L’esclavisme a Benissa; per Joan Josep Cardona

Els Estats Units d’Amèrica viu actualment una renovació del seu problema racial. Una situació que de tant en tant rebrota i que ara, amb la mort de George Floyd, s’ha presentat de nou i amb les conseqüències d’aldarulls i confrontaments dels quals la premsa ens informa amb detall. El moviment “Black Lives Matter” s’ha estés a altres nacions, que com a Sud-àfrica, on la segregació racial semblava esmortida, torna a reviscolar. La vergonya de l’esclavitud, i en la referida a la nostra terra, fou estudiada per la historiadora Vicenta Cortés Alonso publicant en l’any 1964 la seva investigació “La esclavitud en Valencia durante el reinado de los Reyes Católicos”. És un llibre voluminós de 544 pàgines que ens informa sobre el període que va de l’any 1479 a 1516 on la paraula “esclau” té el mateix valor que una mercaderia. Subjecta la vida d’aquelles persones a una mera transacció mercantil la clarificació de les circumstàncies que els portà a eixa consideració social mostra que fou una realitat que es detalla en un apartat del llibre on indica, que no tan sols eren persones de procedència africana, d’on tradicionalment es feien les deportacions, sinó que incloïen no cristians de diversa nacionalitat. Però la majoria solen ser noms que ens remeten a presoners musulmans. Ells a la vegada també esclavitzen a cristians i jueus. Un acapte de captius té lloc en juliol de 1502 enfront de la costa marítima de Benissa on Bartomeu Tarrago, patró corsari, fa constar haver pres d’una nau abordada dinou captius blancs i un de negre. Entre ells està Acen Peyta junt amb la seua dona, dos fills i dos filles.

La condició d’esclau a Benissa, sobre els papers que ens informen de la seva presència, té una aparença més humanitzada. Almenys és la percepció que jo veig en un detall de la nostra “Taba del rescat dels captius de Benissa en poder de Morataraiz”. En eixe document de l’any 1583, Jaume Ivars s’obliga amb cent lliures de censal per rescatar al seu esclau Antoni. Més endavant Joan Ivars del Pobil, en el seu testament de l’any 1653, deixa obligat al seu hereu a mantenir de menjar, beure, vestir i calçar a la seva esclava Maria. Mirant eixe respecte humà entra també la necessitat d’instruir en la doctrina cristiana, i després batejar als esclaus. El primer cas es presenta en l’any 1607 quan Pere Damià Ivars apadrina al seu esclau Pere de sis anys d’edat i a més li dóna els seus cognoms. El darrer cas conegut d’esclavitud el tindrem en l’any 1731 en morir Maria Lluïsa, que té en eixe moment 70 anys i es diu ser esclava de Joan Ivars del Pobil.

Mirant les obligacions que graven les herències d’eixa època, i en el referit a l’esclau, indica que tenen tot el respecte del món. Dona la sensació que són un membre més de la família. En l’inventari que en juny de 1515 fa el notari Andreu Mayor sobre els béns de Joan de Cornet, senyor de Senija, descriu la cambra on dorm Margalida, la seva esclava. La diferència de les condicions de comoditat d’eixa cambra en poc difereixen de la resta de les de la casa. Informa que troba en l’avantcambra una capseta amb cinc culleres d’argent, una tovalla de seda amb dos llistes de seda blava a les vores i un fil d’or per mig de les llistes, i així continua concloent amb “capcetes ab afayts de dones e altres frasqueries de draps, de molta vàlua”. O bé Margalida és l’autèntica ama de casa amb tots els beneficis maritals o Joan de Cornet la té en molta consideració. En qualsevol cas fa la impressió que no era maltractada ni malvolguda.

Si mirem el bateig fet a la parròquia de Benissa en l’any 1610 s’observa que molts d’aquells morisquets de pocs anys d’edat, es descriuen com a “criats”, entre ells estan Joan Sastre, de Xaló, criat de Pere Narbó, Lluc criat de mossèn Jaume Vives, de Benissa, i Jaume criat de Jaume Cabrera i molts altres. La majoria són xiquets menors de cinc anys i lògicament es suposa que no tenen edat de treballar i són criats a casa com un membre més de la família. La necessitat d’adoctrinar als no batejats, que quasi tots són de llengua àrab, fa pensar en l’any 1566 a monsenyor Martin de Ayala, arquebisbe de València, a publicar una doctrina en llengua àrab per a ser emprada pels predicadors, i de la que ignorem la seva eficàcia. Per altra part no crec que fos utilitzada pels rectors de Benissa per considerar que a tan tendra edat dels xiquets batejats, ja es feien entendre amb el nostre valencià. La redempció de l’esclavitud podia venir per pagar el seu rescat els familiars, cosa que no sembla ser norma en Benissa que, com hem vist alguns esclaus moren en eixa condició a edat molt avançada. També per decisió del propietari, cosa que tampoc hem pogut detectar a Benissa. Finalment l’abolició obligatòria de l’esclavitud, a nivell mundial, vindria a darrers del segle XIX una vegada finalitzada la Guerra Civil americana.

A Benissa l’esclavitud no es torna a documentar després de les dades citades de l’any 1731. La condició de llibertat per viure seguint el propi criteri està clarament definida. Tothom gaudeix actualment d’eixa facultat. Però la necessitat de guanyar-se el pa nostre de cada dia sempre ha estat vigent, ara i en qualsevol època i, metafòricament es diu que som uns esclaus. Vocable que es pot estendre a dependències. Recordo haver escoltat a Serafin Vázquez, jove apoderat dels meus inicis professionals, dir-li al director de la sucursal “somos la esclavitud del siglo XX”. Horari de 8 del matí a 8 de la nit, sense parar més que per a dinar, i no cobrar hores extres. Un salari digne, una llar en condicions i el respecte de la condició de ciutadania amb tots els drets i obligacions és una irrenunciable exigència. Si bé la paraula “esclau” ha desaparegut del llenguatge mai ha deixat d’estar vigent la sensació d’explotació d’humans per humans. La recollida de productes del camp es fa en molts llocs de la geografia espanyola amb salaris baixos i amb condicions d’allotjament absolutament vergonyosos. I en la present actualitat de crisi molts treballs es faran en circumstàncies abusives. Recordo la reprimenda que un encarregat d’un restaurant li va fer a un cambrer. Cadascun de nosaltres portem a sobre eixa experiència d’haver sofert una ofensa laboral que corrobora que sempre estarà vigent aquell adagi castellà que diu “ni pidas a quien pidió, ni sirvas a quien sirvió”. Amb això està tot dit.