguit dels oficis religiosos cantats a l’ermita dedicada al sant. Aquest edifici del qual ja tenim constància l’any 1694 per l’acta de defunció d’Andreu Ortolà, el seu ermità, s’erigia a poca distància del nucli urbà de Benissa, en la cruïlla de la carretera de Xaló amb la nacional 332. En temps de l’arquebisbe Andrés Mayoral, i en la seva visita canònica de l’any 1758, la descriu i, tal com va manar fer amb la de Santa Anna, ordena s’esborren amb calç les pintures de la paret interior. El diccionari de Madoz de 1845 ja cita l’ermitori com lloc on se celebra un porrat.

Persistí en peu aquell edifici fins la construcció de la carretera nacional 332. El nostre ajuntament demana a l’estat que l’imdemnitze per l’enderrocament. Existeix una curiosa documentació de la picabaralla entre les dues administracions on una reclama danys i l’altra diu que sabó de mico, que allò és una total ruïna. Possiblement, i a causa d’eixa destrucció, el porrat passaria a celebrar-se al Carrer Ample de Sant Josep. El santet que romangué en casa dels hereus de Miquel de “Sardí”, segurament el darrer ermità, es conduïa processionalment des de sa casa, situada a la partida de Sant Antoni fins l’església del convent on alguns informants majors afermaven que se li celebrava missa. Acabada la festa i novenari tornava a sa casa. I allí és féu primitivament la fira benissera. Pel seu notable èxit existí certa rivalitat veïnal per acostar-la al centre urbà. Són conegudes demandes del veïnat de la Placeta Vella per al seu trasllat a eixa zona. L’ajuntament, tenint en compte que l’any 1881 ja està en poder dels terrenys cedits pels Feliu Rodríguez de la Encina per a ús del comú, ço és l’actual plaça del rei Jaume I, decideix ubicar allí, i definitivament la fira de Sant Antoni.

Pel temps, al mot fira s’afegeix el de mercat i, com no, el de porrat. És comprensible que si estem parlant de festa litúrgica, és indefugible no traure a escena la festa lúdica que se celebrava, i se celebra, fora de l’àmbit del temple. Fer mercat, i també “anar a mercat” és una expressió benissera que es sustenta en la necessitat d’exposar en lloc públic, i a la venda, mercaderies que habitualment no solen estar en les tendes del poble. La poca documentació que tenim sobre la matrícula industrial i mercantil del poble descriu tendes de roba. Però no d’altres articles com podrien ser utillatge de cuina, vaixella, bestiar de treball i teles de luxe, entre altres. Suposem que el veïnat es podria assortir amb els mercats de setmana, però una fira, i a l’estil de com actualment les coneixem a gran escala és un aparador, un mirall de les novetats. L’espectacle i les diversions també. És per tant un fet transcendent que celebra un poble.

L’expectació que la nostra fira suscitava, tant per a Benissa, com a la comarca, requeria una gestió acurada. L’ajuntament, a qui sempre correspongué el seu muntatge, era conscient de la responsabilitat de fer les coses com cal. Però no sempre fou organització pacífica. L’any 1906, vivint Benissa una etapa de forta convulsió política entre els partidaris del capità Cabrera i els d’Antoni Torres Orduña no era estrany que les passions sortiren de mare amb el perill de passar de les paraules als fets violents. El sergent de la Guàrdia Civil comunicà a l’ajuntament la impossibilitat de garantir l’ordre públic. Al·ludia coses tan extremes com estar en possessió d’informació que en cas de celebrar-se la fira grups d’exaltats botarien foc a les parades. Per tant, l’ajuntament decidí no celebrar-la. Altrament, i anys abans, la nota de premsa de “El Centinela” anunciant que a Benissa s’havien donat casos de pigota motivà l’absència de firaires i de públic. Els contraris al capità Cabrera aixecaren el crit i la premsa de l’època va tindre matèria inflamable per una temporada.

Fora d’eixes circumstàncies polítiques la fira benissera, i llevat de força major per pluja, mai ha estat suspesa. Ni en el període de 1955 a 1971, considerat com el moment més crític de la seva organització, mai van faltar partides de pilota o una que altra atracció de fira. La nostra festa situada al bell mig de l’hivern, era una cita inexcusable en la comarca. Els menuts gaudien en eixe instant de divertiment, els nuvis de sessions de cine, els afeccionats al joc tenien on triar, o pilota o sessions clandestines de joc de cartes a l’envida. I no oblidem l’enjogassada cita que la moral estricta de Don Francisco de Assis Cabrera deixava fluctuar al seu “El Centinela”. Havien vingut a fer la fira unes amables xicotes de vida alterada (moral distraida, que dien els moralistes). Jo me les imagine venint a Benissa tal com podien acudir aquelles rialleres xicotes aplegades a un poblet de l’Oest americà a bord d’una diligència. I em trobo amb l’austera figura del capità amb el dit acusador i amb mossèn Tomàs Giner, rector del moment mirant-se la cosa amb inevitable preocupació. Deuria ser un succés que, ja de per si es deuria de considerar com una atracció més de la fira benissera.

• Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.