La Festa de Santa Caterina; per Joan Josep Cardona

Passat dissabte, a vora les deu del matí, les campanes del convent es llançaren a voltejar. La gent del mercat preguntava el motiu d’aquest alegre sonar. Nosaltres els majors som dels pocs que encara mantenim penjat en lloc visible el calendari amb el santoral i no ens sorprenia aquell avís de les campanes. De menuts ens acostumarem a consultar-lo per verificar quan aplegaven les vacances, el dijous festiu o l’onomàstica d’un familiar. En mi roman inalterable eixe costum. L’agradable responsabilitat de publicar any rere any el “Calendari dels brillants” m’ajuda a conservar aquells principis. Eixe dia, el dissabte, celebràvem la festivitat de Santa Isabel d’Hongria. Si observem el mural que la representa al cor del convent la veurem coronada i al costat de l’altra santa Isabel, però aquesta dita de Portugal o d’Aragó, i també porta corona. En realitat la coronada hauria de ser aquesta darrera, però la nostra encantadora hongaresa era filla de rei i casada amb el gran duc de Turíngia. En morir el seu marit allà a Sicília per embarcar-se amb l’emperador Frederic a la cosa de les croades la nostra santa decidí consagrar la seva vida a fer la caritat i guardar vida exemplar i d’oració. Els franciscans tenen, tant a la nostra princesa hongaresa com a l’aragonesa per patrones i en el mateix peu d’igualtat.

El calendari, a partir de la segona meitat de novembre i de cara a Nadal es torna molt femení. Així anirem celebrant les importants festes de les santes Cecília, Caterina, Bàrbara, Llúcia acabant a mitjan desembre amb l’Expectació del part de la Mare de Déu, popularment dita “la festa de la O”. Tot sembla com una referència antiquíssima al paper de la dona en la nostra societat.

En la nostra història local i particular cal deturar-se en la festa de Santa Caterina d’Alexandria per la seva simbòlica protecció als estudiants. La mateixa universitat de teologia de París l’elegí com a santa protectora dels estudiants de teologia. La fama de persona il·lustrada que se li atribueix a la santa li prové de freqüentar la famosa Biblioteca d’Alexandria que amb els seus quasi 700.000 exemplars era la dipositaria del major nucli de saber de la seva època. La tradició atribueix aquell espai com la font inspiradora del pensament neoplatònic, que és com dir la punta de llança de la intel·lectualitat d’aquell moment. I aquí la nostra santa, influenciada d’aquells sabers obté els suficients coneixements filosòfics per a discutir obertament amb els intel·lectuals de l’època. Mal assumpte. Pensar sempre és perillós. L’emperador Máximo, preocupat per la contestació intel·lectual en un lloc tan remot dels seus dominis embarca cap allà els inquisidors oficials. La santa refuta un per un els arguments dels acadèmics i quan el famós “guanyareu però no convencereu” es fa visible, decreten la mort de la santa que és condemnada a ser destrossada per una roda dentada. Els hagiògrafs que s’ocupen de la vida de la santa comenten que els claus i ganivets de l’artefacte es trencaren en contacte amb la seva carn i que finalment empraren una destral per a decapitar-la.

La nostra actualitat no mostra una particular tirada a perpetuar el seu nom a l’hora d’oficialitzar en els registres oportuns a santa tan estimada en temps antics. I crec que la seva devoció era considerable entre la població femenina de Benissa. Sovinteja el seu nom com el preferit en la població femenina de l’antiga Benissa. Raons d’eixa devoció no en faltaven en observar que la desapareguda església de Sant Pere tenia dedicat junt amb Sant Martí un altar en la primera capella al costat de la dreta de l’altar major. De tal importància era aquell indret que en algun moment el seu retaule de fusta es modificà per a ubicar en ell a una imatge en talla de la Puríssima però reservant espai preeminent a santa Caterina. Curiosament l’acompanyaven en aquella iconografia dos santes màrtirs com santa Àgueda i santa Llúcia. Dos santes patrones, una de les mares que alleten o dones amb mals al pit i l’altra als afectats de mals de la vista. A més, tant la parròquia de Teulada, com la de Senija la tenen com a titular de les seves respectives esglésies.

De l’interès que els nostres majors tingueren per observar el culte a santa Caterina ens hem de deturar en el fet que gaudia d’un benefici fundat per Francesc Texo amb renda suficient per a dotar-lo amb un capellà que en aquell altar digués missa per les intencions de família tan important.

Mossén Joaquim Piera era el seu posseïdor l’any 1758 i les notes marginals fan l’observació del fet que l’any 1380 es féu un trasllat del document a càrrec del notari Bartomeu Ivars, però sense indicar la data exacta de la fundació alhora que la notació posterior no ens aclareix si aquest Francesc és germà o no del primitiu Llorenç, que presumim fou rector de Benissa.

Fa unes setmanes m’encarregaren dirigir una visita guiada pel centre històric. Era un grup de joves alumnes del nostre institut. Era una experiència per a mi desconeguda. Vaig parlar amb les seves professores de la conveniència de teatralitzar la visita. Es tractava que xics i xiques representaren personatges antics de Benissa. La visita al que queda de l’església de Sant Pere es feu recordant la presa de possessió d’aquell mossèn Joaquim Piera interpretant-se els papers de notari, rector i fidels. Crec que aconseguírem fixar l’atenció i moure la curiositat del grup. Fer-los recitar l’oració dels antics estudiants medievals a la seva santa protectora fou una experiència desconeguda per aquelles personetes.

Quan hui apareix publicada l’entrevista feta a Michael Busch, conseller delegat de Thalia, la cadena més gran de llibreries alemanya no ens pot deixar indiferents i sí molt preocupats. En la culta pàtria de Goethe han desaparegut en pocs anys sis milions de lectors. El 40% de ciutadans espanyols mai llegeixen un llibre. És el camí obert perquè altres pensen el que nosaltres no pensem. Ignore si la vella cançó que es canta per l’Empordà, aquella que diu “Santa Caterina/quan va veure el foc, totes les campanes/ tocaren a mort” es referia a la destrucció de la famosa biblioteca d’Alexandria o el que ens espera en un moment o altre dins de la cultura del whatsapp.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.