Lectures per a la tardor. Roc el pollastre; per Joan Josep Cardona

Al mes de novembre la biblioteca de la Societat Cultural comptava amb una novetat. Era tradició adquirir les dues novel·les guanyadores dels premis Nadal i Planeta. La junta general de socis justificava d’eixa forma la intel·lectualitat del nom social de l’establiment. La biblioteca fruit de les donacions particulars era caòtica i exempta de cap criteri de selecció. Però era l’única col·lecció llibresca pública del poble. Vivia en tal extrem de decrepitud que va meréixer en l’obra “Viaje por tierras de Alicante” (1957) de l’escriptor Rafael Coloma un, no sé si considerar-ho elogi, la frase de “en aquel lugar aguanta el escritor la cosa cultural del pueblo” eloqüent descripció d’un sequeral cultural i on la modesta adquisició de dos llibres era la màxima alegria a la qual podíem aspirar.

L’escriptor a què fa referència el comentari era Don Jordi Valor i Serra. Exercia de mestre a Benissa i passava en aquella tronada cambra dels llibres el seu enyor alcoià. Com a bon fill de tan culta i industriosa ciutat estimava la cultura i la practicava en la branca literària. Una de les seues obres, segurament la més ambiciosa de totes, com és la novel·la “El ducado de Bèrnia” està escrita amb tota seguretat dins de la pau de la biblioteca de la Cultural. Don Cosme de Benjumea, propietari de la casa on s’articula la trama, és figura inspirada en don Antoni Torres Orduña i eix quasi central de la novel·la. I així bona part de la producció literària de Don Jordi girarà al voltant de la suggestió que li fan tant els paisatges benissers com diversos personatges amb els quals va conviure durant la seva estada entre nosaltres.

Novembre a Benissa. La tornada al poble després de l’estada estiuenca al camp. Inici de les modestes iniciatives que pot produir la dèbil estructura associativa del poble. El jovent de la “Acción Católica”, branca masculina, proposant amb els pobles del costat l’organització d’un campionat comarcal de futbol. La de les xiques esperant les conferències de moral del pare Juan María Nadal. L’adolescència rellegint els rebregats números de “El guerrero del antifaz” o “Aventuras del FBI” en aquell petit piset a vora del Cine Goya. De tant en tant s’aboca a la finestra un xicot, es posa als llavis la boqueta de la trompeta i llança al vent uns sons agres i desentonats. Està tocant a reunió. El senyor delegat del Front de Joventuts fa llegir la consigna i convoca als reunits a fer la gimnàstica el dijous per la vesprada al camp de futbol de l’Hort de Bordes. És hora de sopar. Toca la campana grossa a ànimes i els carrers es queden buits. Bufa el vent de mestral.

L’únic bategar social actiu, diari, uniforme i constant del període és el casino de la Societat Cultural. Tenia dos moments de plena activitat al dia. Prendre el café de després de dinar i fer una breu partida de dominó i l’altre, que era més reposat, començava a les sis de la vesprada. És hora foscant, les fàbriques de mobles han acabat la jornada i els senyors mestres i el senyor notari han posat la rosca al tinter i eixugat la tinta de la ploma. Fan tertúlia. Tenen escollida, i molt respectada per tothom, la taula segona, al costat de la finestra i que dóna al pati de la Cultural. Sobre una taula està la premsa del dia: “Información”, “Las Províncias” i “ABC”. El dissabte el Coixo dels diaris els portarà “España” editat a Tànger. És un diari de llegenda, lliberal dins d’un ordre i perfumat amb un subtil aroma de periodistes en l’exili. Els socis que apartats d’allí juguen fort al subhastat, de tant en tant miren aquell racó i amb mig somriure i ulls aclucats comenten que allò és “la càtedra”. Don Jordi, ànima de la colla intel·lectual, proposa als companys de taula la lectura oberta del seu darrer llibre. Es tracta de “Històries casolanes”.

Jo el tinc ara entre les mans. Està dedicat a mon pare, company de professió de Don Jordi. “…segur que ell sabrà apreciar el meu esforç filològic per redreçar la nostra llengua materna” escriu el mestre. El temps ha ombrejat la coberta de taques d’humitat i la pobresa dels materials amb què el van imprimir li ha donat a les pàgines interiors un color mel. Però és un llibret d’una humil dignitat . La tapa està il·lustrada amb un dibuix que representa un mas de la serra Mariola vorejat de dos xiprers i un pi. La tipografia recorda encara la utilitzada en les publicacions del temps de la república. Lletres capitals de pal i un elegant joc del cos dels tipus. Tot té un toc de serenitat i pau que dóna esperança en uns temps de color gris. La dedicatòria porta afegida la data: 27 de novembre de 1950.

Ha passat Tots Sants i el llibret que val 18 pessetes no ha entrat encara a la biblioteca de la Cultural. Don Jordi l’ha de vendre entre els amics però un el regala a la biblioteca. Devia anar a mitges amb l’editorial “Lletres valencianes”. Eren, com sempre hi són, temps heroics per a la publicació de llibres destinats a l’incert públic de poble. Don Jordi té la necessitat d’introduir en les seues novel·les personatges de la seua època. Creu que mestres, rectors, metges, industrials poden sentir la curiositat de veure’s com a part de la trama i és lògic que el podien adquirir. Però Don Jordi, segurament un poc desenganyat, creu que en algun compte pot obviar eixa necessitat comercial i tocat per simpatia i misericòrdia integra en el darrer de la col·lecció i com a protagonistes a dos personatges entre reals i ficticis: Isabel Català i Roc Orts “Roc el Pollastre”. Ella és una mestra joveneta en la seua primera volada en l’escola de Calp. Roc el Pollastre, és un jove mariner, pobre i de cor noble i a qui la mestra, pocs anys més major que ell li dóna classe. El mariner mor tràgicament en causa solidària. I el breu conte acaba el dia de Tots Sants amb la mare del mariner i la jove mestreta llançant una corona de flors des d’un dels penya-segats del penyal d’Ifac sobre la mar blavosa i plena d’ones de temporal com correspon al temps de la tardor i del que aquest recull de comptes ens ofereix un grat espai de lectura, proper i entranyable obra d’un escriptor que ens estimà il·lustrant-nos.