Maruja Palillo; per Joan Josep Cardona

La fotografia porta una data. Correspon a darrers de febrer de l’any 1964. Immortalitza un quadre teatral. L’escenari és el del cine Goya i està representant-se “Cels de novençà” de Peris Celda. En ella apareix Ignasi Moll que fa el paper de so Nofre i una xica ben plantada que fa de Ramona, la fresca i assenyada muller que porta el pes d’aquella rica casa de llaurador. Eixa jovençana és Maria Martínez Ortolà, dita Maruja Palillo. La fotografia comença a prendre vida i els personatges transcendeixen l’espai de la meva cambra solcant un paisatge que hui, trenta-u de març és plujós, prou trist i dramàticament silenciós. So Nelo i Ramona volen fins al cine Goya es mouen, riuen i aconsellen al seu nebot Quico que viu entre cels i amors arravatats per la seva Eliseta que estan en mans de Pepe el Largo i de Merche González.

1964. Benissa. El jovent ha dit prou i no es resigna a viure encerclat en aquell ambient enforfoguit, opriment i on la pobresa mental aniquila deixant un rostoll erm. Ha fundat dins del ranci espai parroquial un lloc d’esbarjo, creatiu i esperançador. Però és una iniciativa limitada a fer les coses amb la moderació explícita d’un seny educat en fer bondat. Així la creativitat es determina per uns camins tradicionals tal com els vestits passats de moda que anem traient de l’armari, els donem la volta, afegim un llaç i els fem passar per nous. Tot té un aire d’evocació tal com si volguéssim unir un cap de pont arnat en el temps amb un de nou que no té altra cosa més que un fonament de material nou, i res més. És com una renaixença pobletana que no argumenta innovacions, ni passos arriscats ni aventures que vagin més enllà dels límits de la Mallà Verda.

Eren anys on s’havia de combatre la vida sema amb una potent imaginació que portés al poble una tramuntana fresca i sana on es podria ballar amb “La Serenade” a l’empostissat de la plaça, on tot no fos els calvaris i la corona quaresmal amb el “Perdona tu pueblo, Señor” cantat en mig de files llargues i nodrides de dones majors, xiquets i jovençanes amb aquelles faldes per sota el genoll, gruixuts jerseis i un vel al cap. Havia de rebel·lar-se contra l’enranciat ball de la Cultural amb aquella “Orquesta Bolero” tocant a una llotja mentre les parelles madures ballaven un pas-doble, un bolero i mai un tango sensual i atrevit. No eren temps per escoltar atemorits els terribles sermons del pare Bernardo Llopis, ni viure una fira decadent llepant un tros de canyamel, ni acontentar-se al cinema amb un etern “Cinema Paradiso” fugint sempre de les darreres files amb aquella flaire covada a “tot mesclat”, a colònia “Varon Dandy” o a “Maderas de Oriente”.

Foren temps d’una moderada evasió d’aquella àncora fermament arrelada a les roques immòbils. Van ser anys d’assajar, de provar i de viure al poble unes il·lusions. Però eren tan pobres, tan a la mida de la nostra escassa formació, tan insegures i tan plenes de pors que era com anar sempre per uns camins plens de fang com el fangar llefiscós del passeig de tots nosaltres anant de la porta del cine a la porta de l’església un diumenge per la vesprada mirant-nos, somrient-nos i no fent altra cosa que viure els nostres dies d’adolescents com a bons xics i virtuoses xiques.

I així jo, evocant els meus dies joves, maldant per fer-los alegres, il·lusionats, creatius i compartint amb Jaume Castells, amb Merche, amb Pepito Ribera, el Largo, Ignasi Moll, Pepe Carbonero, Marilés, Moncho i una llarga llista de xiques i xics que intentarem portar l’alegria al poble amb la “Coral Benissenca”, amb l’equip de futbol, amb el tele-club, amb la Ràdio Popular de Benissa, amb “Los Rudy West” d’Arjona, Felipe Sendra, Antoniet de Montero, Toni Palero, Vicent de Masiana i Pepito Ribera, i en especial a la nostra enyorada Maruja Martínez, coneguda com Maruja Palillo, aquella que s’havia manat fer un vestit de gala, amb llentilles daurades, que l’havia pentinada no menys que Maricarmen i Celia en la seua “Celimar”, i amb aquells aires de diva, amb una preciosa veu de soprano eixint a l’escenari cantant “El pullover” evocant a Gloria Laso i deixant per l’aire “Il pullover che m’hai date tu/ sai mia cara possiede una virtú/ ha i al calore che tu davi a me“. Calor que Maruja ens ha deixat per herència pensant en un dia del proper setembre, amb la flaire del gesmiler del cine d’estiu, en una nit càlida asseguts a la terrassa de la Cultural mentre teníem divuit anys i davant nostre, de moment, una coca-cola amb un glaçó de gel i molta esperança.