Pepe Ribes i Pérez; per Joan Josep Cardona

Joan Fuster definí a Josep Lluís Bausset, patriota històric, amb l’afegit de “l’home subterrani”. Era un noble qualificatiu en honor a la seva elogiable activitat cívica en pro del reconeixement dels drets dels valencians com a poble. La biografia que sobre aquesta figura insigne escriví Santi Vallès ens eixampla eixa visió i va mostrant la ingent llavor feta per aquell home menut, culte i científicament preparat, ànima de les cèlebres tertúlies dels dilluns organitzades per l’escriptor de Sueca. Ara mateix, davant de la recent mort de Pepe Ribes Pérez, podríem agafar aquella definició d’home compromés i aplicar-la, amb totes les garanties a la seva persona.

Vivint en un poble, com de fet és Benissa, s’han d’acceptar els papers que ens corresponen interpretar amb total naturalitat. Cadascun dels veïns té unes habilitats i condicions que les ha de sumar al total. D’eixa forma s’ajuda a la convivència i contribuïm a fer que la comunitat funcione amb harmonia. Eixe seria el platònic plantejament d’un ideal de viure obviant aquell dir castellà de “Pueblo chico, guerra grande”. I precisament a la missió de solucionar conflictes i evitar que es produïsquen s’apliquen els famosos “homes subterranis”.

Crec que Pepe Ribes, des de la seva intel·ligència i bondat, feu seva, sense majors complicacions, el treball que la Providència li assignà. I, des de la seva delicada discreció estigué sempre atent a la crida del servei comunitari, i, a major complicitat endevinar quan feia falta la seva persona per pujar el marge ensulsit amunt, sense fer preguntes i sense esperar cap reconeixement a canvi.

Format en l’acadèmia dels mestres Felipe Cardona i Juan Garcia feu estudis de batxiller i es preparà a consciència per a les oposicions al Banc de València. En aquells anys entrar a una entitat bancària era, com bé dia ell, “ser membre de l’aristocràcia de l’administració”. I allí, al capdavant del compromés negociat de correspondència i estranger exercí la seva activitat professional compartida amb el delicat càrrec de dipositari dels fons municipals. Eren dos funcions administratives prou contraposades. La privada i la pública. Però, a la vegada, ungides del rigorós control comptable i la més elevada exigència d’honradesa.

En la nostra recentment antiga Benissa es considerava que un càrrec administratiu com el bancari posseïa les idònies condicions per a ocupar missions cíviques que precisaven d’uns coneixements lluny de l’abast de la majoria dels ciutadans. En eixe sentit persones “subterrànies” com Pepe Ribes foren buscades per endreçar situacions complicades o per a fomentar aquells assumptes necessitats d’una oportuna revolada. I de fet la vida de Pepe Ribes està íntimament lligada al desinteressat servei públic en benefici dels ciutadans i ciutadanes de Benissa. L’any 1961, quasi a l’inici del denominat “Pla d’estabilització” que posa ordre a l’economia estatal amb el govern dels denominats “ministres tecnòcrates” es produí al nostre àmbit local una situació semblant. Un ajuntament amb greus problemes administratius, a la deriva i sense projecte de futur va renovar l’equip de govern amb l’entrada de quatre empleats de banca i altres ciutadans entesos en administració. Entre ells figurava Pepe Ribes, que s’ocupà de dirigir la hisenda municipal i cobrar i pagar a temps i a plena satisfacció. I, poca broma, que amb això van vindre les aigües potables.

Quan els compromisos ciutadans es viuen a consciència no es poden obviar problemes perifèrics que no es contemplen per la majoria. I a les darreries de la dècada dels anys seixanta ens explotaren les urgències d’una societat que vivia l’esclat de la demanda de serveis a causa de l’auge de l’urbanisme. Sense infraestructures i sense persones qualificades aquella època desmesurada precisava atendre l’immediat, però també pensar en el sosteniment, cosa que, inevitablement passava per la formació dels futurs professionals. I en això s’aplicà Pepe Ribes treballant de forma infatigable en la creació de l’Associació de Pares d’Alumnes, de la qual fou el fundador i per molts anys eficaç president.

Home de sòlida formació cristiana, a l’antiga, visqué el seu cristianisme des del franciscanisme on fou germà major del Tercer Ordre i per molts anys secretari d’actes i orgullós, com ell dia, de ressenyar-les amb “un llibre amb tapes de pergamí”, sentint-se en aquell anar raspant amb la ploma digne hereu de l’antiga i influent branca seglar dels franciscans. I no cal dir, amb quin dolor patí el recent tancament del convent benisser.

Una persona que vivia la vida segons l’harmoniós tutelat de la mare natura que ensenya Sant Francesc estimava l’agrarisme des del privilegiat lloc d’Orxelles, on des de la seva caseta rural la mesurava diàriament buscant-li el pols en pluges, vents i temperatures que puntualment ens feia seguir per escrit per a elaborar el “Calendari dels Brillants” amb les seves acurades i rigoroses observacions fent, el que ell tant estimava de “les estadístiques”.

Quan una persona com Pepe Ribes, militant en eixes files que hem dit “d’homes subterranis”, mor en la pau dels seus noranta anys, amb les mans plenes de bondats i de fruits assaonats és impossible no compartir amb familiars i amics una melangia. Tampoc es pot renunciar a pensar que els homes subterranis, com les fileres ocultes d’aigua porten el vigor a les fonts. Eixes, com la de la seva pròxima Orxelles, sí que es veuen, amb brolladors de pedra picada i paisatge amable. Però, l’aigua ve de lluny, eficaç i sempre disposada per a alleugerir sets, conrear cultius i, en el major dels seus objectius crear espais de convivència a l’ombra dels xops. Adéu, Pepe Ribes, fill del ti Dulce de “Menguala”.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.