La Festa de la Creu de Maig; per Joan Josep Cardona

Peter Seewald, periodista de prestigi, publicava l’any 2010 un llibre de gran èxit de vendes (La llum del món). Era el resultat d’unes entrevistes que li feu al papa Benet XVI. En el transcurs de les entrevistes aflora l’opinió del papa dimissionari sobre l’oblidada responsabilitat d’Europa del seu paper com a referent moral i cultural. Llum per a la resta de la humanitat. El món del monaquisme amb la presència dels sants Benet, Ciril o Ciprià són el ferment de la civilització europea. Les nostres arrels culturals es basen en la curiositat pel saber i són els monestirs el focus de divulgació del progrés. L’estudi, l’oració i el conreu de la terra.

La terra i el seu conreu amb el ritme de les seves festes i l’agraïment de les collites precisaven d’un calendari regulador. Treball, festa, oració i signes cristians anaven íntimament units, i de vegades mecànicament. Boryna, personatge principal de la novel·la “Els camperols” del polonès W. Reymont (Premi Nobel 1924), perdut el seny a causa de la vellesa, surt al camp glaçat de l’hivern, es fa el senyal de la creu, prega i en la seua bogeria imagina que sembra. No ha perdut en el transcurs del conflicte neurològic mental uns principis bàsic. Sol·licitar l’ajuda de Déu abans d’iniciar un treball. Ignora la neu i el desconcert. Creu en uns principis ancestrals que l’han acompanyat tota la vida. I, tal com ell, els nostres camperols han seguit, o seguien, unes pràctiques que no sabien explicar el perquè, però que formaven part d’un concepte cultural que consideraven bo.

Fabre D’Eglantine, membre del partit dels jacobins i pare del Calendari Revolucionari Francès, té problemes quan intenta fer oblidar el tradicional calendari cristià gregorià. No pot escapar d’una antiga tradició rústica basada, com bé ell diu en l’observació del camp “cada ciutadà concebrà un goig meravellós pels presents reals que la natura ens concedeix”. La natura, el seu cicle i l’harmonia sempre presents i sempre evocats.

El nostre calendari actual, també fill de l’agrarisme romà, adaptà el paganisme a la realitat cristiana. Millorà el calendari, respectà la tradició pagana i actualitza les festes al món cristià. Una d’elles, la que saludava l’esclat de la primavera i la necessitat d’ofrenar oracions als déus l’adaptà al que es denomina festa de “Les creus de maig”. En l’actualitat aquest motiu d’impetrar la benedicció camperola s’ha convertit en una mostra de creus florals situades en cruïlles de carrers sense més expressió que la simplement expositora. Però eixe costum actual, crec jo, és degut, a banda de la secularització actual, a la desaparició de moltes creus de pedra que se situaven a l’entrada dels pobles. Benissa, per fortuna, encara les manté. I una d’elles, molt artística, a la plaça del Portal. És el respecte d’una realitat cultural fermament ancorada, i degudament documentada i, no cal dir-ho, ben arrelada en la nostra tradició.

La celebració el dia 3 de maig de la festa de La Santa Creu de maig correspon a la commemoració de la troballa per part de Santa Elena, mare de l’emperador Constantí, de la creu on morí Jesucrist. La cristianització del calendari Julià, duta a terme pel papa Gregori el Magne, situa en eixe dia la celebració de la festa. Era tal la seva importància que en l’arxiu parroquial de Benissa es troba un curiós cerimonial, datat l’any 1634, on el poble, amb el seu clergat al front peregrinava a les creus del terme. Era festa commemorada després de Pasqua de Resurrecció i se senyalava una missa que pagaven des de temps antics els hereus de Jaume Morell, que fou batle de Benissa. Després de la celebració, diu el document “se fa la processó de la Creu del Camí del Convent, amb los salms acostumats i se canten també les segones vespres”. És a dir, que a més de la creu coneguda de la plaça del Portal n’existia una altra al camí del convent, ruta que possiblement fóra coincident amb el camí que sortia al cantó del Bot, i que possiblement fóra el mateix que anava a Calp pel Pla dels Molins.

El clergat beneïa el terme en el sentiment de preservar-lo dels efectes perniciosos originats per pedregades o plagues i eren les creus situades a poca distància de Benissa el lloc on el veïnat les adornava amb corones florals i assistia als oficis religiosos. Tot tenia el seu significat i tots es confiaven a la clemència divina. Els precs, salmòdies i benediccions tenien com a finalitat conjurar al terme i les collites de les turmentes i danys meteorològics que podrien fer malbé les rendes del camp. I no s’ha d’oblidar que també el mateix clergat vivia del delme de les collites o de la renda de la coneguda com a “terra del clero”.

La festa de la Santa Creu de maig marcava l’inici de la migdiada, o sesta, que havien de fer els camperols i que durava tot l’estiu fins l’arriba de la Santa Creu de setembre (el dia 14). Era conegut el refrany de “Quan la fulla de la figuera és com una pesseta es pot fer una horeta, quan és com un duro, duro que duro, i quan és com la mà, tota la vespra”.