Els nostres antics amagats; per Joan Josep Cardona

Tenim clar que el nostre actual confinament a casa té uns fins concrets. Es pot eixir al carrer amb la justificació, la prevenció i l’autorització convenient. Podem eixir al balcó i saludar de lluny al veïnat. Podem tenir por al contagi o contagiar el coronavirus però no a ser vistos pels demés. És una situació de forçada reclusió que a més de ser solidària té els tics patriòtics i també unes significades ensenyances que ens calia aprendre. En certa forma passa també per ser una etapa gloriosa. Ens incloem ja dins de la història i serem recordats als llibres pel nostre sacrifici. I també formem part d’altres generacions que per causes polítiques, de pànic justificat o per simple precaució passaren per circumstàncies semblants, i tal vegada més dramàtiques.

En l’any 1793 el benisser Josep Torres Abargues insta el seu expedient d’hidalguia. Formar part de l’estament nobiliari permetia gaudir de determinats privilegis com ser inclòs en la bossa d’insaculació per a exercir càrrecs públics, ocupar cel·les més distingides en cas de ser empresonats o ser nomenats oficials en els exèrcits. Però també s’havia de pagar una suma considerable de diners en una quantia de 3000 lliures que la monarquia espanyola destinava a sufragar la campanya militar duta a terme en el sud de França contra el govern revolucionari d’aquella nació. Josep Torres en l’apartat de mèrits cita textualment el següent: “En el año 1637 los argelinos se apoderaron por sorpresa de la villa de Calpe y se llevaran cautivos a todos sus moradores a excepción del insinuado D. Jaime Esteban Abargues un tercer abuelo y cierta muger que pudieron preservarse escondidos”. Al paréixer ell i la criada s’havien escapat del segrest amagant-se rere un altar de l’església calpina. Aquella por no llevava que el senyor Jaume guardés junt amb el confinament cabdals suficients per a redimir després a tota la seva família i als criats de casa.

Amagar-se i estar un temps invisible també fou pràctica en les guerres carlines. No documentat, però si en memòria oral queda l’ocultació d’un membre de la família dels Crespo benissers que en veure prop del poble una partida carlina s’amagava dins d’una gerra d’oli. Però fou durant la nostra passada guerra civil quan es donaren més episodis d’ocultació de persones, que s’estengué després de la seua finalització amb casos constatats entre els perdedors. Les persones de significació dretana tan sols van perdre la por dies abans de la finalització de la guerra, però encara i de forma reservada es deixaren veure públicament amb moltes precaucions. Alguns casos tenen una curiosa història que mai va transcendir entre les converses llevat del cercle íntim de la família i dels que ometrem dir els seus noms per respecte a l’esmentada reserva amb què guardaren el secret.

Dies després del 18 de juliol de 1936 un destacat polític benisser de la Falange proveït d’un pa i companatge i un parell de mudes va sortir de sa casa aprofitant la nocturnitat. S’encaminà a peu pels camins de muntanya cap a l’interior de la comarca en busca d’una casa familiar situada a més de quaranta quilòmetres de Benissa. Romangué allí amagat per espai de dos mesos. No segur en aquella petita localitat desféu el camí i buscà altra casa familiar a la falda d’Oltà. Pel temps de nadal decidí tornar a Benissa i es reclogué en la casa paterna de Berdica. Allí el seu germà li construí entre el sostre i la cambra un refugi amb accés directe per un forat de la pallissa al corral i un altre que el conduïa a una immensa figuera de pala on podria fugir a camp obert. Per por que la permanència en l’obscuritat blanquegés la pell de cara i mans, i en previsió de tenir-se que mostrar en públic i delatar-se com amagat s’exposava al sol menejant un parell de teules. I així fins el dia 1 d’ abril de 1939 on sortí de la reclusió i les noves autoritats el reclamaren per al nou govern municipal.

Un altre correligionari polític, veí de la partida de Canelles s’escapolí del seu regiment, travessà tota la riba del riu Xúquer fins aplegar a sa casa caminant per sendes de muntanya. Son pare construí un soterrani a la vora d’un marge i el cobrí amb canyissos i terra i sobre el que sembrà blat simulant una prolongació del conreu. Fou un espai on el fugitiu romangué amagat fins acabar-se la guerra. Els milicians que en diverses ocasions passaren per aquell indret inquirint al veïnat notícies d’aquell pròfug mai es van apercebre de tan sofisticat amagatall. I era cosa sabuda que el nostre benemèrit rector mossèn Francisco Martínez Ciudad devia la seva crònica malaltia pulmonar amb episodis de tos convulsiva al fet d’haver estat amagat durant tot el període de guerra dins d’un humit aljub en la seva Altea natal. I amb ell la reclusió a sa casa de mossèn Miquel Cardona Ginestar, respectat i protegit per les autoritats benissers de l’època després de lliurar-se d’una mort violenta. I als que caldria afegir d’altres veterans de la guerra de Marroc cridats a files, farts de guerres i perills que preferiren ocultar-se discretament i deixar que passaren aquelles males marors de la guerra.