La Festa de Santa Bàrbara; per Joan Josep Cardona

El temps que ara vivim, i que alguns estudiosos comencen a denominar com “L’era del desànim”, és difícil de gestionar. Transitar per etapes dificultoses és propi dels humans. Superar-les també. És coneguda la sentència grega de “Nosce te ipsum” (Conèixer-se a un mateix) com un pas previ a solucionar, primer els problemes personals, i des d’aquí resoldre els del comú. Però donada la dificultat a fer internament i individualment eixa introspecció personal hom s’auxilia amb teràpies, placebos i tractaments diversos per sortir del clot. Els nostres majors, més pràctics en resoldre per via directa els problemes de diari, acudien al panteó sagrat amb la seguretat que els sants patrons posarien remei als seus mals. Però ells, i de part seva, a fer el què cal i a practicar la dita que ajuda’t i Déu t’ajudarà.

Veure tatxonat el calendari de santes i sants patrons amb el mèrit de la seva vida no és una gratuïtat dels hagiògrafs. Respon a un permanent recordatori que el seu exemple de vida, amb la prova de la seva fortalesa, els havia atorgat el favor de Déu, i que ja, al seu costat es comunicaven amb ell de forma confidencial. El terme “advocat” aplicat a la pietat religiosa significava per al fidel que a més de la seva oració a Nostre Senyor es precisava com una mena d’aval que donés més força al seu prec i que era el sant patró qui el reforçaria. Sabia el fidel que ho podia demanar de forma individual, però si era en forma col·lectiva, és a dir, en confraria, es potenciaria el seu efecte. Les confraries mantenien la cohesió social i amb el seu mutu auxili es convertiren en una forma pràctica de resoldre greus problemes col·lectius. Per tant els sants patrons, afavorits amb modest luxe d’altars, misses i novenaris se sentirien més obligats a fer de mitjancers. Era el pensar de la nostra societat rural i primitiva.

En l’antic panteó sagrat benisser estaven representats iconogràficament santes i sants protectors intercessors i als que la devoció particular els reconeixia com a sants advocats intermediaris amb Déu. Així, en l’altar major de l’antic temple de Sant Pere, i en la part superior, estaven les imatges de Sant Roc i Sant Gregori, bisbe d’Òstia. Sant Roc fa les vegades de Sant Antoni Abat amb el patronatge dels animals domèstics. Sant Gregori apareixerà més tardanament quan la devastació dels nostres termes per la plaga de la llagosta que propicia l’any 1758 el pelegrinatge de les seves relíquies per tot l’antic regne de València, i per consegüent la seva representació iconogràfica en els nostres temples.

Ara, als primers dies de desembre ens apareix en el santoral Santa Bàrbara. A Benissa està presidint l’altar i l’ermita de la partida rural de Pinos. Llevat de l’ermita de Santa Anna, quasi contemporània de l’església del convent, i la de Lleus, la resta de les ermites de Benissa es construïren al llarg dels segles XVIII i el XIX, i les modernes del segle XX. I la de Pinos és una de les més ben guarnides amb l’afegit d’un petit edifici annex destinat a l’allotjament dels franciscans per als dies que anaven a celebrar missa. Santa Bàrbara, cap de la seva ermita, gaudeix d’una extraordinària devoció entre els naturals d’aquella partida de la serra de Bèrnia. És tal la consideració en què la tenen aquells veïns que fins fa poc de temps encara li celebraven dins de desembre un dia festiu al marge de les festes tradicionals estiuenques. I pense jo si l’advocació a eixa santa deu venir del seu poder intercessor contra les turmentes i les devastacions del granís. Quan als seus goigs es canta allò “Santa Bàrbara bendita/ lliureu-nos de les tronades” no es fa debades. Té el seu perquè. A Bèrnia les tronades són temibles. I en especial la de l’any 1901 que assolà les collites.

Santa Bàrbara era d’Antioquia i vivia en temps de l’emperador Maximinià. La seva història parla que son pare la tancà en una torre per a preservar-la del setge a què la sotmetien els seus pretendents. Abans d’entrar a la cel·la la santa es batejà en una piscina. Fugí de la seva presó i denunciada per ser cristiana fou condemnada a mort. Parla la llegenda que un raig matà als seus verducs. Quan se la representa iconogràficament sempre apareix amb una torre. Eixa torre ha de tenir tres finestres que simbolitzen les tres persones de la Santíssima Trinitat. De vegades al peu de la torre apareixen tres canons com a símbol del fet que és patrona dels artillers i tots els professionals que treballen amb explosius.

En alguna comarca era costum tenir damunt de la xemeneia una estampa de la santa amb les seves oracions i que en aplegar el mes de desembre, amb la presència de venedors de calendaris i estampes era obligat comprar-ne una nova per renovar la vella que pel fum s’havia ennegrit. En eixe costum de tenir una estampa participaven també els campaners els quals les autoritats incloïen en els capítols dels seus contractes que havien de tocar les campanes en temps de tronada. I el campanar, per ser lloc enlairat compta amb tots els elements per atraure centelles. Ni la santa va poder detenir el raig que esberlà el campanar de l’església de Sant Pere a darrers del segle XIX. En altres comarques, i tal com a sant Pasqual, existia el costum de resar-li cada dia un parenostre amb la finalitat que abans de la mort existí espai suficient per a confessar-se dels pecats.

El gust per mirar cada dia el full del calendari amb els anuncis de llunes i el recordatori de les onomàstiques ens ajuda a diferenciar uns dies dels altres. Si així ens acostumarem, el mes de desembre seria més ric i variat. No cal més que observar la superfície plana festiva reduïda des del dia 1 al 31 a la materialitat del Nadal consumista per comprovar que el “desànim” és a més peresa de pensar, sentir, gaudir i confiar en la riquesa de la diversitat.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.