El centenari de la Grip de 1918; per Joan Josep Cardona

L’estiu de l’any 1918 fou un d’aquells on el vent de gregal s’entaula quasi permanentment. Núvols i humitat. Davant del temor que posteriors i primerenques turmentes feren malbé la collita de la pansa, molts llauradors avançaren l’escaldà. D’eixe pensament foren també els grans propietaris dels arrossars de la Ribera. En la primera setmana de setembre quasi tots els jornalers benissers de la sega ja estaven de tornada al poble. Alguns eren portadors d’una lleugera febre que els metges locals l’atribuïren a les típiques terçanes. Però eixes febres, a diferència de les habituals, no eren intermitents. Eren contínues, i el dia 24 d’agost, Vicent Cabrera, de 24 anys moria entre els deliris d’una febre de quaranta graus. En la festa de Sant Miquel, 29 de setembre, dotze persones joves havien mort després de manifestar la mateixa simptomatologia. A partir d’eixe instant els dos metges titulars de Benissa, els doctors Ferrando i Sala comencen a preocupar-se seriosament. I més encara quan el seu company el doctor Torres Mengual mor infectat d’eixa misteriosa malaltia.

La firma “Reuter”, agència d’informació espanyola, comunicava al mes de febrer de 1918 que una “extraña enfermedad epidémica ha aparecido en Madrid”. La ciència mèdica del moment estava encara en les beceroles de l’experimentació dels virus. No trobava resposta a la malaltia. Poques setmanes després la premsa internacional informava que en l’aquarterament militar de Camp Funston (Kansas. EE.UU) al mes de març s’havien donat 107 casos de símptomes semblants. S’especula si eixe destacament militar en desembarcar a França per a participar en la I Guerra Mundial propagà la malaltia en les trinxeres i amb tanta efectivitat que moriren més soldats per la seva causa que per efectes dels cruels combats. L’alt comandament militar evità donar informació per temor a augmentar encara més la desmotivació general causada per una guerra que durava massa temps.

Benissa, aliena a aquella terrible guerra, vivia la seva lluita contra una malaltia de la qual s’ignorava com poder-la aturar. Quedaven una mica llunyans aquells dies on el còlera o la verola havia portat la mort i la desolació al poble. En ple inici del segle, quan la modernitat dels avanços en tots els camps, i en especial en la medicina, proporcionaven l’optimisme d’una nova era de prosperitat una espècie de grip, la més benigna indisposició corporal, sembrava el desconcert i el pànic.

I el més absurd de la situació era que aquella febre sense aturador atacava persones joves, robustes, d’aparent bona salut. Uns podien superar l’episodi, però altres morien. Es covava amb quaranta-vuit hores, amb mal de cap i gola acompanyada d’una febre de quaranta graus que en no remetre acabava amb el malalt que moria entre desvaris i sopor. Als típics remeis casolans on no mancaven els bafs d’eucaliptus s’oposà els de la ciència mèdica que utilitzava aspirina o quinina. Els metges locals administraren com un remei desesperat l’aplicació d’un cauteri conegut com a “botó de foc” (un ferro roent, calfat a les brases) que s’aplicava a l’abdomen del malalt. El terrible suplici del qual s’esperava provoqués una inflamació que fes baixar la febre del cap donà uns resultats desiguals. El franciscà benisser fra Bienvenido Ronda que temporalment estava al convent de Benissa tastà en les seues joves carns aquell suplici.”…se le provocó el tumor, procedimiento ya acreditado durante la epidèmia, y los buenos resultados dejáronse sentir al punto”. Francesca Cabrera Feliu, la meua iaia materna també rebé eixe tractament sense resultats favorables. Moria als 32 anys deixant viudo al meu iaio i orfes a tres xiquets on, ma mare d’onze mesos era la més menuda. Era la víctima número vint-i-u de les trenta-sis a les que cal afegir cinc més mortes al repunt de la malaltia en febrer de l’any 1919.

Lògicament la seqüència d’aquelles morts, on al mes d’octubre foren quasi diàries, deixaren al poble de Benissa atemorit. El propi ajuntament s’havia vist obligat a suspendre la sessió del mes d’octubre de 1918 dins del pic de l’epidèmia pel fet que la majoria dels regidors estaven enllitats, cosa que de nou es repetiria el 7 de novembre. I també dins del mes d’octubre, en una reunió d’emergència la corporació prenia mesures i responia a la Junta Provincial de Sanitat que havia disposat les estances de l’hospital per si l’epidèmia s’incrementés encara més. En la sessió municipal del 2 de gener de 1919 s’acordava pagar a sor Francisca de Sales, superiora de les monges que assistien als malalts pobres allotjats a l’hospital la quantitat de seixanta pessetes. Alhora l’associació benèfica de la Conferència de Sant Vicent de Paul feia el que humanament podia per a socòrrer econòmicament les famílies més necessitades. La parròquia pel seu compte, i amb la finalitat de no crear més alarma i no desmoralitzar els malalts decidí celebrar els soterrars sense fer previ anunci utilitzant les campanes. Els seminaristes franciscans foren remesos als seus pobles i la comunitat es dedicà a assistir als malalts del poble.

Els pobles veïns, com ara Xaló, va tenir 6 defuncions però ja dins del rebrot de l’hivern de 1919. També a Senija en foren d’onze entre darrers de desembre de l’any 1918 i l’entrada de l’any nou. I així també Llíber seguia amb 5 difunts en el mateix període. I passada l’epidèmia, i quasi sense tenir temps a oblidar-la es presentà a Benissa la verola, però ja sense tanta incidència com la grip passada.

Curiosament aquesta epidèmia que no es va originar a la península Ibèrica fou coneguda mundialment com “La grip espanyola”, denominació lògica per ocupar-se els mitjans informatius de la resta del món del conflicte bèl·lic, mentre que als diaris espanyols els preocupava molt més un mal que originava terror i que els recordava les grans onades de terribles malalties com el còlera o el tifus. Un terç de la població mundial, estimada en 500 milions de persones patiren la malaltia i una ampla forquilla que va de 50 a 100 milions moriren en les onades. Acreditats científics com l’espanyol Gregorio Marañón o Alexander Fleming, descobridor de la penicil·lina, participaren en els debats acadèmics suscitats per l’epidèmia. Hui en dia encara se sap poca cosa d’aquella misteriosa grip. I els investigadors reconeixen que aquell virus fou “el pare” de tots els processos gripals posteriors al de 1918.

Ara fa cent anys cal recordar aquella epidèmia. És una forma de posar-se en la pell d’una societat atemorida i impotent en veure morir mares, fills i homes joves en ple esclat de la vida. Cal també no oblidar la mort de facultatius infectats, la caritat de les institucions religioses i la diligència de les autoritats municipals que posaren tot el seu interés a atendre les necessitats. I és oportú recordar la solidaritat desplegada i el comú i permanent cant a l’esperança front a les adversitats que la vida de tant en tant ens presenta sense saber el perquè. Aquella grip fou això un “Per què?”.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.