Aquella bicicleta de Nadal; per Joan Josep Cardona

Valero en la Benissa dels anys cinquanta feia l’ofici d’ordinari. Professió important i transcendent d’aquella època. Amb una nodrida colònia de famílies benisseres residents en la capital i amb aquelles precarietats de mercat de postguerra s’agraïen les remeses des del poble de nutrients tan estimats com els famosos embotits de la terra, una dotzena d’ous o un barral de vi. Si no fos per aquell esforçat professional del transport algunes modestes indústries com la del tio Andreu del Fiel que dues vegades per setmana proveïa de carn de conill i gallina vella a un acreditat “puesto” del Mercat Central de València mai haurien pogut prosperar, ell al poble i la fidel parròquia del barri del Carme valencià. Un pel seu honest treball i els altres per recuperar força i salut amb proteïna de qualitat. I així també altres tantes i semblants penalitats haurien passat les tendes de roba, la ferreteria de Miquel del Xato o l’adrogueria del tio Pepe Noranta-cinc o la fusteria del tio Ginés si no hagueren rebut a temps i puntualment, percal, fil de ferro, pots de pintura o la cola i claus. Valero, contemporani d’altre antic i prestigiós ordinari com ho fou Bertomeu van fer una benemèrita contribució al progrés de la indústria i comerç del nostre poble. I és just que al seu record els posem al lloc que toca i que els correspon com cal i és de llei.

Tal dia, vespres de nadal i en aquells temps de la infància, aplegà al Cantó de les Cabres, casa número 3 una bicicleta muntada per l’eficient Valero que per provar-la havia baixat muntat amb ella des del carrer Ample a la part del centre benisser. Era una preciosa BH pintada de negre amb dues fines ratlles roges i blaves i amb l’anagrama de la firma BH (Beristegui Hermanos) cromat amb colors llampants i resplendents. Era un vehicle considerat en aquella època el màxim exponent de la famosa indústria basca i emprat per les nostres glòries provincials dedicades al ciclisme esportiu com eren Bernardo Ruiz o Salvador Botella. A partir d’aquell instant quedava empadronat a nom de mon respectat pare en la matrícula municipal de “Vehículos de tracción a sangre. Sección velocípedos”, procedint a tall seguit a remetre la seva antiga bicicleta a la cambra de les andròmines.

Però aquella preciosa bicicleta, d’un cost massa elevat per a la modesta economia del meu progenitor li venia en propietat per la gràcia i sort d’un bitllet de rifa de la falla del carrer Sueca que mon pare havia adquirit en un viatge a la capital per fer unes gestions amb la família de València. Que jo recorde no em consta que al meu domicili es practiqués més inversió en loteries i rifes que les habituals dels festers de la Puríssima. I aquella sort de la bicicleta no fou altra cosa més que casualitat i pura xamba però que li donà a mon pare molt de rendiment i evidents comoditats. Segurament aquella bicicleta de frens de vareta, però sense cap pinyó de canvi li degué donar tanta seguretat que li va provar la resistència no menys que anant dies després a visitar a ma tia Maria a Xàbia on el tio Miguel estava de comandant del “puesto”. Anada i tornada en una vesprada i entrant triomfant pel pont del Pou d’Avall a les nou de la nit il·luminat per la groguenca llum del fanal i la dinamo.

Els homes d’aquell temps tenien tal capacitat de resistència i tanta necessitat que eren capaços d’anar amb bicicleta a la Ribera, passar amb ella una càrrega de barrets de llata pel pas dels bandolers de Bèrnia cap a Callosa o, com Bernat del Xato el gust de prendre’s un cafè a l’Esplanada d’Alacant, però atenga’m que la seva màquina era de manillar catxo, com correspon a qui volia adquirir més velocitat. I ho feien amb tan alegre resolució i tanta confiança que a les baixades es cargolaven un cigarret i carregaven costera de la Joana amunt amb dos sacs d’oliva grossal com si fos un coixí de ploma de gallina. I si mirem el quadre de Ramon Casas on apareix ell i el seu amic Pere Romeu pedalant un tricicle amb aquells vestits esportistes, botes altes i fumant-se un puro ja es pot dir amb propietat que no hi havia restriccions higièniques en l’ús esportiu o de transport servint-se de tan pràctic utensili mecànic.

Aquella famosa BH nostra i familiar, borrós i mai tornat a veure obsequi nadalenc, feu el seu important paper en la nostra economia domèstica. I a mesura que les disponibilitats econòmiques ho permeteren quedà a poc a poc arraconada a causa de la modernització del parc mòbil casolà. Primer mirà amb simpatia la “Gimson”, després amb precaució la “Lambreta” i vivint l’absoluta desolació quan el “Renault 4L” ocupà totalment el garatge de l’avi Porcellanes resignant-se ella a la forçada jubilació en un racó del riurau del Pla dels Molins on anà rovellant-se irremeiablement.

Més aquest estiu passat el senyor jutge i magistrat, volent recordar els temps del seu avi Don Felipe la volgué restaurar. No volent emprar altres solucions que les purament ecològiques procedí metòdicament a escatar amb un raspall la vella pintura apercebent-se en aplegar a l’escut BH de la marca que a sota n’apareixia un altre amb l’anagrama de “Guillet” presumptament marca francesa introduïda per la frontera, reconvertida, feta passar com a BH i posada al mercat a un preu de luxe. En eixe instant de la constatació del frau em va passar el mateix que quan em vaig adonar que en la cavalcada dels reis mags la corona era de cartó, les barbes de cotó en pel i que entre ells parlaven en valencià. I ara comprenc perquè una marca de tant de prestigi com la BH no es corresponia amb aquell pes considerable de la nostra bicicleta que em feia pujar la costera dels Fanàdics tirant el fetge per la boca. Mon pare crec que mai va sentir eixa càrrega. Era un home d’altra època i confiava cegament en l’honestedat de la indústria nacional tan incapaç de fer passar gat per llebre.