En el temps de la guerra civil espanyola ma estimada mare era una jovençana de divuit anys. Ella i la seva generació van veure reduïda la seva joventut. A les nou de la nit el toc de queda ordenava la reclusió a casa on era obligat tancar portes i finestres per no deixar passar la llum artificial. Era, segons les autoritats del moment, una mesura preventiva per no donar pistes a l’aviació italiana que feia bombardeigs nocturns sobre els pobles de la nostra costa. S’havien acabat els balls de la Cultural, de les festes dels carrers i de les partides. Tampoc als que podrien fer els soldats internacionals. Impossible anar. El meu avi havia estat alcalde i era del partit d’Alcalà Zamora. El republicanisme al qual s’adherí en massa els petits comerciants locals, industrials i professions lliberals. La dreta, reclosa tota ella a la presó provincial d’Alacant. Un recurs per passar aquelles llargues nits hivernals fou la utilització del telèfon per establir tertúlia amb les amigues. La gestió de la companyia la portava el senyor Pascual Arlandis, comerciant benisser amb establiment obert al xamfrà del carrer pare Melchor i Sant Nicolau. Mançana estratègica d’aquell temps on estava el Banc de València, la gran botiga dels Sapena, el Basar, la panaderia de Xoxim del pablanquer i el bar de Pepe el Palleter.
El petit “holding” dels Arlandis incloïa a més de la telefonia una acreditada armeria i l’exclusiva de la “Unión Española de Explosivos”. Eren negocis que no es confiaven sinó a persones amb seny, solvents i llestes. Al front dels cel·lulars estava la senyoreta Maria Berenguer de la família dels “Manuelots”. Jove i de la colla d’amigues de ma mare era còmplice de tenir comunicades a les seves amigues, totes, com ma mare, filles d’industrials i comerciants que precisaven per als seus negocis tenir telèfon en casa. Un tercer element intervenia en la reduïda xarxa de tertulians d’aquell precedent dels actuals grups de “Youtube”. No menys que el senyor Joaquim Borrell, home llest, ocurrent i boníssima persona. Era posseïdor d’un ample repertori de comptes, acudits i ampla memòria per recordar fets antics, bens apreciats per amenitzar aquella hora llarga de tertúlia telefònica.
En l’actual reclusió he observat que reviu eixe exercici comunicatiu amb molta eficàcia i que si s’utilitza com ha de menester ens és de molta ajuda i utilitat. Al principi del confinament tothom pensàvem que seria per a pocs dies i a una hora convinguda apareixíem als balcons entre divertits i participatius. En les altres hores del dia jo observava que el mòbil de casa bullia de pitades avisant que venia un whatsapp. Habitualment eren del cercle familiar o dels amics i coneguts, però entre ells venia a una determinada hora el missatge d’un baró de veu agra, agressiu i amb evidents símptomes de mala bava. Sense pietat ni miraments agredia contra totes les mesures que sense remei les autoritats havien d’improvisar a mesura que augmentava la perillositat de la pandèmia. Era un missatge de ressentiment. Sospitàvem, i després d’eixa pensada, es confirmava que venia d’un determinada font interessada. La negativitat, la intolerància i la provocació sense més.
Belén Barreiro, sociòloga i fundadora de Myword, empresa d’investigació social i de mercat publicava ara fa tres anys el seu llibre “La Sociedad que queremos”. És un assaig on encertava de ple en el que ella dia que la nostra exhibició en les xarxes socials lliurava la nostra vida privada a la plaça pública. I així tal com escrivia el 10 de novembre de l’any passat José Maria Lassalle en “La Vanguardia” hem aplegat a la denominada “democràcia jokerizada” terme que, segons ell és la bel·ligerància populista. És una qüestió que en aplegar al nivell més col·loquial i habitual dels comuns mortals s’expressa dins dels grups de “Facebook” com una tertúlia que passa de la democràtica i ben pensada llibertat d’expressió al parlar com se sol dir “a burro barra” o el més eufònic de “a veure qui la diu més grossa”. La més prudent adhesió al comentari no passa de posar un “emoticon” i un innocent “me gusta” que si no s’extralimita a la propagació de la xafarderia més negativa i repulsiva és sa, però que si afegeix un comentari ponderat i ben documentat guanya molt i ajuda a veure les coses amb claredat i en clau positiva.
Els nostres majors tenien una dita prudent i plena de seny. Eren amos del seu pensament, unes emocions construïdes en la reflexió i la por a deixar-lo volar irreflexivament ferint a tort i a dret. I així quan volien mantenir una opinió dins del més íntim cercle confidencial buscaven, primer de tot el contrast i parer dels iguals en seny. I fet això l’opinió la manifestaven “dins d’un canyar i mirar si hi ha una canya badada, no fos cas que per l’escletxa s’escapen les paraules.” Una forma de fer les coses dins de la civilitzada societat que demana de nosaltres allò que l’emperador filòsof Marc Aureli definia com que “…els homes han nascut uns per als altres” sense fer-nos la guitza ni emplenar-nos de pors i negativitats.
Comentaris a la notícia
Maria
Sr. Cardona, es una pena que las personas que somos mayores ,y no sabemos leer el valenciano, no nos podemos enterar de lo que dicen sus escritos . Seria posible que también lo pusieran en castellano
Joan B. Gandia
Buenas tardes. Tenemos un traductor Valenciano-Castellano en nuestra web. Puede copiar el texto del artículo y traducirlo en el siguiente enlace https://www.infobenissa.com/serveis/traductor/
Atentamente
Voleu deixar un comentari a la notícia?