Una campana; per Joan Josep Cardona

Dies arrere la pressió baromètrica era baixa. Ambient humit, nuvolós i pluja fina. Era una sensació que incrementava la tristesa. De casa estant, amb el silenci en què vivim, es podia escoltar nítidament el toc de la campana del rellotge del campanar. Els nostres majors sabien que eixe fenomen anuncia pluja. Eren observadors dels canvis de la natura i acabaven acumulant experiències de prevenció que després es recordaven en un calendari refranyer ample i segur. D’aquí que les campanes no tan sols els anunciaven festes, sinó que també els posaven en actitud d’alerta, i, en casos de rebuig de perills. Entre ells el fer fora les pedregades que venen a tall seguit d’una turmenta pròdiga en llamps i trons amb el seguici de destrossa de les collites. D’eixa forma pocs eren els pobles que no s’encomanaven a santa Bàrbara com a protectora dels perills d’una desgraciada pluja de granís dens i gruixut. Tant podia ser en forma de dedicació d’un altar, d’una ermita com la de Pinos o el més habitual d’una campana.

En l’any 1634 regia la parròquia de Benissa mossèn Jerònim Benet Gilberto. Exercia la cura d’ànimes en un temps certament convuls on encara persistia el problema de la pirateria berberisca que causa en l’any 1637 en la veïna vila de Calp el segrest de la majoria dels seus veïns. La pintoresca descripció del seu rescat encomanada al benisser mossén Pere Cabrera es digna d’una novel·la d’aventures on el bon mossén no es para en descriure al seu company de vicari de Benissa, el bon fra Jeroni Trilles, tan gros com el pirata Amet Pichilí (asentado en un colchón de damasco carmesí, un tripón, como fray Trilles). Però també és un temps de benaurança econòmica de Benissa que es veu amb capacitat per fondre la tercera campana que faltava al campanar de l’església de Sant Pere. Les dos anteriors, amb el nom de Sant Pere i Santa Maria ja s’havien posat en temps del rector benisser mossén Joan Baptista Feliu vint-i-tres anys abans.

La campana fou fosa al mateix peu del campanar i tal com les anteriors encomanada a un mestre campaner. En els comentaris de les llunes del Calendari dels Brillants de l’any 2019 descrivim la graciosa història de la seva construcció a càrrec de mestre Bielsa, acreditat campaner natural del País Basc. Fondre una campana, situant-nos en aquell llunyà 1634 era un autèntic espectacle que portaria diàriament a la placeta de l’església a la pràctica totalitat del poble. En fer-se la benedicció el dia 9 de setembre confirma que la delicada operació precisava d’un oratge estable, temperatura ambient i moltes hores de llum solar. Havien de cavar un clot immens per anar bastint el folre i motle de la campana precisant entre diversos materials calç, argila, carbó vegetal, sang de bou, fem de cabra i els materials de coure i estany i, si es volia un so més agradable afegir monedes de plata. El moment de fondre el metall era el més delicat i a l’efecte requeria la necessària presència del rector que revestit de capa pluvial resava l’oració denominada “Benedictio metalli pro campana dum aere conflatur” i després d’això s’entonava el salm 116. També havia de participar en la construcció el ferrer per a fer els ferros de subjecció al nínxol i el fuster que faria el jou emprant fusta de carrasca, sense descartar al pedrapiquer que llauraria una pedra per inserir entre la fusta amb la finalitat de fer el contrapés. Quedava el batall que s’hauria de fer també de carrasca amb la bola de ferro tou. El moment de trencar el motle era l’instant definitiu i el més esperat tot i que del so que emetria en colpejar-la delicadament el mestre campaner depenia del cobrament de la seva obra.

Aquella campana se la va batejar amb el nom de Bàrbara Miquela i fou apadrinada no menys que per Josep Michavila, governador de la baronia i per Mònica Moltó muller del ric hisendat Francesc Feliu. Li van cantar els goigs i una vegada acabada la cerimònia, fent enrere a la multitud el mestre d’obres de Benissa dirigí l’operació de fer-la pujar al campanar amb gruixudes maromes. Plenament assegurada i dies després que tramés el morter ja podia revoltar.

Parlar de la utilitat de les campanes en els temps actuals de la global interconnexió sembla com fora de lloc. Però pensant que de la campana depenia coses tan transcendents com d’anunciar les hores en èpoques de la inexistència de rellotges, de convocar als veïns a reunions comunals, als oficis religiosos, avisar de la urgent presència de gent per apagar focs, de fer anunci de “acudiu homes amb fessos” per repel·lir l’acta dels pirates berberescos, o de fer saber les defuncions era de tot punt necessari comptar amb campanes de bon sonar i de gent que les fes voltejar. I, si com de fet es batejava una d’elles amb el nom de Bàrbara se li donava la feina afegida de voltejar amb energia per escampar les amenaçadores nuvolades que, per exemple, podien deixar al poble sense la collita de blat. I això en temps on prevalia allò de “campe qui puga”.