La festa de Santa Cecília; per Joan Josep Cardona

Tenia jo una bona amistat amb el senyor Pepe Pellicer, i Mas, que s’afegia ell. Era el cap de l’oficina a Benissa de la companyia Hidroelèctrica. Natural de la ciutat de Xàtiva fou en la seva etapa juvenil instrumentista de tuba en la Banda Primitiva Setabense. Una banda important. Quan el senyor Pellicer tocava en aquella prestigiosa formació existia entre les societats musicals del voltant de València una acarnissada rivalitat. Competien al certamen de la Fira de Juliol. En aquell temps les bandes de música eren societats dinàmiques comparables als actuals clubs socials. Davant la inexistència d’una política municipal en pro de la cultura feren el paper de substitució amb molta dignitat. Menar aquell cos social requeria persones destres en la direcció de negocis particulars. En vocabulari dels socis existien paraules com “assemblea sobirana”, “moció de censura” o “demanar la prèvia”. Un llenguatge que et porta a comprendre que la democràcia s’exercia en clara oposició al règim totalitari de l’època i que les eleccions a president es feien amb una absoluta normalitat.

Quan jo observava la trista consideració de la nostra banda municipal de Benissa i la descura en què se la tenia no podia amagar un sentiment d’enveja al que el senyor Pellicer em comentava. Em quedava molt llunyana l’època de la Societat Lírica Musical de Benissa del mestre Tomàs. Anys de reviscolar social a Benissa i de fructífera eclosió de societats de tot ordre. La postguerra, amb tota mena de mancances, acabà amb aquell esclat de vigor social, i com no podia ser d’altra manera la banda de música municipalitzada i a mercé de les penúries del pressupost ordinari.

Recorda la meua memòria com un núvol borrós una missa major de diumenge amb un senyor posant davant de l’altar un gravat de Santa Cecília. Crec jo si aquell detall recordatori de la patrona dels músics vindria de part del convent. Que a mi em conste foren els pares Baselga i Ríos qui celebraren per primera vegada la festivitat de la patrona dels músics l’any 1966. Però fou celebració íntima i conventual reservada al lluïment de la seva “schola cantorum” interpretant-se per a l’ocasió una missa del pare Pérez-Jorge.

Per allà els primers anys de la dècada dels anys setanta del segle passat la nostra banda passava per una crisi. L’any 1974 havia assistit sense obtenir cap menció honorífica al certamen d’Altea. Eixos cops anímics solen pesar en l’ambient dels assaigs posteriors. Calgué que una nit ens presentàrem l’alcalde Pepe Ivars i jo a escoltar de primera mà on estaven els problemes. Eren molts i ens comprometérem a solucionar-los. Eren temps en el quals les societats musicals començaven a viure els inicis de la restauració democràtica. No hi havia millor opció per a sortir d’aquella depressió que constituir la banda en societat. S’havia d’implicar el major nombre possible de persones, incrementar els recursos i federar-nos. Tots aquells anys de lluita queden comentats en el llibre “Història de la Banda de Música de Benissa”.

L’any 1975, federats i amb els ànims pels núvols, la reeixida Societat Lírica Musical de Benissa es veia amb ànims per a celebrar la festa de la seva patrona amb un concert, un dinar de germanor i l’inici del reconeixement a benissers destacats en l’art de la música. Li correspongué eixe any al compositor Joan Blanco Català. I així, aquell ressorgir concatenà any rere any, i fins avui la celebració de la patrona dels músics.

El patronatge de la santa com a protectora dels practicants de la música és tan obscur com subjecte a diverses interpretacions. El “Flos sanctorum” de Ravadenyera es mostra en la mateixa línia que totes les posteriors hagiografies. Res de nou aporta al ja sabut que fos una màrtir romana i que visqué als primers anys de l’era cristiana. La lectura de les actes del seu martiri manifestades en llatí (cantantibus organis, Caecilia in corde suo soli Domino cantabat”, atribueixen que en el moment del seu martiri entonava càntics a Déu. La tradició confon aquell “organis” com que polsava l’orgue.

Salvem la mala traducció i quedem-nos en el “cantantibus”. Però de qualsevol manera el folklorista Joan Amades la tracta respectuosament en el seu “Costumari” i parla de la vella tradició que tenien els lutiers de Barcelona de celebrar-li festes el dia de la seva onomàstica com així mateix l’existència d’una confraria a la parròquia de Santa Maria del Mar. No escapa tampoc la bellesa de moltes representacions iconogràfiques on sempre la veurem amb un instrument musical en les seves mans i amb més antiguitat estarà pintada decorant un fresc de l’antic cementeri de San Calixt, a Roma.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.