F. Ronda, per José Luis Ferris

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda al diari EL PAIS el 27 de febrer de 2003:

Hui fa dues setmanes que vam donar sepultura a Francisco Ronda en el cementeri de Benissa, allí, entre el cel i la mar, entremig d’una terra aclaparada d’ametllers de neu i d’una pluja profundament aliada amb l’emoció de tots. Com deia Bertolt Brecht, sabem que hi ha homes que lluiten un dia i són bons, també que hi ha altres que lluiten molts anys i són millors, però després estan els que lluiten tota la vida; aquests -convé recordar-lo- són els imprescindibles. La cita de Brecht em serveix, essencialment, per a definir un home imprescindible que es va morir sense saber-ho.

Ens vam conèixer a primers d’any, quan vaig començar a freqüentar aquestes terres de la Marina Alta arran d’un retrobament íntim i colpidor. Potser també perquè part de la meua nova novel·la transcorre en els camps i llocs de Benissa i Moraira, la mà d’Anna em va dur fins ell. Vaig trobar a Francisco en la pau de sa casa, assegut en la seua butaca d’excombatent, amb la cara acabada de rasurar i un color de prematur adéu en el rostre i el dors de les mans. Jo intuïa que la seua batalla amb les coses era una derrota anunciada, però em commovia la manera altiva amb què afrontava les ofensives de la seua malaltia. L’estratègia de contraatacar fins l’últim minut amb la pólvora del seu somriure (entre pur i sorneguer), de reclamar el meu afecte més enllà d’una simple encaixada, exigint-me una abraçada en acabar, un petó en la templa o en el front abans d’anar-me’n amb la promesa de tornar en uns dies, em va guanyar com a un xiquet.

Després em vaig adonar que la vida dels homes no s’ajusta a mesures de temps o d’espai, sinó a la intensitat amb què s’apure; i aquest mes i mig al costat de Francisco val, sens dubte, molt més que decennis de brega al costat de mortals bastant prescindibles. Vaig arribar tard a la seua cridada, un parell d’hores després que tancara els ulls en braços de Paquita Femenía, la dona que més l’ha estimat en aquest món. Jo també el volia, i senc la seua falta en el cor i en el paisatge d’aquesta Marina Alta que no és igual sense ell, sense l’últim Carrull d’aquesta sagazaga d’homes bons, imprescindibles, que habiten les estrelles i ens protegeixen sempre des de l’òrbita de la seua saviesa.

Enllaç
Notícia original