De les elits compromeses; per Joan Josep Cardona

A José Luis Villacañas, catedràtic de filosofia, providencial artífex dels primers passos de la Biblioteca Valenciana cal llegir-lo sempre. El seus articles, densos, llargs però escrits de forma amena no deixen indiferents als que estimem la serena reflexió. El seu darrer article li posa per títol “Pequeña sociologia de las élites”. S´inspira en la grata sensació que li ha quedat després d’assistir com a ponent a una trobada organitzada en la seu de l’obra social de Caixa Ontinyent sobre el tema de “Las redes de poder en España”. Pondera el teixit associatiu de la capital de la Vall d’Albaida i la força de les associacions culturals que fan possible trobades intel·lectuals de gran altura. Com a bon filòsof no pot obviar la referencia a Ortega i Gasset. El record personal de la lectura juvenil de “La España invertebrada” del pensador madrileny, feta per part meua amb molta dificultat comprensiva se m’apareix ara lluminosament més entenedora de la mà del professor Villacanyas. D’ell diu que es va passar mitja vida intentant generar una elit alternativa a la de la generació dels seus pares. Com a fill de la Restauració maldà per obrir els ulls als compromesos per crear una societat més oberta, més culta i més conscienciada amb les necessitats reals del país. No és res de nou. I, com aferma el professor Villacañas no aconseguí construir tan anhelada meta.

Veladament el professor Villacañas al·ludeix a la classe política actual deixant caure la frase de que l’èxit democràtic tan sols s’aconsegueix mitjançant la confiança. I no cal més que veure les enquestes per copsar que entre les preocupacions de la ciutadania la fe amb els polítics està entre les valoracions més baixes. La preocupació per trobar elits de solvència moral dins del món civil amb suficient autoritat per alçar la veu front a la mediocritat dirigent és una constant en tot l’escrit del professor. I possiblement la no citada obra de Ortega, aquella coneguda com “La rebelión de las masas” encaixaria com un afortunat segon capítol en la reflexió de Villacañas. Sociòlegs n’hi ha per explicar el sentit dels aldarulls populars, protestes ciutadanes, marxes de jubilats i cassolades vehements.

L’argumentació de l’article que comentem té suficient pedagogia per abaixar-lo a qualsevol esfera inferior. El benisser, per exemple. Les elits. Possiblement com a tal mai han existit ni existeixen en el nostre petit món. Jo no m’atreviria a definir-les. Tampoc a senyalar-les. El jove historiador benisser Teo Crespo fa un intent en el seu darrer llibre per aclarir els motius socials que portaren a la construcció del nostre temple parroquial. Crea hipòtesis de molt interès i a les que caldria aprofundir en una segona part que ens conduiria al decenni de 1925-1935 per explicar aquella eclosió de societats i l’espectacular moviment associatiu que posaren a Benissa com a model de poble emprenedor. Crec que en aquell instant on el poble ha superat la barrera dels 6000 habitants, té un prometedor teixit industrial i es creen associacions tan potents com la Lírico Musical o La Cultural podria considerar-se com un moment històric que d’alguna forma pot fer pensar en una elit. Un cas semblant podria ser el període de 1979-1987 que, a diferencia del decenni d’abans de la guerra proporciona suficient combustible per a seguir durant uns pocs anys més una marxa ascendent del poble. Però no passa de ser un afortunat accident que és més iniciativa de persones amb un honest sentit de poble que obra d’una consolidada constel·lació de classe social d’extracció burgesa. Cosa, que, amb el fort sentiment agrarista dels benissers costa molt fer-lo passar com un canvi de mentalitat.

Amadeu Petitbó, catedràtic d’economia aplicada, publicava fa poc un comentari de la rellevància de les institucions que han fet possible que Andorra mantinga el seu poderós teixit comercial intentant llevar-se de sobre la fama de paradís fiscal i altres tòpics establerts. Andorra ocupa actualment en el llistat de 196 països el numero 27 en l’indicador del PIB essent la renda per càpita de 49.153 dòlars. I argumenta eixe èxit en la serietat de les institucions i la confiança en elles del teixit empresarial. L’argument del comentari del professor Petitbó pretén explicar el perquè uns pobles creixen i altres no. Seria convenient ara recordar que el professor Villacañas comenta allò de la desconfiança que tenen els pobles amb els seus polítics. És un problema que deuria preocupar, i molt, a la classe dirigent. Sense política clara, ben explicada i tenint ben present la dita de que més val un pren que cent et donaré és difícil avançar i tenir alhora l’ajuda de les elits o, en el cas benisser, dels ciutadans compromesos i de bona fe.

Conscients que ni el propi Ortega i Gasset va tenir èxit en el seu afany per crear elits influents va a ser difícil mantenir l’esperança de que semblant cosa aparega en el nostre panorama local. Jo, en la meua ja llarga vida mai l’he vista. Un poder econòmic confluent amb la intel·ligent preocupació de gent compromesa no crec haver-se presentat mai al nostre poble. L’admiració que el professor Villacañas sent per Ontinyent, capaç de mantenir encara la única entitat bancaria pròpiament valenciana és impossible somniar-la, en altres esferes més assequibles a Benissa. La construcció de l’església, es convenient dir-ho, fou un fugisser miratge més propi d’una tenaç influència eclesiàstica que un col·lectiu moviment ciutadà. I si algun altre moviment associatiu, com de fet fou la Cooperativa Agrícola dels anys seixanta, nascuda amb dificultats, mal gestionada i plena de recels dels socis va morir sense gloria no fou altra conseqüència de que històricament no tenim elits. Ni agrícoles, ni industrials i molt menys culturals. És una trista confirmació de que l’agrarisme ancestral, “el poble antic” que encertadament diu l’advocat Vicent Cabrera tant està present en el pensament individual, com del dèbil associacionisme o el més rellevant de l’administració. És com una fatalitat o com un destí bíblic que ens ha tocat sofrir amb paciència i resignació.