Qui agafa el llegat de Bernat Capó?; per Eduard Aguilar

En un dels seus relats, el premi nobel de literatura Isaac Bashevis Singer, jueu de llengua jiddisch, nascut a Polònia quan encara formava part de l’Imperi Rus, explica que per a ser escriptor el primer que s’ha de saber és el nom dels arbres. Aquesta premissa imprescindible s’ha convertit, de manera conscient o inconscient, en una categoria de literats. La d’aquells que miren, i escriuen, des de dins de la llengua que descriu un paisatge i un paisanatge, que descriu i nombra els escenaris de la memòria i la topografia del present.

Bernat Capó ha pertangut a eixa estirp d’autors que han descansat la mirada sobre els fets quotidians per insuflar-los d’universalitat.

“El garrofer – al-jarrúba dels àrabs- és un arbre mediterrani que creix per les contrades valencianes properes a la mar. Si ens endinsem cap a l’interior no el trobarem, perquè, pel que es veu, necessita la marinada per a desenvolupar-se. És un fet comprovat i un misteri més de la naturalesa”, va escriure en una de les entrades del seu Costumari valencià, arreplegant l’homenatge a un producte definitori de l’essència d’una filiació, un arrelament que no impedeix que el fruit de l’arbre viatge cap a territoris llunyans, i siga percebut com a propi. La garrofa com a analogia d’una vida arrelada en la terra i la mar, humil i alhora rebel a a la seua condició de fruit de bestiar.

El nucli de l’obra de Capó, l’ésser literari que el defineix, ha estat l’equilibri permanent entre humilitat i rebel·lia, tant en la ficció, escrita en dues llengües dominades amb la faisó de l’escriba amatent a cada paraula, cada mot, cada gir empeltat de la puntuació correcta, com en el treball periodístic, periodisme de proximitat, periodisme de servei al poble, o la seua obra central, la d’intentar ser el canal de transmissió d’un pòsit cultural entre generacions, quan els processos d’internalització inconscient dels models i pautes de comportament per part de les noves generacions han perdut els referents familiars, del seu grup de pertinença.

No només el seu Costumari valencià, sinò tota l’obra de Bernat Capó es troba emmarcada en aquest procés de transmissió de la cultura popular, amb la característica de què no s’agafa a un sol dels trets definitoris de l’ús d’aquest concepte en el llenguatge quotidià, els engloba tots i en fa bandera: la cultura popular com sinònim de cultura tradicional, enfrontada amb la cultura moderna; també com a sinònim de cultura rural, front a la cultura urbana-industrial; cultura nacional vs. cultura estatal, tot i la seua marcada inscripció dins del socialisme internacionalista, el que es deixa veure en el binomi cultura de classe proletària front a la cultura burgesa; i finalment, ser la veu d’una cultura específica davant de l’asserviment de la cultura dominant.

Una veu que no abandona la crítica, amb un estil punyent i alhora sorneguer, “no som poble, perquè els vincles naturals i socials no formen un lligam sòlid; no ho som, perquè no hi ha consciència de voler-ho ser; no anem més enllà de constituir un conjunt inestable i envejós, incapaç de traspassar els límits del terme municipal; un grapat de poblets que miren de reüll el del costat, veient-lo sempre inferior”. La mirada crítica de Capó fa verema amb el menyspreu que, tradicionalment, caracteritza les relacions veïnals. Veïns mal avinguts, però no pocs, el que tal volta el va empenyer a mantindre la seua tasca, tot i el seu pessimisme esperançador.

Des de Benissa estant, el far de Bernat Capó ha il·luminat el camí de cadascun dels nous escriptors i escriptores que han agafat llapis, bolígraf, teclat de màquina d’escriure, processador de textos o pantalla tàctil de nous dispositius, marcant una línia moral en l’apropament a la paraula. Part de la seua tasca ha estat feta, doncs, en l’acceptació que del seu mestratge han assumit els nous i les noves prosistes en valencià, amb una forquilla d’edat que va des de la vintena a la cinquantena, des de la jovenesa d’una Mercè Climent a la maduresa d’un Joan Borja, fent ús dels seus noms només com a destil·lació del magma literari que li deu a Capó el lliurament d’un llegat cultural.

La desaparició de Capó deixa òrfena de pares i mares fundadores la nova cultura valenciana arrelada en la tradició i els trets propis. Ara queda la faena d’agafar el seu llegat i transmetre’l a l’avenir dels nous individus valencians. Conscient o inconscientment. No es tracta d’un homenatge, sinò d’una obligació.

Pel seu interés hem reproduït aquest article d’opinió aparegut el 15 de març de 2017 al diari electrònic ALICANTE PLAZA