Entrevista a Joan Nave, passió pel teatre

Joan Nave i Fluxà és actor i treballa en la companyia Esclafit Teatre, una de les més dinàmiques del País Valencià. A més a més, alguns dels seus guions s’han publicat recentment en forma de llibre de teatre, com ara l’obra Joanot o Rita Trobador (@Rita_Trobador), en Edicions Bromera. Les seues obres recorren els escenaris de tot el país, amb representacions tant per al públic general com, sobretot, per als estudiants. Una forma divertida d’aproximar-se a la literatura dels nostres clàssics.

Dedicar-te professionalment al teatre va ser una decisió agosarada?

Sí, i tant. Però carregada de determinació. Durant molt de temps vaig estar negant aquesta possibilitat, fins que l’any 2007, una nit, em vaig imaginar molt vellet i penedint-me de no haver-ho intentat. L’ansietat que em va agafar m’ha dut al punt on estic ara. M’hi vaig llançar, a pesar de tot, de la por, de les persones del sector que se n’havien cansat o que mai ho havien intentat de debò, dels qui deien que ”ja que ets filòleg, fes-te profe i fes teatre de vesprada”. Va ser una decisió de les de cor, de les d’escoltar la veu interna. Seguir eixes veus sempre és encertat, siga quin siga el resultat. Sempre que no sigues esquizofrènic, és clar. Si ho ets, ignora-les!

Moltes de les obres que representeu estan tenint molt d’èxit entre el públic de secundària i batxiller?

Actualment, hi ha una particularitat en el repertori que tenim: les tres obres les he escrites per a públic adult, però són perfectament aptes per a públic adolescent, jove. Aquesta polivalència, enguany, ens ha fet fer quasi una setantena de funcions, la mitat d’elles per a públic jove. I és molt positiu, perquè, sovint, els feedbacks que rebem del públic adult i dels alumnes es pareixen molt: al cap i a la fi, ens interessen moltíssim alguns temes universals humans, generals, com ara el feminisme i la violència estructural. I, alhora, també rebusquem en allò més particular, com els nostres puntals històrics i identitaris. I, en acabar cada funció, la resposta del públic adult és tan entusiasta com quan la representem per a instituts.

Com va nàixer la idea de representar Joanot, un monòleg sobre Joanot Martorell, autor del Tirant?

Es van ajuntar dos factors: d’una banda, com a actor, el cos em demanava un monòleg teatral ja, dels llargs. I el model ”club de la comèdia” no va massa amb mi. I, d’altra banda, volia traure’m una espineta que tenia clavada des del COU: la poca coneixença que hi ha dels autors/es valencians, i, sobretot, dels medievals. Pregunta-li a qualsevol persona que no haja passat per l’escola en valencià qui és Joanot Martorell: el silenci precedirà al ”mira, xico, no ho sé”. Contra això vaig reaccionar i m’hi vaig dedicar en cos i ànima un any sencer, d’investigació i redacció del text. Després Bromera el va editar, curiosament, el mateix dia de l’any que està editat el Tirant lo Blanc, 20 de novembre. Casualitat. I, des de l’estrena, ja he fet quasi una huitantena de funcions, tant per a adults com per a instituts. A la fi, és una obra que m’ha fet conéixer-me com poques altres peces.

I després, des d’Esclafit Teatre volguéreu continuar amb @Rita_Trobador?

Va ser un encert. És una obra amb música original i amb una estètica de conjunt que no deixa indiferent. Fou la segona de les obres per a adults/jóvens que vam estrenar. L’obra desperta l’interés de dos col·lectius: d’una banda, de les regidories de cultura i igualtat, en tant que posa en valor les escriptores oblidades de la nostra tradició literària, però atenent, també, als exemples de masclisme i micromasclisme quotidià actuals. Usem la comèdia i el drama per a explicar una història que dura una hora i que passa com un llamp. I, d’altra, ens telefonen molts professors i professores de valencià dels instituts, ja que, tal com passa amb l’obra Joanot, l’alumnat pot anar-se’n a casa eixe dia havent aprés, gaudit i reflexionat sobre conductes humanes.

Com valores l’experiència de tantes representacions durant l’any?

Estem esgotats i, també, molt contents. Ens estem fent un lloc en les programacions teatrals per a adults. A més, el professorat coneix el nostre compromís amb l’educació i el tipus d’espectacles que fem. I, finalment, l’editorial Bromera ens ha donat la seua confiança i ha publicat les dues primeres obres. El nucli dur de la companyia està format per dues persones: la meua companya Roo Castillo i jo mateix. En els últims anys hi hem invertit entusiasme, hores i energies a cabassos. Enguany mateix hem estrenat una obra en anglés i valencià, Shoes, la tercera amb la qual, juntament a les altres dues que he esmentat, hem recorregut les comarques valencianes de nord a sud. L’objectiu és continuar per aquesta via: fer teatre per a adults i jóvens, investigar allò que ens vincula en aquesta societat, tant en els arrels com en les preocupacions més contemporànies. I jugar, provar, i explorar els límits.

Quins són els teus nous projectes?

En són tres: l’adaptació al teatre d’una novel·la actual que analitza la importància de la família en sentit ampli, sense atendre a models ni formats concrets. Una comèdia de dos personatges masculins que recupera la força d’una obra que va tenir molt d’èxit fa quasi 20 anys en el context del teatre valencià. I, finalment, un espectacle que juga amb els elements poètics i teatrals, que els fa conviure i que ens convida a fer un viatge ben intens per la mar.

Pel seu interés hem reproduït aquesta entrevista apareguda el 27 de juny de 2019 al Diari La Veu.