Sambo Bel; per Joan Josep Cardona

A darrers dels anys cinquanta del passat segle la fira de Sant Antoni passava per una crisi. Era una crisi que s’accentuava si a més escoltaves de boca dels majors la memòria d’antigues esplendors. En els retalls dels diaris d’època es guardava una crònica de premsa amb la narració d’instantànies gràfiques que detallen animació. Passat Nadal, una mica lluny l’ambient de recolliment familiar, s’esperava la fira com un temps de moderada expansió social i preludi de l’arribada del carnaval. La mateixa església contemplava aquest temps amb ulls comprensius. Alguns detalls del dietari de mossén Francisco Cabrera ens il·llustren la bunyolà a què el rector, vicaris i el capítol de preveres beneficiats es lliuraven en temps de la plenitud vital de mossén Joaquim Crespo, dit mossén Xoxim Sola a la seua caseta de Bellita. Lluny del món, expressió gràfica de renúncia al bullici de la gent, aquelles bones persones es manarien fer una paella amb l’aladroc gros de la fosca de gener, amanit amb un grapat d’espinacs i alls tendres i tastant el vi novell de Canoret s’alegrarien els ànims i els sortirien les vespres canòniques amb una solemnitat rotunda i gloriosa.

I fàcil és pensar que si la reserva espiritual del poble es lliurava a aquests innocents passatemps de gola, seria senyal que la mà s’alçava i una transgressió a la moral es podria dur a terme si deliberadament els ulls posaven la mirada en la candidesa de les incipients flors dels ametlers. La crònica picant deixa en algun racó dels escrits d’aquells temps episodis d’ardència emocional que mereixerien figurar impresos en una publicació ben humorada, això si, ben tractats, elegant estil i ànim comprensiu. Seria una pietosa i reconfortant aportació a la nostra història comuna. Foren fets comprovats, alegria de tertúlia i xerrameca per a una bona temporada.

Lluny d’aquelles emocions on venerables pares de família vivien la festa amb condescendent llibertat, la fira de l’últim tram dels anys cinquanta tan sols permetia una agra sensació que anàvem de baixa, emigràvem a Suïssa i el trinquet tenia a la paret, amb lletres grosses, que muts i a la gàbia. Però, d’una manera o l’altra les tres setmanes de durada del festeig les anaven passant de la millor forma possible. La Societat Cultural pagava a “La Bolero” interminables sessions de ball, Benito Puig elegia bones pel·lícules per a passar les sessions del “Cine Goya”, la plaça bullia d’animació i mares i pares amb filles per casar li compraven mantes i llençols als comerciants de Gandia amb tenda posada. I fins Paco Ruano oferia a la clientela graelles, pales d’¡aixada i cresols fets a mà a la fornal de Benimarco.

Era una fira tan familiar, amb les previsibles incorporacions forasteres, que esperàvem l’arribada del “Circo Europa” (dit també Union Circus) amb l’interès de l’afegit d’alguna novetat amb què alegrar una mica la sempre coneguda geografia humana de la fira. Un any aquella colla de voluntariosos artistes anunciava la presència d’un jove contorsionista magrebí que tenia facultats per a integrar-se dins d’un petit bagul i plegar la seua fibrosa i ben formada musculatura formant una contorsió complicada i que el públic agraïa amb forts aplaudiments. A més d’aquells prodigis físics el simpàtic atleta era una persona de caràcter agradable i molt propera. Es feia el seu café al Bar Carralo i sintonitzava amb el jovent de l’època. Segurament deixà caure que havia fet alguns combats de boxa en els seus inicis gimnàstics.

Molt pròxim a la tanca del circ, el nostre Pere Bigot es manava construir una barraca amb quatre canyissos i amb la complicitat de la tia Amparo “La Covera”, molt amant ella de la festa de la fira, muntava un gran perol i servia una ració de bunyols acompanyada d’una copa de conyac però amb la condició que els convidats s’havien de calçar els guants de boxa i fer un parell de topetades. Pere Bigot, amb la il·lusió de trobar un diamant en brut i fer-se mànager i presentar-lo als “rings” dels Estats Units mantenia encesa l’esperança d’aconseguir en la mateixa Benissa una glòria d’aquell violent esport. Va seguir les actuacions de Sambo Bel i feu córrer la veu del seu interés a promocionar amb una bossa de 500 pessetes en joc un combat que se celebraria en la pista del circ tenint com a figura estel·lar al simpàtic contorsionista i de contrincant al forçut de la zona que s’atrevís a fer front al fi estilista.

La notícia del combat en preparació aplegà pertorbadora a Teulada on a l’estació del trenet vivia retirat dels seus afanys de jove promesa de la boxa el seu cap d’estació. Pepe Llorca, natural de la Vila, havia estat campió de Llevant en la categoria de lleugers. Era un xic tranquil, de poques paraules i feia en aquella estació mèrits per anar pujant en l’escalafó professional. Però eren uns temps on els pobles de la comarca prenien part en qualsevol activitat esportiva on es jugava l’honor de la pàtria. I poc faltà perquè els notables de Teulada no acudiren en comissió al Pla i demanaren al pacífic Llorca que es presentés com a paladí local en aquell singular combat de boxa.

No cal dir que l’anunci de l’enfrontament originà tan gran expectació a Benissa i pobles del voltant que la nit del combat la plaça era un tumult de gent que, resignada a seguir el mateix per la cridadissa que sortia de dins del circ ple a vessar havia consumit tota la dolça rebosteria de les parades de la fira mentre els bars buidaven l’existència de rom i conyac. La freda, però lluminosa nit d’aquell famós hivern recorda per a la història el més curt dels combats de boxa. Llorca, amb un parell de topades tirà per terra la juvenil i graciosa figura de Sambo Bel. Pere Bigot lliurà la bossa, rigueren tots a plaer, l’orquestrina del circ entonà “Islas Canarias”, sortí de rere les cortines Pepito i “Regadera”, pallassos de la companyia i, a la sessió de l’endemà el nostre Sambo Bel rebia el general aplaudiment del públic benisser, això si, amb un ull morat, però amb la perfecta dentadura immaculada i confirmant que lo seu era la fina contorsió, l’art pur de la gimnàstica i Pere Bigot, un altruista i generós comprensible de les tristeses del seu poble, prosseguí fins el fi de la fira buscant encara la perla impossible en un poble de secà.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.