Fires suspeses; per Joan Josep Cardona

La celebració festiva que més expectació causava als habitants de la Benissa antiga era la Fira de Sant Antoni. Era com aproximar-nos a l’avanç del món. Recorda l’escena de la pel·lícula “El que queda del dia” del director James Yvori quan el majordom míster Stevens, li replica a l’ambaixador americà que acudeix a la reunió política celebrada en “Darlington Hall” la mansió que ell dirigeix, que no tenia cap necessitat de viatjar. Aquella mansió perduda en els prats anglesos era el melic del món. Eixa era la sensació que tenien els nostres majors observant allà cap a la primera dècada del segle XX les novetats exposades en les abundants parades acuradament construïdes que s’estenien des de l’espai a mig urbanitzar del carrer Pare Melchor fins el llindar de l’actual carrer de la Palmera. Era normal que la Fira fos esperada amb la lògica il·lusió.

Benissa havia entrat al nou segle de la mà d’una generació dinàmica. Mai més hem tornat a tenir una petita burgesia tan fecunda i determinada a portar a terme realitats decisives per al progrés general. Es posaren primers que ningú i amb tant fervor al front de reptes que com la construcció del nou temple, acabar la via del tren, fer la carretera de Pinos, les escoles noves o l’inici de la industrialització li provocaren a l’historiador Figueras Pacheco la bona opinió de que “Benissa es uno de los pueblos más animados del partido”. En l’any 1958 Joan Fuster no diria el mateix i la seva frase de “invita a emigrar” és el suficientment descriptiva per a comprendre de quina magnitud havia estat la davallada. Hui la vitalitat del nostre poble és la pròpia de qui no sap on va i es dedica a la pacífica contemplació de la panoràmica, immòbil, conformat i a viure de l’esquifida renda de glòries passades, que ni vol emular ni tan sols utilitzar-la com referent estimulant.

En aquests instants, gener de l’any 2021, en plena tercera onada de la pandèmia de la Covid i amb un rècord de contagis que posa a Benissa en el segon lloc del llistat dels pobles més afectats de la comarca alhora que lamentem la mort de set persones, la Fira, per pura lògica, s’ha suspès. Per circumstància tan greu ni es planteja cap acció alternativa. Això no lleva que recordem en quina forma els nostres majors avançant-se a normes que vindrien moltes dècades després les posen en pràctica i superaren les calamitats com la que de fet ens afecta. Tenien objectius i una gent amb més sentit de poble que nosaltres. Capaços, decidits i mamprenedors. Un exemple: l’epidèmia de verola de l’any 1887, documentalment detectada al mes de desembre anterior, passa per alternatives de virulència que aconsellen a l’ajuntament prendre mesures que, si no són tan extremes com les del còlera de 1885 amb cordó sanitari i militar, són suficientment gràfiques per copsar que la preocupació és extrema. Es tanquen les escoles i es compren dotze tubs de vacuna per a “vacunación de las personas que voluntariamente lo quieran”. Es constata la manca de jornals i fan front al problema, es subvenciona a la Conferència de Sant Vicent de Paul, encarregada de l’hospital i de la caritat pública i de l’assistència a persones en precària situació econòmica. La fira es suspèn, cosa que per semblant situació també la tornaríem a veure deu anys després en 1897.

En l’any 1902 la fira benissera passa per una situació compromesa. Però al contrari de les darreres circumstàncies sanitàries ara es complica políticament amb una notícia que el diari “El Centinela”, propietat i dirigit per Francesc d’Asís Cabrera “El capità Cabrera”, anava a informar sobre brots de pigota apareguts al poble. El diari encara no estava distribuït, però els enemics polítics del capità han filtrat la notícia i corre en Benissa i comarca més per boca a boca que per lectura assossegada del diari. Actitud normal, abans i ara. Som a darrers de desembre i s’espera amb anhel la fira. Els comerciants de les comarques limítrofes, assidus a la cita de la fira benissera no es presenten en massa a les subhastes de les parades. El disgust de l’opinió pública és general i es manifesta amb una caiguda espectacular de l’índex de la creixent popularitat social i política del capità Cabrera. L’ajuntament presidit per Pere Femenia amb la preocupació d’un fracàs de la fira s’afanya en col·locar pasquins al poble i a la resta dels de la comarca anunciant que Benissa està lliure de la malaltia. Però l’esforç no té la suficient força persuasiva i conseqüentment la fira és una celebració trista, sense atraccions, ni públic, ni ànims. El disgust de la gent és majúscul i el dia 18 de febrer una multitud exaltada, amb l’alcalde al front, es presenten davant la casa del capità Cabrera proferint crits i amenaces en contra seva. El capità dóna correctes explicacions que fan el seu efecte, però dos dies després i emparats en la nocturnitat de la nit, la residència familiar del capità és objecte d’un atac amb armes de foc posant en perill la integritat física del capità i la seva família. La resposta escrita del capità diu que la incitació correspon a “esos reptiles que fraguan en los rincones de sus casas, las intrigas, las calumnia y los delitos”. Fou un greu atemptat que fa recordar successos d’abast mundial molt recents i actuals i frescos encara en la nostra memòria.

Pocs anys després, en 1906, essent alcalde el capità Cabrera, tampoc es celebrà la fira. No hi havia cap epidèmia, tan sols era causada perquè els contraris polítics al capità atemoriren als firaires amenaçant-los que si venien botarien foc a les barraques. Evidentment no van venir. Passaren totes aquelles males circumstàncies i vingueren anys bons, fires animades i amb renovades il·lusions “…i l’aurora tornà a refulgir”, tal com diu l’Himne de la Puríssima Xiqueta.