Els convenis bumerang

Pel seu interés reproduïm aquest article d’opinió aparegut al diari EL PAIS el 20 de març de 2006:

La política de construcció d’infraestructures educatives iniciada pel PP en accedir al poder en 1995 va tindre un punt d’inflexió quan l’actual president de la Generalitat, Francisco Camps, va ser nomenat conseller d’Educació, l’any 1997. Camps va iniciar l’any següent els convenis de col·laboració entre la Generalitat i els Ajuntaments per a la construcció d’escoles. Mitjançant el nou sistema, els municipis assumien la gestió i anticipaven el cost de construcció del centre educatiu. Així, els Ajuntaments avançaven els diners que després pagaria, amb interessos inclosos, la Conselleria d’Educació. Alguns d’aquells convenis encara no han finalitzat, segons Ana Noguera, portaveu d’Educació del Grup Socialista a les Corts, després d’haver sigut renegociats fins a en tres ocasions. Noguera els va batejar en el seu moment com els convenis bumerang.

Aquest sistema tenia parany, segons la diputada, per diverses raons. D’una banda, diu, perquè la conselleria “feia un clar abandó de la seua obligació de construir centres educatius, traspassant aquesta gestió a l’Ajuntament” i, d’altra, perquè era “una clara forma d’encobrir deute, ja que els ajuntaments avançaven diners que després pagaria la conselleria”. Però, a més, s’ha demostrat ineficient, ja que la major part dels convenis signats per Camps i pels seus successors en la Conselleria d’Educació, des del mort Manuel Tarancón a l’actual titular, Alejandro Font de Mora, han sigut renegociats diverses vegades. Així s’anaven allargant els terminis d’execució de les escoles, al mateix temps que augmentaven els preus dels projectes i renegociant el deute de la conselleria amb els Ajuntaments. El sistema, segons Noguera, ha suposat “un ofec econòmic” per a molts municipis i un “fracàs” de la gestió de Camps, no ja en la seua època de conseller, sinó també ara, com a president, perquè és “incapaç de pagar aquests deutes i els ajorna a la següent legislatura”. La diputada socialista es pregunta quin és el deute actual que la Generalitat manté en l’actualitat amb els Ajuntaments, a quants deu diners i quins terminis d’amortització està renegociant.

Noguera cita sis acords signats amb municipis de la província d’Alacant, que és “on s’observa clarament la ruïna econòmica que aquests convenis han suposat”, segons el parer de Noguera. “Hem detectat que la pitjor gestió realitzada per la conselleria se centra a la província d’Alacant, quan, lamentablement, aquesta és també la més castigada, ja que és la que té més barracots, on el mapa escolar està més retardat i on existeix major nombre d’alumnes immigrants i els ràtios escolars són més alts”, assenyala la diputada socialista. Tres d’aquests convenis corresponents els va signar inicialment Francisco Camps i dos d’ells han sigut renegociats en dues ocasions. I sempre amb el mateix resultat: ajornament o retard de la construcció i, per descomptat, increment del deute pendent. En aquest últim aspecte, amb percentatges, en alguns casos, espectaculars.

El més clar és el cas de Benissa. El primer conveni de la Generalitat amb l’Ajuntament el va signar Manuel Tarancón l’any 2000, amb un preu inicial de tres milions d’euros. El mateix Tarancón va signar una primera renegociació en 2003, un any després Font de Mora va signar un altre document i al setembre de l’any passat, un més, sempre segons dades aportades per la diputada. El resultat és que el preu ha passat a superar els 11 milions d’euros, el que representa un sobrecost del 284%. I l’institut sense acabar.

Enllaç d’Interés
Notícia original