Conjunts històrics a les Marines, per Vicent Àlvarez

Revisant el llistat de conjunts històrics declarats com bé d’interès cultural, o de rellevància local, tant a la Marina Alta com la Baixa, m’he adonat com estan les coses, i la veritat, sembla que fins ara no ha existit un especial interès en tirar endavant l’aplicació de les lleis ampliant la nomina de poblacions amb un casc protegit. Aquestos dies m’he ocupat de dos casos significatius, Dénia i Altea, on existeixen conjunts d’interès històrics sense declarar, i envers els quals espere algun resultat positiu, tal i com va ocórrer amb dos poblacions, també amb mèrits que tenen ja un casc antic declarat BIC, parle de Teulada i la Vila Joiosa.

Veig com conjunts amb valors, amb més que notable entitat cultural arquitectònica e històrica pròpia, característiques aquestes de la categoria dels conjunts protegibles, ni tant sols tenen incoat com bé d’interès cultural el seu casc antic. Sabem que la simple declaració per sí no genera recuperació; ara be, la declaració és garantia de conservació, i obliga a aprovar plans especials de protecció. A més a més, dels dos casos esmentats a l’inici d’aquestes notes, podríem citar-ne, si les meues dades són correctes, els conjunts de Benissa, Xàbia o d’Ondara, i molts altres que em deixe al tinter.

Aquesta situació deuria canviar, els ajuntaments, i, també, la ciutadania tindríem que demanar a la conselleria la declaració corresponent, la qual, entre altres avantatges, possibilita accedir als beneficis de l’u per cent de les obres públiques de tot l’Estat, ja que per accedir a eixes ajudes cal ostentar la condició de BIC, el mateix Castell de Dénia, el qual, al ser BIC, ha gaudit de la mentada ajuda estatal.

La veritat, que no cal ser un expert, simplement passejant i observant carrers i cases és pot comprovar el que he assenyalat, puix les ciutats citades presenten caracterísques molt pròpies i significatives de la història urbana, on podem trobar des d’edificis senyorials, o de la burgesia agrària, fins a conjunts més modestos, representatius de les poblacions costaneres, magatzems d’activitats portuàries, alguna llonja, barris de pescadors… En suma, elements identitaris de la comarca i el país.

Doncs bé, segurament la facilitat que els negocis immobiliaris han provat fins avui explicaria en part la poca cura i sensibilitat en vers els centres hitòrics de les Marines. Ara, però, que la conjuntura ha evidenciat la feblesa del model, la tasca de recuperar el patrimoni arquitectònic dels nostres pobles pot ser una bona eixida, i un exercici d’estima cap les nostres coses.

Vicent Àlvarez és membre del Consell Valencià de Cultura