Adéu, Bernat; per Laura Soler i Emilio Soler

Bernat, un dels grans en el camp de la literatura escrita en el català que es parla per la Marina alacantina, se n’ha anat callada i discretament. Com solia. Un home bo, una mica cabut, sorneguer, enamorat fins la medul·la de Lolita la seua eterna companya, socialista dels de debò i amic dels seus amics. Amics amb els quals va tractar i va debatre sobre literatura i política. Els membres més destacats de la cultura valenciana en una època tan gloriosa com inoblidable. Els que reconeixien la seua vàlua i l’apreciaven com mereixia: Enric Valor, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Joan Valls, Vicent Andrès Estellés, Enric Llobregat, Gil-Albert, Muñoz Suay, Joan Castejón i tants altres.

Bernat, últimament, venia acaparant tot tipus de premis i distincions com que la biblioteca de Benissa portara el seu nom presidida per un retrat que li va fer Pepe Azorín, el del Consell Valencià de Cultura o el Llorer d’Or de la Universitat d’Alacant que el rector Manuel Palomar li va imposar personalment en el seu domicili perquè Bernat, ja molt tocat, no va poder assistir a l’emocionant homenatge que li va retre Benissa, la seua pàtria més que el seu poble. Mig de broma, perquè les malalties minaven el seu desgastat cos, somreia mentre deia que encara li faltava per rebre el Nobel de Literatura?

La seua obra literària, traduïda a diversos idiomes, és tot un compendi enciclopèdic que abasta des d’assajos, contes infantils (un seu va obrir la sèrie Biblioteca Infantil de la Conselleria de Cultura de la Generalitat i ha sigut l’últim de la col·lecció Aladroc de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert), biografies, novel·la o narracions viatgeres. A més, i per si faltara alguna cosa, que no, un prestigiós premi literari porta el seu nom.

Sempre guardaré en el meu record cadascun dels moments compartits quan, per iniciativa de l’incansable Joan Borja, vam emprendre l’aventura Bernat i jo de plasmar, colp a colp i vers a vers, com li agradava repetir a Capó, la seua intensa i imprescindible vida per als qui estimem “la nostra cultura”, eixa mateixa que ell tant va defensar i va engalanar portant-la a la seua màxima expressió.

No obstant açò, el més enriquidor per a mi va ser conèixer la intensitat del que havia viscut, les seues experiències més íntimes. No oblidaré mai la seua narració quan va veure son pare presoner de les tropes franquistes emmanillat i exhibit pel poble com un trofeu. Quan m’ho narrava, a pesar que havien passat més de setanta anys, encara sanglotava mentre ho recordava. Bernat tenia tres amors incondicionals: la seua passió per la cultura popular; el seu gosset Gigi, que va desaparèixer de sobte i a qui va dedicar la seua obra més sentida; i, com no, Lolita, la seua fidel companya de tota la vida amb qui va compartir feliçment gran part de la seua existència i a la qual no desitjava deixar sola, com tristament ha succeït. Curiosament, el dia que vam presentar el llibre “Conversa amb Bernat Capó” a Benissa, al març de 2013, ens vam assabentar de la defunció d’un gran amic comú, l’artista alacantí Arcadi Blasco. Bernat, mai oblidaré el teu afecte a dolls i el teu lliurament perquè la meua primera criatura en paper fóra única, igual que romandrà sempre en mi el teu inesborrable record i la teua grandesa personal.