El BOP i les pandèmies; per Joan Josep Cardona

El periodisme professional eleva una queixa. La fonamenta en què ha perdut el monopoli de la informació. Les seves notícies les contrasta i les publica després de comprovar la serietat de les seves fonts. L’honestedat d’un dels periodistes més competents de la primera part del segle XX com de fet era George Orwell ens confirma eixa autoritat moral pròpia del periodista de raça. Una nota biogràfica apareguda al “The Sunday Times” resumeix el seu tarannà en dues paraules: passió per la veritat. Part de l’exclusivitat que diuen haver perdut els diaris tradicionals té el seu origen en els denominats “grups de whatsapp” i resta de la varietat de sistemes de la telefonia mòbil utilitzats per tothom. Però a diferència de la professionalitat periodística les informacions particulars solen divulgar-se des de la subjectivitat i el pur sentiment emocional. És la meua percepció i prego que em perdonen si dic alguna temeritat. Tampoc em puc lliurar de la subjectivitat en la meua opinió.

L’actualitat, tant la professional com la particular parla d’una monòtona notícia. La pandèmia del coronavirus. Una mena de grip que de moment no té vacuna i que deixa la nostra societat inquieta. Acostumats a la seguretat qualsevol desajust de l’harmonia ens deixa preocupats. La certesa absoluta que precisem en tots els aspectes que ens són més immediats queda tocada si no se li dóna una resposta que restaure la confiança. I en aquesta epidèmia sobreabunda l’alarma que apareix en els moments més àlgids no menys que ocupant vint minuts de la informació dels telediaris i crea quasi un estat d’excepcionalitat. José Luis Villalonga, catedràtic de filosofia, sobre aquesta situació va més enllà, i citant a Jean Luc Nancy comenta que no són els estats qui han de decretar estats d’excepció, sinó que és la humanitat la que viu dins d’ell.

Quan el BOP (Butlletí oficial de la província) allà cap als anys quaranta del segle XIX edita els seus primers números ho fa amb la intenció de ser una publicació, on a més de les notícies oficials inclou informació sobre els pobles de la demarcació. Quan es presenten indicis d’epidèmies actua eficientment i dóna a conéixer les mesures profilàctiques que han de posar en pràctica les autoritats municipals. Un alcalde d’aquell temps feia un bàndol prevenint de coses tan bàsiques com rentar les robes dels malalts en un llavador públic específic, evitar traure els fems dels corrals en temps de calor i extremar la higiene corporal. Els sanitaris locals reunits en junta planificaven la forma d’actuar. La parròquia feia rogatives i el poble, més o menys ben informat, assumia l’excepcionalitat, era pacient i esperava que la cosa escampés. Una societat com aquella, tan acostumada a conviure amb la mort, tenia altres preocupacions més diàries i basades en com viure, que era l’important.

En l’actualitat de la present epidèmia de coronavirus la informació que diàriament dona l’autoritat superior i competent de l’estat espanyol i la nostra comunitària evidencia que el nostre bon sistema públic de salut hauria de bastar per a deixar-nos tranquils. Basen la informació en el dictamen científic, que és solvent i professional i establert dins dels paràmetres habituals. L’índex de les defuncions és el que és i a més informen de les causes i com s’ha contagiat el pacient.

En l’any 1766 la població de Benissa és víctima d’una epidèmia de pigota. La mortalitat eixe any és de 172 veïns dels quals 133 són menors de nou anys. Més de la meitat d’eixe segment de població mor. Benissa es queda sense població infantil. El còlera de l’any 1855 produeix la mort de 21 veïns. La grip de 1918 deixava un registre al mes de desembre de 36 defuncions. Totes elles són epidèmies que es viuen dins del poble i de la que tenim una informació prou detallada. Quan s’acaba serà l’autoritat municipal del moment la que diu que la situació ha estat controlada i que el curs d’ella s’han seguit enviant puntualment les estadístiques a la junta provincial de sanitat. L’opinió del poble pacient la desconeixem, però ubicant-nos en aquell context social l’assumpció d’un estat excepcional no passaria del llindar de l’anomalia i els comentaris circularien per la via de l’esperança que s’acabés com més aviat millor aquell mal tràngol.

En tornar a la reflexió del catedràtic Villacañas sobre aquest instant en què vivim es parla de les mesures preses pel govern italià restringint algunes llibertats bàsiques dels individus. En aquesta alarma mundial – continua reportant l’argumentació de Giorgio Agamben-, estima si és que l’estat no perd ocasió per produir situacions d’excepció com a forma habitual de govern. No tinc capacitat per esbrinar a tanta profunditat, però observar vint minuts d’informació temàtica de telediari, que s’acaben al comerç mascares higièniques i que una paranoia ens pertorba a tots em deixa trist. I si tingués capacitat per viure la bilocació dels sants ascetes m’agradaria veure per uns instants aquella serena assumpció de la realitat dels meus avantpassats davant d’una terrible epidèmia de pigota, verola, còlera o un simple refredat viscuts sense més auxili que la pobra ciència d’un metge rural, un hospital de pobres i les capes negres dels soterrars. La percepció d’aquella pobresa m’ajudaria a comprendre que malgrat tants avanços en tots els ordres la capacitat actual de discernir dels humans és infinitament inferior al cor fort d’aquella gent antiga tan patida i tan esperançada alhora.