La Foguera de Sant Antoni; per Joan Josep Cardona

La Fira de Sant Antoni de Benissa s’inaugurava el passat dissabte. Es beneí la llenya de pi de la foguera i es procedí a cremar-la. La música interpretà la “santantonada”, ballaren els dimonis temptant a sant Antoni i la festa quedà oficialment oberta. La fira és històricament la manifestació festiva més antiga que celebra el poble benisser. Sense tenir d’ella més antecedents documentats que la cita del racional de la parròquia de l’any 1634 que informa de la celebració de culte el dia de la seva onomàstica res lleva perquè el poble la considere una de les festivitats més volgudes i participades. D’ençà que es té coneixença dels llibres d’actes de la municipalitat cada any es reflecteix la seva celebració que invariablement serà atesa econòmicament pel mateix ajuntament. En l’actualitat gaudeix d’una especial protecció i les activitats que en ella se celebren mostren una evolució totalment identificada amb el sentit de festa d’interés turístic, i, com no etnogràfic. En eixe sentit fa uns anys que apareix l’afegit de la crema de l’arbre. De tot això es tindrà una acurada informació en la proposada conferència que dins de la fira dictarà l’erudit etnògraf el senyor Alfons Llorens.

La crema de l’arbre té el seu simbolisme, però tot i ser un acte celebrat i ben valorat pels assistents la seva incorporació a la fira és recent. La pregunta del perquè en l’antiguitat no estava inclòs eixe espectacle en la festa és ben senzill. La llenya era un article de primera necessitat en l’economia benissera i la crema gratuïta de tantes càrregues de brancam devia ser considerada pels nostres majors com un sacrilegi, quan no un pecat mortal. I amb tota seguretat que els assistia la raó. L’Arxiu del Regne de València guarda un document referit a un plet entre Senija i Benissa. Correspon a la secció de Governació i se situa no menys que en l’any 1435. Senija fa pocs anys que s’ha segregat del terme de Benissa i Francesc de Cornet, senyor de la baronia de Senija pledeja contra els jurats de Benissa. El rei de Navarra li ha venut la jurisdicció però els benissers consideren que els productes de la muntanya són comuns. El procés dura un temps i en ell es diu que els benissers entren amb les seues mans rentades a extraure en aquell terme palma, pedra per margenar i fer calç i la llenya.

Quan les corts de Cadis aboleixen els senyorius queden en poder de l’estat les muntanyes. En l’any 1862 l’ajuntament de Benissa eleva queixa formal al Director General de Propietats i en demanda que les muntanyes de la Solana i la Mallà Verda queden exemptes de les vendes nacionals. I tenia el seu sentit. Del seu arrendament depenien bona part dels ingressos municipals. I la llenya és un producte cobejat. Era l’únic combustible domèstic i que no tan sols era imprescindible per a cuinar, sinó que també per a escalfar-se durant els rigors hivernals. Afegim-li l’ús per a coure el pa els forns públics i domèstics, l’elaboració de la calç o fer bullir la caldera de la pansa. Una part considerable de les muntanyes de la província de Castelló estava consignada a la Marina Reial que destinava els boscos a la criança d’arbres per a proveir de fusta a les drassanes reials.

Si contemplem l’enderroc d’alguna casa vella del barri antic de Benissa o de l’eixample més immediat observarem la limitació màxima de la fusta on s’utilitza la imprescindible, i a ser possible del mateix terme, com la llinda de les finestres o portes que està bastida amb troncs retorçuts de fusta dura com la d’ametler. Una obra publica com ho era l’ajuntament vell del carrer del Bot té la fusta justa i quasi tota la fàbrica descansa sobre arcs de taulell massís. La taxació de les cases dels Ivars del Pobil, Feliu o Abargues en la petició de la seva prova de noblesa fan separació de la part d’obra de pedra de la fusta de l’embigat i així en aquesta, com en qualsevol altra del poble és un material d’un preu considerable.

Imaginem ara com seria un cru hivern benisser en l’antiguitat. Una visita a la casa museu dels Abargues, casa de rics hisendats, no té més que un parell de xemeneies en tot l’edifici. Un simple forat a la paret. En la resta de les cases la xemeneia era el lloc on es cuinava i on uns dèbils carbons aguantaven l’escalfor limitat al seu cercle més immediat. La simple lectura al diccionari Madoz (1845) ja ens informa dels pics de mortaldat de Benissa que situa a l’hivern per pulmonies i a l’agost per episodis colèrics. Qualsevol informant de la meua generació sempre dirà que l’única defensa domèstica contra els freds de la nostra infància era amuntegar-se al recer de la “mesa camilla” on un braser fet amb pinyol d’oliva et torrava les cames prodigant-te com a mal menor notables “vaques”. La mort per inhalació de monòxid de carbó era impossible. Aquelles portes i finestres plenes de forats i aquelles escales on el vent estalviava espolsar la pols eren uns antídots eficients que van fer el seu efecte lliurant a la població d’una segura mortaldat. I queda així ben explicat que aquest luxe de crema de fusta actual, a més de ser un acte folklòric és una revenja dels majors contra la seua memòria fredolina. Tot, està clar, si es fa amb cura, mètode i el màxim possible d’estalvi com correspon a un poble d’arrel agrària responsable i respectuós. I queda com a boira i enyor de la memòria aquell tradicional “tronc de nadal” que durava una setmana, llenya estirada al màxim contrastada actualment per l’alegre consum de rabasses d’olivera portada de la part andalusa perfectament trossejada i d’una combustió olorosa i ben perfumada.