Ara fa dos-cents anys que moria a Roma el jesuïta Joan Andrés Morell. Era fill de Miquel Andrés Trilles, ciutadà, natural de la vila de Planes i de la benissera Casiana Morell Cruanyes. El casament dels seus pares tingué lloc a Benissa el 17 de novembre de 1738 i beneí el sagrament mossèn Josep Morell, oncle de Casiana i rector de Benissa. Joan Andrés fou el major d’onze germans i encara que nascut a Planes inicià a Benissa els seus estudis de gramàtica al convent de franciscans, però “ante las pocas expectativas que una educación comarcal le podían ofrecer sus padres decidieron enviarlo al Seminario de Nobles de Valencia”. Allí estudià, i, renunciant als drets de primogenitura professà en l’ordre dels pares jesuïtes. Seguí la formació en Tarragona, Manresa, Girona i completà els estudis en la universitat de València. Després de ser ordenat prevere fou destinat com a professor al col·legi dels jesuïtes de Gandia, ciutat on l’any 1767 el sorprengué l’expulsió dels jesuïtes decretada pel rei Carles III. Junt amb la resta dels membres de la Companyia passà a Còrsega fins la definitiva instal·lació en Roma.
La sortida dels jesuïtes dels regnes de la dinastia dels Borbons obeí a causes molt complexes. En casa pròpia tenien com enemics als dominics i als agustins, gelosos del seu poder intel·lectual. I entre els polítics per la seva influència com a confessors reials. En qualsevol forma l’expulsió, encara que feta amb discreció, aixecà sonores polèmiques. Tant dels partidaris, entre ells l’inte·lectual d’Oliva Maians i Ciscar, com de detractors com l’historiador madrileny Ferrer del Río.
Precedia a Joan Andrés una prestigiosa generació d’intel·lectuals valencians com Antonio Eximeno, Pedro Montegón, Joan Antoni Cavanilles i el propi Maians i Ciscar del qual l’abat Andrés, malgrat les discrepàncies intel·lectuals rebé de l’erudit d’Oliva una notable influència, alhora que amistat personal. Fou ell l’enllaç amb els erudits benissers com Josep Torres Abargues i Josep Feliu Torres vertaderament influenciats del prestigi de Maians.
Expulsats els jesuïtes de Còrsega se’ls obligà a residir als estats pontificis, trobant-se amb la negativa inicial del papa Climent XIII, que pressionat per les monarquies catòliques europees els acceptà definitivament. Joan Andrés entrà al servei dels marquesos de Bianchi de Mantua on va residir vint-i-tres anys. Prohibida la vida d’apostolat als jesuïtes els seus membres, fidels al compromís de formació intel·lectual, i obeient a eixe manament Joan Andrés aprofundí en la seva preparació fruit de la qual sortiria, després de deu anys de recerca la seva obra “Dell’origine, progressi e stato attale d’ogni literatura”, i que li obriria la porta de la plena integració en el món cultural italià. Anterior a aquesta ocupació entrava com a professor de filosofia a la universitat de Ferrara publicant com a llibre de text el “Prospectus Philosophiae universae”.
L’entrada de les tropes napoleòniques al nord d’Italià obligaria a Joan Andrés a tornar a l’exili, que coincidia amb la restauració de l’ordre jesuítica vinguda de la mà del papa Pius VII. Integrat de nou en la seva ordre seria destinat a Nàpols ocupant-se de la direcció de la Biblioteca Nacional. Les penalitats sofertes i les moltes hores dedicades a la lectura i escriptura li afectaren la vista diagnosticant-se-li unes cataractes que operades de forma maldestra el deixaren cec. Li assignaren els superiors un destí a Roma eixint en camí de Nàpols l’any 1816 i morint dos anys després el 1817 en aquella ciutat.
Joan Andrés fou considerat en la seva época com un dels intel·lectuals més importants d’aquell temps. Com a preceptor del fill del marquès de Bianchi residí uns anys a la cort de Viena (1793) on ja era coneguda la seva obra facilitant-li participar en l’ambient literari de la cort que el respectava amb gran estima. La seva influència aplegaria a les universitats germàniques com la de Gotigna. Cap moviment intel·lectual de la seva època li fou indiferent anant de la relació amb els enciclopedistes francesos a la dels ginebrins Bonnet, Saussure o Senebier.
I, com diu Fuentes Foz, un estudiós del nostre erudit, hi ha una gran distància entre la notorietat que aconseguí un intel·lectul en el seu temps i el reconeixement posterior que li han fet els estudiosos. I a punt d’acabar l’any 2017 no sé si para massa bé que nosaltres els benissers ens afegim a eixa manca de reconeixement posterior quan l’abat Andrés aprengué en una modesta cel·la franciscana de Benissa a llegir i a escriure i faria les seves primeres passes al recer de l’antiga església de Sant Pere i en casa dels seus avis.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?