Toni Montero; per Joan Josep Cardona

Acabant la dècada dels anys setanta del segle passat la gent de la música vam fer una revolució. Les bandes de la comarca despertaven d’un llarg període letàrgic i poc ambiciós. Tots els ajuntaments, de tots els pobles, i sense excepció, tenien un concepte de l’educació molt primitiu. Escoles, i perquè les pagava l’estat. Fora del sagrat recinte de l’escola pública, i la voluntat d’alguns professors de secundària, cap altra disciplina cultural entrava en els plans d’aquells consistoris que únicament tenien els ulls posats en la propera mar i la destrucció massiva del paisatge virginal. I, sense que cap redemptor de la música, siga oficial o particular aparegués com a mecenes, els amants de la música, en aquest cas, de banda, vam dir prou.

Nosaltres els benissers férem eixa revolució. No cap negar que a un elevat cost sentimental. Trencar amb rutines originà una guerra. Incruenta, però dolorosa. El canvi de director local per un professional competent foren els fonaments de la gran altura que ara té la banda de Benissa. I això cal sempre recordar-ho. Agrade o no. Aquí apareix Antoni Giner Ivars, més conegut per Toni Montero. La seva personalitat serena, de parlar suau i enraonat, sempre sincer i lúcid ens fou d’una gran ajuda. Era home de consens i de saber convéncer. Ell, i la gran majoria dels músics veterans recolzaren l’equip directiu que capitanejà el canvi. I mai va oblidar eixos primers passos amb aquella emoció de veure al gran director de bandes, el mític mestre Peñarroja dirigint per un quart d’hora la banda de Benissa que amb el mestre Leopoldo Vidal anava al certamen de Calp. Era un fet que constantment em recordava i que li va obrir els ulls a la música ben feta i ben dirigida.

Implicat des del primer moment en aquell projecte formà part com a professor de lectura musical en la primera escola solvent i moderna que vam fundar en la Societat Lírica Musical. Persona pacient, amb unes grans dosis d’intuïció didàctica mostrà una faceta de la seva personalitat per complet desconeguda i que, a dia d’avui, amb les possibilitats de formació actuals amb tota seguretat l’hagueren projectat a una situació professional dins del camp de la música.

Eixa forma de ser de Toni era el fruit d’un procés evolutiu ple d’inquietud i de compromís social en procurar estar sempre en primera fila de tota justa reivindicació. Mai acceptà cap càrrec dirigent en qualsevol societat del poble però fou l’home imprescindible quan s’havia de demanar una opinió ponderada i de crítica constructiva. En eixe sentit, dins del col·lectiu de treballadors de la fàbrica de mobles Ivars fou un home que junt amb altres companys la convertí per uns anys en cooperativa. Estigué en els moviments seglars més compromesos de la parròquia. Sempre educadament, amb discreció i amb un seny envejable digué la seva. Fou sempre escoltat i molt respectat.

Però a més tenia aquella retranca de bon humor benisser i acceptà formar part d’aquell grup de música moderna que, primitivament amb el nom de “Los Rudy West” i ja més professionalitats reconvertits en “Los Genios” incorporat Vicent de Maciana i completat per Felipe Sendra, Antonio Palero i Paco Arjona, i en algun instant, Pepe Ribera foren la revelació musical de la comarca amb penyes de seguidores des de Bellreguard a Benidorm. I quan totes aquelles activitats juvenils passaren, el bon Toni Montero seguí el seu camí de pau i serenitat portant amb molta conformitat la seva malaltia degenerativa fins el destí final de la mort que li aplegà el dia de Santa Beatriu, que és el nom de la seva filla. I així era Antonio Giner Ivars, dit de Montero, clarinet primer durant anys de la banda de música de Benissa tocant al costat de Mateo Crespo, a qui admirava per tenir, segons la modèstia de Toni, el millor so que havia conegut.